No sé per on començar. Aquest tema em fa pensar en la Zora, la Bel Olid, dones de la meva vida (algunes no saben que ho són i ni tan sols sé com es diuen) que n’han parlat, que són revolució o que ho van ser quan era una raresa.

M’agradaria no haver de depilar-me. Ningú t’hi obliga, no ho facis, ets lliure de decidir. Ho fas perquè vols. Ho faig perquè vull? Faig jo el pas voluntàriament d’erradicar el pèl socialment no acceptat del meu cos, sí.

Ho faig perquè durant anys he rebut inputs que deien que hi ha pèl no acceptable. Puc contradir-los, sí. Però que avui em depili és fruit d’un procés d’anys, des del mateix naixement (Marañón, 2018, p.86).

“L’adoctrinament de la bellesa” (Olid, 2019b, pg. 89) existeix. De no estar-hi d’acord a ser capaç de modificar les múltiples connexions neuronals que em porten a rebutjar el pèl de zones concretes del meu cos, hi ha un abisme.

L’aprenentatge per condicionament de valoració és difícil d’erradicar (Anaya, 2014). La pell lliure de pèl s’ha associat a la bellesa i aquesta provoca emocions positives: sentir-se bé perquè es fa el que s’espera, perquè tenim la mirada adoctrinada; l’acceptació o reconeixement social, l’associació amb ser desitjable (Bottici, 2021). Els cànons són clars i, si no es fa el que calgui per complir-los, s’està fora de la norma (Olid, 2019). S’està fora.

Aquesta idea, repetida des de diferents fronts durant tota una vida, coarten la llibertat real de decidir perquè, més enllà de la voluntat de rebel·lió contra els cànons, hi ha les emocions que provoca en la pròpia persona el fet d’executar una acció o altra. Que no ens diguin que és fàcil perquè no ho és. La desconstrucció és un procés lent.

Mentrestant, pot viure’s en una contínua contradicció que fa sentir hipòcrita, dèbil i amb manca de principis ferms. Dic que fa sentir, que no vol dir que sigui.

Quan, a més, s’és mare d’una nena -perquè sí, i tant, és una qüestió de gènere-, i es té la voluntat d’educar amb perspectiva de gènere i des del feminisme, la contradicció creix a nivells estratosfèrics i es converteix en un monstre que se’ns menja d’una queixalada. No es vol reproduir el patró i perpetuar el condicionament, però la desconstrucció avança massa lenta. Això genera culpa, frustració i ràbia de no ser la dona i la mare feminista que caldria.

La sororitat amb una mateixa també és important. Imprescindible per sobreposar-se a la culpa. S’abraça la contradicció i s’accepta. Fins a la pròxima. Fins que torni a créixer el pèl i torni a sorgir el conflicte intern i la necessitat de decidir si tornem a jugar amb les seves normes.

Referències

Anaya, D. (2014) Bases del aprendizaje y educación. 2a ed. Ed. Sanz y Torres S.L.

Bottici, C. (2021) Manifiesto anarcafeminista. Ned Ediciones. Espanya

Marañón, I. (2018). Educar en el feminismo. 7a ed. Plataforma Editorial. Barcelona.

Olid, B. (2019). Feminisme de butxaca. Kit de supervivència. 7a ed. El fil d’Ariadna, 97. Angle Editorial. Barcelona

Olid, B. (2019). Follem? 3a ed. Bridge. Barcelona