Pèrdua i dol (I)

Ahir vaig fer un vídeo per Instagram que, finalment, va acabar a la paperera. Com tants altres. El motiu era compartir que havíem acabat les tutories, que queden uns treballs per avaluar i ja sí que s’haurà acabat el semestre, i que he tingut un alumnat increïble. Volia compartir que em sap greu no tornar a coincidir amb ells i elles, que, com deia el B, sóc apegosa, i que és el que hi ha.

També aprofitava per compartir que, malgrat la pena, havia estat molt bon dia, amb solete, i amb un fart de riure al migdia. Deia que tinc fronts oberts sobre els quals vull escriure: el llibre de l’Ani Pérez (Las falsas alternativas), i el que us porto ara, tema central de les pràctiques de Psicopedagogia. Es tracta de la pedagogia de la mort i la gestió i l’acompanyament del dol a l’escola bressol.

Quatre pensaments generals sobre el tema

Dir que n’estic gaudint és tan cert com incòmode. És incòmode perquè no és socialment agradable, encara que pot ajudar a fer menys desagradable el trànsit del dol i la pèrdua. Però és cert que xalo, ja que és interessant, poc tractat en el 0-3 i parlar-ne em resulta reconfortant, em fa mirar endins i m’aporta recursos útils.

De fet, és necessari i, el que fa que no sigui maco dir que n’estic gaudint, és el mateix que fa que la mort sigui tabú en la nostra societat i que estiguem tan poc preparades a rebre-la, a acceptar-la, a conviure-hi… més enllà de l’exposició superficial i continua en la ficció i els informatius.

Sembla que si no en parlem, la pèrdua no fa tant de mal, i no és així. Fa el mateix mal o més. Si no se’n parla, és invisible; és un sentiment negat i, qui sent el dolor, el viu en solitud.

Una altra idea estesa és la d’arribar a superar la pèrdua viscuda. No sé si superar és el terme més adient. S’accepta i s’aprèn a conviure-hi assumint la transformació que ens provoca. Creieu que som igual abans i després d’una pèrdua important a les nostres vides?

Com tantes experiències transcendentals, rellevants i significatives, hi ha quelcom que canvia, que ens reconstrueix en major o menor mesura, que ens situa en un altre pla. De fet, és possible que fins i tot modifiqui la nostra identitat, assignant-nos una nova etiqueta (vídua, orfe, òrfena de fill…).

On esperem la mort

La mort és part de la vida, i ho sabem. Com a tal, serà a tot arreu on hi hagi vida. És una obvietat com una casa de pagès. Tanmateix, hi ha espais on no esperem trobar-la.

L’escola és un d’aquests espais. Les persones que l’habiten són infants que tot just inicien les primeres etapes de la vida. D’acord amb la lògica del cicle vital de les persones, no toca. Menys encara a l’escola bressol.

Possiblement per aquest motiu, en la formació reglada d’educació (per a qualsevol etapa) no es parla gaire de les possibilitats de viure la mort a l’escola. No se’n parla o s’hi passa de puntetes. Potser s’hi entra un xic més si es fan pràctiques a les aules hospitalàries, però, en general, poca cosa.

Per tot plegat, ens trobem poc o gens preparades per afrontar la mort en un espai com és l’escola bressol.

La notícia i el fet, sobretot si és de manera inesperada, genera un xoc en qui la rep, en l’equip, i en les famílies. Tot d’una, a més del dolor que provoca la pèrdua de la persona per si mateixa, pel vincle que s’havia creat, s’hi afegeix la responsabilitat de gestionar certes qüestions que se’n deriven, com la resposta envers la família o famílies, o qüestions burocràtiques i institucionals, que demanen serenor i enteresa.
Tot plegat representa una allau d’emocions i neguits que cal gestionar.

“La incomodidad de no saber qué decir en relación con la muerte, o de cómo apoyar cuando hace acto de presencia en la vida del centro; la dificultad de mantener contacto con el dolor ajeno; así como la propia negación de la muerte por parte de los adultos, son factores que favorecen las conductas evitativas y las respuestas no implicadas. De ahí la importancia de incidir en actitudes y habilidades mediante la formación…” (Feijoo i Pardo, 2003)

(continuarà)

Referències

Feijoo, P., & Pardo, A. B. (2003). Muerte y educación. Tarbiya: revista de investigación e innovación educativa

Hi ha 2 comentaris

  1. Soy partidaria total de hablar de estos temas y más con los niños. En casa desde muy peque lo ha lo con la mía y recuerdo en una ocasión como mi suegra se puso en blanco al escucharla hablar sobre el tema. Creo que hablando y explicándoles.. gestionan mejor el duelo y la pérdida cuando les toque.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s