Això he sentit. Ràbia. Ràbia infinita.

I impotència.

On era el sistema que havia de protegir els infants del risc que corrien??!

I tristesa. Per les criatures i com han patit, a mans de qui més les hauria d’estimar. I per la mare, que no puc ni imaginar el dolor, el buit ensordidor que deu sentir.

Odi. Odi envers aquest energumen. No hi ha explicació ni justificació possible.

Ens podem permetre aquests sentiments, només faltaria. Però quedaran en res en uns dies, quan els mitjans s’oblidin de les nenes de Tenerife, si no es converteixen en inconformisme.

Agafem-los i fem-los servir per transformar i construir. Si no ho fem, ningú ho farà per nosaltres.

I davant fets com aquest, només hi veig una solució efectiva: educació feminista.

Educació feminista per protegir les nostres criatures de ser víctimes i de ser agressores.