Potser aquest post us sembla una nyoneria, aviso.

Sóc de poble. Sóc feliç vivint en un poble. Sóc feliç anant de vacances a un poble més petit encara.

Ja ho era abans de tenir l’A i, des de llavors, ho confirmo a cada segon.

En general, adoro la biodiversitat pròpia de l’entorn natural del poble. En concret, hi ha bestioles que em cauen millor que d’altres, però res a veure amb les bestioles de ciutat.

M’agrada el silenci, el ritme pausat, que sembli que el temps no passa. M’agrada tornar i que tot segueixi -gairebé- igual.

Em vaig criar en una ciutat no gaire gran, però ciutat al cap i a la fi. Els caps de setmana al poble eren alliberadors. Fins i tot, a l’adolescència, quan no volia pujar perquè ningú de la colla hi anava, en gaudia.

Des d’abans de tenir l’A, ja tenia la il•lusió de veure la(es) meva(es) criatures fent la cabreta per aquí. I ara que l’A ja corre i salta, quan la veig voltar per l’era del Jordi, a la plaça perseguint els gats o enfilant-se aquí i allà, la sensació que tinc és indescriptible.

No vol dormir migdiada. No m’estranya! Té a l’abast la llibertat d’explorar un lloc diferent de l’habitual. Com ha de perdre el temps dormint? La roba bruta i les ungles negres de jugar a la terra, mullada de regar els arbrets de l’era… són senyal indiscutible d’experiències i aprenentatges de gran riquesa.

A Cubells cada estació de l’any té la seva olor. Comença a fer olor d’estiu.