Aquesta setmana he rebut el sumari del número 50 de la revista ÀÁF ÀMBITS de l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació.

Encara no he pogut llegir-la sencera però, com no podia ser d’altra manera, un article em va cridar l’atenció per sobre de tota la resta. I no vaig poder evitar compartir-lo:

No m’esperava, però, que el tuit generés el modest debat que ha generat i que podeu llegir seguint el fil del mateix tuit. Penso que les idees que s’han plantejat han estat prou interessants per no perdre-les en la infinitud del timeline.

He d’agrair a en Jordi Carmona i a la Mercè Olivé que hagin mostrat interès per l’opinió d’aquelles que llegíem l’article i que hagin participat del debat.

L’escola és inclusiva o és injusta

Aquesta és una idea, un lema que no és nou en aquest bloc. Com deia al tuit, no ens cansarem de repetir-ho. Potser algunes persones se sent ofeses, qüestionades o, simplement, no hi creuen i pensen que som molt pesades les que seguim batallant en la línia de la inclusió educativa i social plena.

Ja les planyo… perquè no estem disposades a rendir-nos.

Formació inicial de mestres

Aquest ha estat un altre tema del debat. Com ha de ser la formació de les persones que es dedicaran a l’educació? Hem estat d’acord en el fet que una assignatura aïllada durant el Grau no és suficient ni és la manera adient de formar mestres per la inclusió.

Inclusió sense condició

Llegint l’article, hi ha hagut un fragment pel qual he arrufat el nas. Malgrat que crec entenc el sentit que volien donar-li els autors, em sembla deixar una porta oberta perquè tot segueixi igual.

El fragment fa referència al paper dels centres d’educació especial i a l’alumnat que haurien d’atendre. Segons el meu parer, els factors que ho determinarien són subjectius i impliquen predir com evolucionarà l’infant, cosa que ningú pot saber del cert.  Per tal que la inclusió sigui real i, per tant, per garantir els drets de tot l’alumnat, cal que deixem de segregar i ens preocupem de fer que les escoles siguin 100% capaces.

Realment, els caràcters d’un tuit queden curts i és un tema que mereixeria una trobada. Com diu Jordi Carmona, cal remoure moltes conciències.