Escola inclusiva (III)

Aquest dissabte al matí he assistit amb la Sílvia a la IV Jornada per l’Educació Pública a Gràcia, organitzat per l’Assemblea Groga de Gràcia, i sota el títol Escoles per a tothom? L’educació inclusiva a examen. 20190505_020609_0000.png

Com no podia ser d’altra manera, m’aboca a la reflexió, un cop més, sobre aquesta qüestió en una entrada. Com el seu títol indica i potser sabreu, no és la primera vegada que parlo d‘educació inclusiva, de l’escola inclusiva, de l’ESCOLA (la de tots i totes). Podeu llegir entrades prèvies sobre el tema: Escola inclusiva, Escola inclusiva (II), així com altres entrades relacionades que trobareu aquí i aquí.

A la jornada de Rosa Sensat L’escola inclusiva. Vers una escola de qualitat per a tothomes va dir que l’escola “és inclusiva o és injusta”. I hi estic totalment d’acord. És cert que la situació ha millorat respecte a anys enrere, tant en l’àmbit normatiu com en la realitat de les escoles. Tanmateix, no hem arribat ni de bon tros a assolir la inclusió i, per tant, l’escola encara és injusta. Mentre hi hagi infants, nens i nenes, nois i noies que no hagin pogut gaudir de l’escolarització a l’escola de la seva comunitat, en igualtat d’oportunitats, amb la mateixa qualitat que la resta de companys i companyes, no podrem dir que sigui justa.

No ens enganyem: la societat, avui, no és inclusiva. Per tant, l’administració tampoc. Això em fa pensar que queda a les nostres mans (de la ciutadania compromesa amb la inclusió) sacsejar l’administració per avançar i fer camí. En aquest sentit, les famílies i les professionals de l’educació (en tots els nivells i etapes) compromeses amb la inclusió hi tenim un paper molt important.

En primer lloc, hem de fer pinya. Tenim el mateix objectiu! L’últim que hem de fer per assolir-lo és aixecar barreres entre nosaltres. Coneixem la mateixa situació des de perspectives diferents. Escoltem-nos, dialoguem i cooperem.

En segon lloc, hem de transmetre el missatge conscients que trobarem resistències i, generalment, aquestes resistències seran fruit d’una manca de reflexió i d’idees preconcebudes, repetides de generació en generació durant dècades sense que ningú ho hagi qüestionat. Potser les trobem en mestres, a l’EAP o en altres famílies. Sigui com sigui, malgrat que la nostra necessitat i el nostre desig és que desapareguin, no ens queda més remei que seguir picant pedra, argumentar, defensar els drets de l’alumnat i anar fent de formigueta. Tant de bo hi hagués una via més ràpida per eliminar resistències, però em temo que no existeix.

Hem de tenir present que la inclusió educativa beneficia a tot l’alumnat, independentment que tingui o no un diagnòstic X. Així doncs, el que cal és convèncer i sumar. Estic convençuda que s’arribarà a assolir una inclusió real i, llavors, hi haurà moltes famílies i professionals que potser hauran d’agrair la lluita que durant tant de temps hauran tirat endavant mares histèriques, mestres ganxo i altres professionals de l’educació a qui també ens prenen per boges sovint.

I parlant de resistències i professionals, cal parlar de la formació inicial i permanent. Una mestra ho ha de poder ser de qualsevol infant, nen o nena, noi o noia. Ha de tenir una formació inicial (TEI, Magisteri…) on la inclusió hagi estat present en tot moment de manera transversal i de manera específica amb assignatures relacionades. A l’escola inclusiva no té sentit la distinció entre mestres “ordinàries”(?) i mestres d’atenció a la diversitat. Tota mestra ha de poder atendre la diversitat. Una altra cosa és que, a més, a l’escola es compti amb un equip transdisciplinar format per mestres i altres professionals de la logopèdia, psicopedagogia, fisioteràpia, educació social, etc. El treball coordinat entre aquestes persones especialistes en diverses àrees farà possible una atenció a la diversitat en el seu sentit més ampli i de qualitat. Així mateix, la formació permanent o continua que permet l’actualització de coneixements i competències professionals, necessàriament ha d’estar enfocada a la pràctica inclusiva.

Si parlem de resistències i actituds, crec que és bàsic comprendre que una persona que es dediqui a l’educació, ha de voler ser i ser educadora de qualsevol infant, nen o nena, noi o noia, independentment de la seva condició. Si no és acceptable que una mestra es negui a tenir a l’aula una criatura pel fet de tenir un color de pell diferent del seu, no es pot acceptar de cap de les maneres que es negui a tenir a l’aula una criatura amb diversitat funcional. És una qüestió de drets.

“No es pot parlar del dret fonamental a l’educació -universal i gratuïta- si el sistema educatiu públic no és inclusiu.” (Echeita, G., Gasull, L., 2019)

Com avancem des de l’escola?

En una entrada anterior deia que cal repensar què i com fem a l’aula. La metodologia pensada per una aula homogènia no pot funcionar mai en una aula heterogènia”. Cal afegir que les classes homogènies no existeixen.  Així doncs, amb una mirada inclusiva de base i, per tant, no condicionada per  la presència o no d’alumnat amb diagnòstic X, s’haurà d’atendre a la diversitat del grup. L’acció educativa haurà de tenir en compte els interessos, necessitats, i potencial de cada alumn@ que serà protagonista del seu propi procés d’aprenentatge. Hem dit per activa i per passiva en aquest bloc que tot aprenentatge ha de ser funcional i significatiu per l’alumnat i en diverses ocasions hem destacat la pertinença i importància del treball cooperatiu i per projectes per tal de fer possible tots els aspectes anteriors.

En la mateixa entrada anterior, recuperava una cita que, si no recordo malament, era de Pujolàs (tot i que no he trobat la referència concreta). Deia quelcom semblant a:

“Recursos humans n’hi ha molts. El que volem són humans amb recursos.”

Per mi això no vol dir que no calgui dotar de més personal les escoles, personal suficient per poder baixar la ràtio d’alumnes per mestra amb l’objectiu d’afavorir l’atenció individual però també al grup. Mentre que a l’etapa d’infantil 0-3 tenim molt assumida la necessitat de comptar amb més d’una professional a l’estança, quan arribem a infantil 3-6, primària i secundària, sembla que la percepció d’aquesta necessitat desapareix malgrat que el nombre de criatures augmenta.

Sense cap mena de dubte, comptar amb dues professionals a cada aula seria un pas endavant per la qualitat educativa i per avançar en el camí de la inclusió. Dues professionals a l’aula és la possibilitat d’una atenció més individualitzada, dues visions del que passa a l’aula, de les relacions entre iguals, de matisos en el procés d’aprenentatge de cada nen i nena. És garantir que ningú quedarà sense atenció si es dóna una situació complexa (conflictes diversos, conductes disruptives, agressions físiques, necessitat de contenció emocional…) Hi ha tantes situacions viscudes que em passen pel cap…

Tot i això, tornant a la cita que comentava i per acabar, és cert que si no hi ha un canvi de mirada, així com una formació adient on la perspectiva de drets i per a la inclusió sempre hi sigui present, per més persones que treballin a l’escola, la inclusió no serà assolida.

 

Echeita, G., Gasull, L. (2019). Per què l’educació ha de ser inclusiva en una societat democràtica? Crític [Web] Recuperat de https://www.elcritic.cat/opinio/per-que-leducacio-ha-de-ser-inclusiva-en-una-societat-democratica-13421

*Recordo que faig servir el femení (mestra, les professionals…) fent referència a persona, independentment del seu sexe i/o gènere.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s