Com ja vaig explicar a Instagram, els Reis em van portar Reconocer la diversidad de Ignacio Calderón Almendros i Paula Verde Francisco.

Diuen, només començar, que “aquestes pàgines volen inquietar”. Ho aconsegueixen: capgiren, reafirmen, remouen, qüestionen i fan qüestionar. I em sembla genial que així sigui perquè estic del tot d’acord amb el que escriuen.

“Porque la quietud duele. Y porque, al alterar el orden, surgen nuevas esperanzas”.

Ens és tan necessari que hi hagi noves esperances! Poder confiar en què no estem soles, que no estem boges quan defensem la inclusió i l’escola per a tots i totes; una escola diferent que reconegui la diversitat…

Cuerdas

He de confessar que hi ha hagut un text especialment inquietant. “Cuerdas” y marionetas. Ostres… el 18 de febrer de 2014 vaig escriure sobre el curt. No vaig entrar gaire en el contingut, més aviat em limitava a recomanar-lo. Recordo que vaig passar per alt certs aspectes poc inclusius donat que vaig contextualitzar la història en un passat no gaire llunyà, però passat al cap i a la fi. Avui l’he tornat a veure després de llegir el text d’Ignacio Calderón, fixant-me en tot allò que comenta.

“Ostres, no pot ser, ha de tenir explicació. Es basa en la història d’un nen real. Potser l’explicació és aquí”, he pensat (volia evitar qüestionar-me?). He cercat Pedro García Solís, director i guionista del curt i pare del nen que el va inspirar per crear la història, i he trobat una entrevista.

Faig una lectura i l’altra, torno a veure el curt, intento posar-me en el lloc d’un i altre. Pedro Solís és un pare que ens explica la seva vivència, el que porta a la motxilla. Inevitablement, al curt hi podem veure els tics segregadors, la reproducció dels rols de gènere, la cosificació de la persona amb diversitat funcional… dels que ens parla Ignacio Calderón, tots ells sovint inconscients.

És cert que l’autor escriu a risc de ser políticament incorrecte. La raó no és altra que la crítica a un curt que va emocionar a milions de persones. Persones, moltes d’elles, que vam empassar-nos sense adonar-nos-en els motius de les batalles en les quals lluitem diàriament.

“En qualquier caso, toda película permite pensar y sentir, y es evidente que esta lo hace.”

Així mateix ho fa aquest llibre. Us convido a llegir-lo, gaudir-lo i alterar l’ordre.