Han passat més de tres mesos des de l’última entrada. No és que no tingui el cap bullint amb temes per tractar, és que no trobo el moment. Hi ha hagut una parada, més que necessària, en acabar el màster de Psicopedagogia; un punt i a part coincident amb època de canvis vitals, petits dols i arrencada de motors. I aquí estem, intentant encetar l’any del bloc amb l’arribada de la primavera.

En aquesta entrada, segueixo el fil de Pèrdua i dol (II) i us convido a pensar en els petits dols del quotidià que experimentem de manera més o menys conscient com a persones adultes, i petites pèrdues i dols que viuen els infants, sovint de manera més intensa que nosaltres pel fet que la seva regulació emocional encara està en procés de desenvolupament.

Els infants viuen el present, l’aquí i l’ara. Se’ls fa molt complicat poder pensar en el futur i ajornar el gaudi, la recompensa, el plaer d’una activitat, d’una vivència o de quelcom material que desitgin. Sovint, quan les criatures es troben immerses en el joc o en una activitat que les motiva i és plaent, es fa difícil posar-hi fi. I és que finalitzar-ho es viu com una pèrdua. És complicat entendre que en un altre moment serà possible reprendre-ho, que ara cal fer una altra cosa, que el temps s’ha acabat. El desig de continuïtat passa per davant.

En aquestes situacions, estem acompanyant l’infant en el procés de comprendre que tot té un inici i un final (més endavant ja podrem comprendre que hi ha finals temporals i finals permanents). Aquesta comprensió de situacions quotidianes, que es repeteixen amb certa periodicitat, amb algunes variables, però que tenen en comú la finitud, el pas el temps i la transició a un estat diferent poden emmarcar-se en l’enfocament evolutiu i preventiu de la pedagogia de la mort.

Deixar de fer quelcom que s’està gaudint es viu com una petita pèrdua i genera un sentiment de dol marcat per la negativa a acceptar la fi, la tristesa per no poder continuar, l’acceptació de la realitat i la transició a l’activitat següent.

Els Pets tenen una cançó que em fa pensar molt en aquestes petites morts del quotidià. L’arribada de la nit i, per tant, la fi del dia, és un d’aquests moments. L’estat físic i mental després d’una llarga jornada ens pot abocar a un estat de melangia a grans i petits.

Cap al vespre és quan, estàs com cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol, i el soroll s’esvaeix,
i mires el carrer i no hi ha gaire gent.

I canvien els sons i tot sembla més mort,
i vols cridar ben fort, que estàs fins els collons.
Cap el vespre estàs trist i no saps on anar,
i et prepares un wisky i no te’l pots acabar.

I t’encens un cigarro, sense ganes de fumar
i l’apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por, de sentir-te tan buit,
i te’n vas cap al pub i no hi trobes ningú.

I surts fora el carrer, i comences a córrer,
i el vent et va assecant, el que sembla una llàgrima,
i t’atures cansat, amb el nas ple de mocs,
i t’empatxes de nit i respires ben fort, fort, fort.

Cap al vespre és quan estàs com cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
cap al vespre estàs trist i no hi trobes ningú,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.

Els Pets

Tornar a casa

Un dels últims llibres que he agafat a la biblioteca ha estat Regreso a casa, d’Akiko Miyakoshi. En principi, no és un llibre en el qual pensaríem per tractar el dol, però, en llegir-lo, em va fer pensar en aquest estat emocional del final del dia, quan arriba la nit, que us comentava abans.

A través del trajecte de tornada a casa d’un conillet i la seva mare quan ja és fosc, ens endinsem en escenes quotidianes de famílies diferents. Les il·lustracions juguen amb el blanc i negre i el groc, ombres i llum que ens situen al vespre i ens transmeten de manera gairebé màgica el sentiment vinculat a la fi d’un dia intens.

Com Abordem la pèrdua i el dol amb els infants?

El quotidià ens ofereix moltes oportunitats d’aprenentatge de la vida i, per tant, també de la mort. Aquest és només un exemple.

Quan parlem de com abordar la pèrdua i el dol amb els més petits, convido a obrir la mirada i anar més enllà de la mort entesa com la finitud de la vida i l’existència biològica, parant atenció en aquelles petites morts, petites pèrdues que també cal gestionar i que assenten bases per comprendre’n d’altres.

El 27 d’abril en parlarem a Viladecans!

Referències

Miyakoshi, A. (2017) Regreso a casa. Editorial Océano. Barcelona