Aquesta entrada la vaig escriure dissabte. És d’aquelles que trec més per necessitat d’expressar que per voluntat de compartir. Un crit sord que finalment va quedar a esborranys. Però avui torno a veure titulars i decideixo que vegi la llum…

Em fa mal el món

Em fa mal el món. Feia dies que havia desconnectat de les notícies per comprovar què passava amb el nus que m’acompanya des de fa mesos.

Ahir vaig llegir els tuits de la Nadia Ghulam. Per si no n’hi hagués prou, ara un terratrèmol ha afectat l’Afganistan.

Avui, hem encès la ràdio mentre fèiem el dinar. El tiroteig a Oslo. Morts a la guerra a Ucraïna. Anul·len el dret a avortar de les dones als EUA. Morts i vulneració dels drets humans a la frontera de Melilla…

L’A m’ha preguntat quan s’acabarà la guerra (quina? Ucraïna? Contra les dones? Contra les persones migrants? Contra les persones LGTBIQ+?… he pensat). Es referia a Ucraïna. Només he pogut contestar, per totes, “espero que ben aviat”.

De sobte, he imaginat la mateixa escena en una família de qualsevol dels territoris del món en situació de guerra ara mateix (que ben poc se’n parla). I el nus ha tornat.

En moments així, m’empipa preocupar-me per segons quines foteses que, mirat amb perspectiva, no ho mereixen. Gens.

Viure al marge de la realitat no és la solució. Què pot canviar-se o millorar des de la desconnexió de la realitat? Res. I no puc. No vull. No en sé.
Aplicable a tot.

Cal connexió amb la realitat per saber, saber per poder ser crítiques, i ser crítiques per poder actuar i canviar.

Els nusos ja els anirem desfent…

Poc abans d’acabar, llegeixo a Twitter que un home ha intentat cremar vius una parella de persones sense sostre a Barcelona. Inevitable pensar en la Rosario (fa disset anys que va ser assassinada, cremada viva en el caixer on dormia). Més vulneració de drets. Vulneració de persones.

I tornem a començar.

Vol dir això no poder gaudir de les coses boniques de la vida? Ni de bon tros. Més aviat d’esprémer cada moment i ser conscients de la sort i el privilegi que tenim, però aprofitar-ho per construir alguna cosa que valgui la pena; per transformar el que puguem.

“Que voler és voler i poder és poesia”

Els abismes, Els Amics de les Arts