Fa uns mesos que tenia aquesta entrada pendent. No es tracta de res de l’altre món. Té la modesta pretensió de recollir una reflexió sorgida de la conversa d’una tarda de final d’estiu, amb una mestra sàvia.

Una capsa reciclada i unes benes de guix

El 26 de setembre de 2020, un dissabte qualsevol, vam agafar una capsa de cartó i, amb unes benes de guix, la vam convertir en un escenari de joc, en valls, muntanyes i un riu.

S’havia de deixar assecar i no va ser fins setmanes més tard que ho vam pintar. Després, van passar mesos en els quals l’escenari no va tenir vida ni història representada.

Arribava aquell moment en el qual ens plantegem que la proposta “no ha funcionat” perquè no desperta l’interès de l’infant, és a dir, no li fa cas.

I, de sobte, quan anunciem que desapareixerà, la flama revifa i la criatura recupera aquell material, torna a crear i imaginar.

Anticipar allò que vindrà i anticipar allò que marxarà

I parlant d’aquest fenomen que no té res de nou, va sorgir la reflexió de la conveniència d’anticipar els canvis amb cert temps de marge. A l’estança, l’aula o a casa.

Aquell material o proposta que sembla que no desperta interès potser mereix una segona oportunitat.

Pot ser que la seguretat que té l’infant envers la permanència a l’estança d’allò que hi troba en un moment donat, el faci posposar-ne el descobriment i l’exploració.

Si s’anuncia el canvi i retirada d’aquesta proposta o material en un temps X, en comptes de desaparèixer sense més, és possible que cridi l’atenció de les criatures, i que es vegi el seu acostament, precisament en aquest temps de descompte.

És llavors, quan veiem la resposta de l’infant i la seva activitat o no amb la proposta, que podrem valorar-la amb criteri.

Anticipeu la desaparició de propostes?