Èxit

Aquesta és una d’aquelles entrades que cal escriure en calent, que no es planifiquen, que no tenen a veure amb cap data del calendari. No és un tema de rabiosa actualitat pedagògica. És un recull de pensaments, de cosetes de no res que em van passar pel cap durant i en acabar la tutoria d’ahir de bases de l’aprenentatge i educació.

Començaré situant una mica de què parlàvem i continuaré explicant-vos el petit debat que es va generar i la reflexió a la qual em va portar.

L’estudi esforçat i el cercle virtuós

En aquesta tutoria, parlàvem del raonament, de la resolució de problemes i la presa de decisions des de la seva naturalesa, els processos que duem a terme i les estructures implicades. En aquest sentit, una de les qüestions que tractem és com i perquè l’experiència i els aprenentatges previs representen un avantatge en la resolució de problemes, afavorint una resolució exitosa per les persones expertes en comparació amb les persones novelles.

Això ens porta a parlar de l’expertesa i de l’estudi esforçat, és a dir, l’avenç en la pròpia competència en un camp tot superant les dificultats i reptes que es presenten, sense abandonar, sinó cercant la solució amb esforç i dedicació. Així doncs, més enllà de l’experiència, cal un esforç i una voluntat de millora i superació per arribar a ser experta en un camp.

En l’àmbit educatiu, doncs, és important que l’alumnat posi en pràctica l’estudi esforçat amb la voluntat de millorar la seva competència i, qui sap, si amb prou temps i dedicació, assolir l’expertesa en algun camp.

I aquí ve la clau i el motiu d’aquesta entrada. Com podem afavorir que l’alumnat vulgui dur a terme l’estudi esforçat? En definitiva, i fent servir un terme sovint en boca de tothom i que és condicionant de l’aprenentatge, com podem motivar l’alumnat a l’estudi esforçat?

Entrant en el cercle virtuós de l’aprenentatge.

És a dir, quan l’alumnat sent la satisfacció d’experimentar l’èxit, ho vol repetir i, per tant, és possible que incrementi l’esforç i la dedicació perquè així sigui. És una qüestió que té a veure amb la càrrega emocional de l’aprenentatge i el sistema de recompensa del cervell. El fenomen “eureka“, que consisteix en l’assoliment d’una connexió al cervell que, de sobte, dona sentit a la informació de la qual disposem en relació amb una qüestió, proporciona una sensació del tot plaent.

Ben al contrari, la frustració que genera el fracàs pot conduir l’alumnat a entrar en un cercle viciós, fent el possible per evitar aquest fracàs i, per tant, les activitats que s’hi relacionen. La manca de dedicació i esforç implica no avançar en l’aprenentatge i la competència, conduint de nou l’alumnat al fracàs en la matèria.

Quan el concepte èxit grinyola

“- La clau per incitar els escolars a l’estudi esforçat està en la motivació que produeix l’èxit. Cert o fals?

– Cert, però no hi estic del tot d’acord.”

Un alumne no hi estava del tot d’acord. De fet, crec que més d’un, però ell va ser el que va gosar expressar-ho. I m’encanta. No em va sorprendre i, de fet, vaig captar ràpidament per on anava, fet que té cert mèrit tenint en compte que la pandèmia ens ha obligat a la virtualitat absoluta i només conec el meu alumnat per allò que m’escriuen al xat durant les classes, per correu o al fòrum.

No hi estava d’acord perquè no el convencia la paraula èxit.

Què és l’èxit? El diccionari ens diu que és la manera de sortir-se’n d’un afer, bona o dolenta. Una segona accepció diu que és un bon resultat. La qüestió és: a ulls de qui és un bon resultat?

L’alumne es mirava el concepte des d’una mirada academicista, que no comparteix i que entén l’èxit com l’assoliment de bones qualificacions i el reconeixement social de la persona per aquests resultats. Tanmateix, en cap moment havíem parlat en aquests termes i, és més, posàvem èmfasi en la satisfacció sentida en superar una tasca, en resoldre el problema, posant al centre el sentiment de l’alumnat, no el reconeixement de qui educa.

Aquesta conversa centrada, al cap i a la fi, en concretar qui determina que quelcom és un èxit o és un fracàs, em va fer pensar. Crec que hem oblidat què vol dir èxit i què vol dir fracàs, i això ens porta a associar aquests conceptes a resultats tangibles, reconeguts a ulls dels altres, en forma de qualificacions, títols, likes, seguidors i vendes.

I sí, la societat demana aquestes formes d’èxit, però sovint són tràmits per seguir avançant o conseqüències del que és veritablement important: la satisfacció de la persona amb si mateixa, amb les decisions que pren i amb el que construeix en el seu pas per la vida.

Un exemple que em ve al cap

A la pel·lícula Ballerina (2016) -compte! spoiler-, d’una banda hi ha la Felicia i, de l’altra, la Camille. La Felicia sent passió per ballar, però no ha tingut els mitjans per aprendre la tècnica. La Camille té molta tècnica perquè des de ben petita l’han fet ballar, i és bona, però ballar no la satisfà.

La Felicia aconsegueix començar a formar-se i es podria dir que en fa estudi esforçat. Els avenços li provoquen una satisfacció que l’empenyen a seguir malgrat les dificultats (motivació intrínseca). La Camille ha fet estudi esforçat des de ben petita i la continuïtat ha estat fruit de l’obligació i de la voluntat de reconeixement social per la pressió familiar (motivació extrínseca).

La història culmina en un duel entre les dues. Felicia aconsegueix el paper en El Trencanous. Camille s’allibera de la pressió del ballet.

Qui creieu que ha assolit l’èxit?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s