Segona setmana de febrer. Com vaig dir, després d’una parada necessària entre semestres, reprenc les publicacions al bloc.

Fa uns dies, avançava que volia compartir quelcom que hem vist passar a casa. Ha demanat temps i paciència, però ha valgut la pena. I, més enllà del que ha estat i del resultat, ha estat interessant com hi hem arribat.

Any nou, planta nova

Les plantes d’interior se’m moren. I les d’exterior crec que no es moren perquè en té cura el pare de la criatura, que és el cap del nostre hortet. Tanmateix, m’agrada tenir alguna planta a casa i setembre i gener, que són mesos de fer propòsits d’any nou (escolar i natural), em conviden a adoptar-ne alguna.

Aquest mes de desembre vam portar cap a casa un bambú (de la sort, diuen) que de moment gaudeix d’una vida plena al menjador de casa. També us dic que si mor el bambú, que es veu que és ultra resistent, em rendeixo.

També vam comprar una heura. En arribar a casa, vaig detectar que hi havia fulles que semblaven enteranyinades i d’altres que tenien uns foradots considerables. Sobre la terra del test, vaig descobrir-hi una erugueta verda molt bonica i a la qual, per estrany que pugui semblar, no li vaig fer cap fotografia.

Erugueta, no et pots quedar a la planta

Seria un mal inici. La pobra heura ja estava patint-ne les conseqüències. L’eruga no podia quedar-se a la planta.

La solució ràpida, fàcil i eficaç, hauria estat desfer-me de l’eruga sense pensar-hi més. No entraré a parlar de com perquè cap opció em sembla bona, respectuosa o indolora per l’animal. Però la solució ràpida i fàcil no mereixeria una entrada.

Vaig cridar l’A i li vaig ensenyar l’erugueta.

A la prestatgeria, un raconet científic

La vam agafar amb una fulla i la vam posar en un pot transparent, amb una base de pedretes i unes quantes fulles de l’heura que tenia a mig endrapar. A la tapa hi vam fer forats perquè tingués aire.

Vam col·locar el pot prop de la finestra, a la prestatgeria de l’habitació de l’A, perquè tingués la llum del sol, deixant una lupa a prop per poder-la observar.

A la tarda, quan arribàvem a casa, miràvem la petita eurgueta amb la lupa, a veure què feia, però ben aviat, la vam deixar de veure.

El capoll i la crisàlide

Com deia, ben aviat la vam deixar de veure. Enganxada a la paret del pot, hi havia una fulla enteranyinada que formava una mena de capoll i, dins, intuíem que l’erugueta havia passat a un altre estadi. Es veia l’ombra de quelcom marró que semblava ser la crisàlide.

El pot i la lupa van seguir a la prestatgeria uns dies més.

Mira! No hi és!

En una de les observacions, vam veure que la crisàlide no era dins el capoll de fulla enteranyinada. Havia sortit i penjava d’un fil a l’extrem del capoll amb una obertura.

• 

• 

• 

Vam imaginar que l’erugueta, que sospitàvem que ja seria papallona, hauria sortit i estaria dins el pot. Només en moure’l una mica… la vam veure volar.

Havia arribat el moment d’alliberar-la. Esperàvem que fos ràpid, que obriríem el tap del pot i marxaria volant tant de pressa que no tindríem temps de contemplar com era.

Però no va ser així. Vam obrir el pot i la papalloneta (una arna, vaja) es va quedar sobre les pedres, molt ben camuflada i quieta. Vam donar-li temps, deixant el pot obert al balcó fins a l’endemà quan, llavors sí, en arribar de l’escola, la petita papallona ja no hi era.

Fets tant quotidians com fascinants

Deia a l’inici que, més enllà de resultat existós en la vida de la petita eruga (i de la planta que segueix viva), em semblava interessant com havíem arribat a viure aquest procés.

No va ser buscat. No ens vam plantejar en cap moment adoptar una eruga i observar-ne el procés de metamorfosi. No vam dissenyar l’activitat d’acord amb cap mètode d’aprenentatge concret amb cognom. Tampoc va venir de gust en cap moment, fer-ne un dibuix o escriure res. Fer-ne fotos sí, però no totes les que posteriorment voldria. Està bé; en aquell moment no va tocar fer-ho.

El que vull dir amb això és que l’experiència que vam gaudir va sorgir d’una situació quotidiana com és que una mare compri una planta per casa. Que no va caldre grans materials per poder observar un procés tan màgic com és aquest. I que, de rebot, en certa manera, vam reforçar (o així ho crec) un aprenentatge que s’havia iniciat a l’escola quan van parlar de la papallona de l’E.

El que vull dir amb això és que val la pena mirar els petits detalls que ens ofereix la vida perquè en ells s’hi amaguen veritables oportunitats d’experimentar, observar, descobrir i aprendre.

Són oportunitats pels infants i per nosaltres, sens dubte! Jo mai havia observat la metamorfosi d’una papallona! I en un altre moment de la vida, potser hauria convidat a l’erugueta a nedar a la tassa del vàter, qui sap.