GUIRU. Començo a escriure aquesta entrada un matí de dijous. M’aixeco a dos quarts de set per avançar feina mentre tothom dorm però, com altres vegades -com pot ser que no ho hagi previst?- la petita em descobreix a la cuina i la tasca es complica. “Mama, em dius les lletres i jo poso Guiru?“. I què li he de dir?

Doncs així, amb el nom de qui inspira parlar d’aquest tema, comença l’entrada d’aquesta setmana sobre els animals de casa, la mort i el dol.

Animals de casa

Animals de companyia, animals domèstics… en definitiva, animals que formen part de la família per la senzilla raó d’haver-hi establert vincle a través de la cura i de la seva resposta afectiva. Nosaltres satisfem les seves necessitats bàsiques, i els animalons ens retornen carantoines, mostres d’alegria quan arribem a casa, joc i alguna trapelleria curiosa.

Hi ha qui parla dels efectes que té sobre la salut el fet de conviure amb animals. Segur que heu sentit a parlar de les teràpies amb cavalls, amb gossos i amb dofins, o dels beneficis del ronc dels gats per mantenir la nostra tensió arterial a ratlla. En definitiva, tot es basa en la relació afectiva que establim amb les bestioles i la sensació de benestar que ens aporta el contacte amb elles.

“Tenemos una necesidad psicológica profunda de estar conectados a la naturaleza y a los animales. Com dijo Anatole France: <<Una parte del alma de una persona permanece dormida hasta que uno no ha querido a un animal>>”. (Goodall, J; Bekoff, M.; 2002; p. 107)

Créixer convivint amb animals a casa pot reforçar el sentiment de respecte vers els animals domèstics i salvatges. Representa una oportunitat per assumir petites responsabilitats a través de tasques de cura de l’animal, adequades a l’edat de l’infant i és una font d’amor incondicional que serà recíproc.

“A la petita Guiru la vam trobar acabada de néixer, sola en una vorera. Encara tenia el cordó umbilical. No sabem del cert per què no estava amb la mare.
Ja fa deu anys que viu amb nosaltres (o nosaltres amb ella)
I ara ja en fa tres que, a poc a poc, acompanyem la petita A en el procés d’entendre el seu codi, el llenguatge corporal dels gats, per saber quan pot tocar, quan no, quan està fent massa soroll…
Conviure amb animals i tenir-ne cura aporta experiències per créixer en valors.” (@cosetesdnores, 14 de desembre de 2019)

La mort

Sabem que la nostra convivència amb els animals de casa (que no la nostra relació) s’acabarà algun dia i, tret que siguin una tortuga de les Galápagos, per posar un exemple, el més habitual és que nosaltres visquem més anys que ells. Així, no és estrany que, a mesura que van passant els anys, de tant en tant ens vingui al cap quant de temps pot quedar d’estar junts.

Som conscients de la seva finitud i, potser, aquesta previsió ens ajuda a aprofitar els moments, a gaudir-ne i a acceptar que s’acaba, quan arriba el moment. Una altra cosa és quan s’acaba abans d’hora o inesperadament…

La pèrdua dels animals de casa pot ser el primer contacte dels infants amb la mort, un fenomen que és part de la mateixa vida. El succés esdevé quelcom insòlit perquè no passa cada dia i, potser, no havia passat mai. Inevitablement, a partir de certa edat, aproximadament 3-4 anys, és una situació que genera preguntes i condueix a treure conclusions.

La cruesa de les preguntes i de les deduccions que fan els infants ens poden agafar desprevingudes i fer-nos aflorar emocions i sentiments, idees en les quals no acostumem a voler pensar.

Llavors, jo també em puc morir. I tu et moriràs. Perquè, és clar, ningú vol morir-se ni que els seus éssers estimats es morin -aquí rau la gràcia de fer tot el possible per sobreviure diàriament-. Serà interessant preveure que és molt possible que sorgeixi aquesta conversa i preparar-nos.

Què dir dependrà de cadascú, de les creences i d’allò que ens reconforti. Ara bé, certes respostes poden portar a confusions. Cal no oblidar que parlem amb infants petits i que, per tant, poden fer-se una idea equivocada -literal- d’expressions adultes amb un sentit figurat. Per exemple, dir que la gata ha marxat pot portar l’infant a preguntar-nos on ha marxat i per què ha marxat.

Possiblement, una certesa clara i sincera serà més entenedora, assimilable, contrastable observant la natura, com l’ocell mort que trobem al camí, una closca buida de cargol, una pobra formiga que hem trepitjat per accident i cada petxina que trobem a la platja…

<<“On és la Guiru? Està al cel?”⁣ Mai havíem parlat de la mort en aquesta línia però un conte que tenim, sí. I ho va relacionar…⁣
I li vaig dir que les cendres del seu cos estaven a casa, en una capseta. ⁣
⁣(Vam recordar el pardalet que havíem trobat mort a la piscina i que ens va portar a decidir si el cremàvem o l’enterràvem)⁣
⁣I li vaig explicar que dir que algú que ha mort és al cel és una manera de parlar; que vol dir que la seva essència, qui era més enllà del seu cos, segueix amb nosaltres mentre nosaltres la recordem i hi pensem.⁣>> (@cosetesdnores, 2 de novembre de 2020)

El dol

Quan els animals de casa moren passem un dol, d’una manera o altra. Fer un homenatge a la bestioleta que ens ha acompanyat i ens hem estimat pot ajudar a posar un punt i a part. No serà un punt final perquè el record perdura i, possiblement, encara durant molt de temps, ens semblarà que pot aparèixer en qualsevol moment, estirant-se i espolsant-se la mandra per venir a rebre’ns.

“Petita meva. Vam caminar amb la nena per un senderol a primera hora. La tarda tenia una llum daurada i, malgrat ser a finals de tardor, bufava un ventet càlid. Ella va cavar un clot i jo vigilava a l’entorn que cap soroll humà ens destorbés. El pi que t’aixopluga és cepat i airós. Un xic amunt, dos més marquen un llindar solemne com si donessin entrada a un temple antic.” (Barbal, M.; 2011; p. 17)

El nostre homenatge a la petita Guiru

Vam comprar un test i hi vam barrejar les seves cendres amb terra bona. La idea és fer-hi créixer una planta que es diu peu de gat (el confinament perimetral del cap de setmana ens està complicant la cerca de la planta).

El test el vam identificar amb el dibuix de la seva silueta, el seu nom i un retrat que li va fer l’A amb tot detall.⁣ Ella va participar en tot el procés, sabent què fèiem i per què.

No va ser un moment trist. Havien estat setmanes de preguntes sinceres i respostes més o menys complicades que ens van ajudar a pair…⁣

El seu test acollirà les seves cendres i la tindrem molt present físicament, tot i que la seva essència ens acompanya en tot moment.⁣

Referències

Barbal, M. (2011). Cada dia penso en tu. Barcelona Columna Edicions.

Goodall, J.; Bekoff, M. (2002) Los diez mandamientos para compartir el planeta con los animales que amamos. Círculo de Lectores. Barcelona.