Fa uns mesos, aprofitant l'emissió de "Sense batec", vaig voler parlar d'aquest tema. El suposava tancat… però una entrada al bloc freda i hermètica va evidenciar que potser no ho estava tant #duelogestacional #dolgestacional #cosetesdenores

— Laia – Cosetes de no res (@cosetesdnores) October 15, 2019

Podeu llegir aquí aquesta entrada freda i hermètica de la qual parlo. Fins i tot hi va haver qui va dir que no semblava que l’hagués escrit jo (i no ho deia per tirar-me una floreta, precisament).

En aquella entrada em limitava a fer un repàs del contingut del documental “Sense batec” (que recomano enèrgicament). Després de l’opinió d’amigues lectores del bloc, vaig pensar que en algun moment “l’actualitzaria” i intentaria fer-la una mica més meva obrint-me a explicar el meu dol.

I avui semblava ser aquest dia. Tanmateix, he decidit no fer-ho. Crec que no és mala idea deixar-la com està, com el testimoni que evidencia la topada amb el dol no resolt. O no resolt del tot. No ho sé.

Comencem pel principi

Jo deia que volia ser mare abans dels trenta, però ja se sap… ara no és bon moment, ara estic estudiant, ara no tinc feina estable… fins que vam decidir que el moment era el que era i que mai seria l’ideal. I som-hi.

No va arribar de pressa el primer positiu. Va trigar força cicles a arribar. I molt poc en marxar. Un avortament bioquímic, van dir. De set setmanes. Misèria. “Estaves d’un sospir”; “Això li passa a moltes dones”; “Sou joves, aviat en tindreu un altre”; “No hi pensis”; “Per això no s’ha de dir fins als tres mesos”… si n’heu passat algun, us sonaran aquestes frases. Si no, anoteu-les com allò que no s’ha de dir mai a una dona que es troba en aquesta situació.

És cert que estava de molt poc i que passa a moltes dones, però també ho és que existeix un dol per aquesta pèrdua i que cal que sigui respectat.

Nou mesos després vam tenir un segon positiu i de vuit setmanes van començar les pèrdues. El 2 de novembre de 2015 tenia el segon avortament. No havíem sentit el batec tampoc encara. No havia posat gaires esperances en el fet que anés bé, actitud que m’havia de servir de cuirassa en cas que tornés a passar. Però no va servir de res.

A les sis del matí cap a urgències amb pèrdues. A les 10 h visita al dentista intentant no pensar. A les 12 h vaig expulsar-ho tot per mi mateixa, descobrint-ho en el bar d’una cafeteria.

Ara ja no em deien que passava a moltes dones. Ara hi començava a haver una ombra de sospita que feia molta por. Però “a la pública” no fan proves fins al tercer avortament.

Aquell curs, treballava a l’Espai Nadó i aquella mateixa tarda tenia sessió. Recordo com si fos ara la trucada a l’oficina, la conversa amb la responsable de recursos humans. Li vaig dir que necessitava faltar aquella tarda, que havia tingut un avortament i que no em sentia amb forces de conduir la sessió d’Espai Nadó amb un mínim de professionalitat, sense posar-me a plorar desconsoladament. No cal dir que la resposta que vaig rebre va ser del tot respectuosa i, sense dubtar un moment, em van donar el permís que necessitava.

Però no vaig agafar la baixa. Perquè estava de poc. I la natura és sàvia. I, si l’havia perdut era, perquè havia de ser així, i… i perquè hem de poder amb tot, oi?

L’Arc de Sant Martí

Diuen que els nadons que arriben quan hi ha hagut pèrdues gestacionals o perinatals són nadons arc de Sant Martí, que surten quan la tempesta acaba, quan plou i fa sol… aquesta barreja d’emocions tan complexa, tan humana.

“A la pública” esperen al tercer avortament però jo no estava disposada a esperar sense fer res. Vam parlar amb la ginecòloga, ens va explicar possibles causes, vam descartar les descartables i, mentre esperàvem aconseguir certes proves, vam intentar posar remei per aquelles que era possible posar-lo. Una possible manca de progesterona? Coagulació de la sang?

En el primer cicle següent, seguint les indicacions de la ginecòloga, va arribar el positiu. La barreja d’il·lusió i por era brutal. Em negava a fer-me il·lusions però em vaig fer 5 tests d’embaràs, a test diari, per corroborar que el positiu seguia existint.

Vaig a anar a la doctora de capçalera per fer la derivació a la llevadora. No era la meva doctora habitual. Li vaig dir que estava embarassada com si li digués que tenia un refredat. Em va felicitar i la vaig frenar: “Bé, no em vull fer il·lusions”. I em va renyar amorosament tot dient-me que havia de confiar en la llentieta que portava.

Què coi! Tenia raó! Però costava tant…

Tot va anar més o menys bé fins a les 13 setmanes. Dic més o menys perquè qualsevol variació en la meva simptomatologia de prenyada em feia sentir pànic.

De 13 setmanes vaig començar a tenir pèrdues. I a les 18. Em van fer estar de baixa per risc d’avortament.

Em resistia a dirigir-me a ella pel nom que havíem escollit. Em feia por crear vincle i que passés alguna cosa. Quina barbaritat, oi? Us imagineu la vida sense vincles afectius per la por que passi alguna cosa en un món on passen coses constantment?

(Dori li diu al pare del Nemo que aquest li va prometre una ximpleria al seu fill el dia que li va dir que no deixaria que li passés res… quina raó té aquest peixet despistat…)

I així, l’angoixa i la por em van acompanyar d’una manera més o menys evident, més o menys manifesta fins al dia del part.

Jo sortia de comptes el dia 9 d’octubre però, com explico a El part (el meu, induït), no va sortir fins al dia 21. Bé, la vam fer sortir. No vaig gosar esperar que ella decidís que havia arribat el moment. Sóc conscient que van jugar amb mi “la carta del niño muerto”. Però crec que avui dia, hauria pres la mateixa decisió que vam prendre el 19 d’octubre de 2016: divendres, ingrés a les 9 h per inducció, 41+4.

I ara?

No es pot dir que hi pensi cada dia però ho tinc present. Sóc feliç amb la meva família, amb la meva petita A. Però també és cert que, en part, l’experiència viscuda ha influït en la decisió, de moment, de no repetir, de no tenir més fills. Potser canvio d’opinió en uns anys, qui sap. Intento decidir les coses de la manera més racional i conscient possible i, per tant, no em sap greu reflexionar-les temps després i canviar d’opinió si ho considero convenient i justificat.

Avui tinc clar que no vull tornar a passar per una altra pèrdua gestacional. Sigui de tres mesos o de tres setmanes. La pèrdua és més intensa i dolorosa quan més temps s’avança en la gestació o un cop nascuda la criatura. El fetus creix i amb ell les expectatives, les il·lusions… però això no ha de negar el dolor de la pèrdua en les primeres etapes, en el primer trimestre.

El dol perinatal i gestacional és un dol silenciat, de vegades menystingut i altres vegades negat. Considerem normal amagar un embaràs fins a les 12-13 setmanes per fer com si no hagués passat res si la cosa no va bé. Per passar-ho soles (o amb la parella, si és el cas) i de portes endins que si no… que si no, què??

Cal donar visibilitat. Cal no amagar-nos i parlar-ne. 

#porunduelorespetado2019