La nostra adaptació (família)

Rellegint l’última entrada i escoltant el podcast, vaig trobar a faltar haver parlat més de com vivim l’inici de curs nosaltres, les famílies, que en iniciar l’escola, fem passar per aquest tràngol a les criatures i ens en separem.

Mentre escric això, penso que no haver-ne parlat és conseqüència de no voler fer les entrades excessivament llargues i, per altra banda, de prioritzar i posar al centre l’infant. Posar la mirada en com ho viuen les criatures, deixant al marge les necessitats adultes.

Tanmateix, com ho visquin elles depèn en certa manera de com ho vivim nosaltres. I com manifestem les nostres emocions i la nostra experiència en aquesta etapa va molt lligat al nostre desig de superar aquest període convuls sense plorar gaire, ni les criatures ni nosaltres.

Ens dol tant veure’ls plorar! Tant, que plorem. O en tenim ganes, però massa sovint ho reprimim perquè en algun raconet del nostre cap, alguna cosa ens diu que plorar ens fa febles i ens portarà a fer-los febles, idees heretades d’un passat no prou llunyà.

Quan l’infant, al 0-3 o al 3-6, inicia la seva escolarització, deleguem la cura de qui més estimem en una persona i una institució sovint desconeguda. En el millor dels casos, sense pandèmia, haurem tingut un parell de reunions grupals i una individual (unes tres hores en total, més o menys) per agafar confiança i convènce’ns que la nostra cria estarà tant bé en aquesta escola com a casa amb nosaltres.

Vist així, les famílies fem un acte de fe i de confiança cega en les persones que acolliran els nostres infants, no creieu?

Llavors, quan la nostra criatura manifesta la seva disconformitat amb el fet de quedar-se a l’aula amb aquella persona que acaba de conèixer, i plora desconsoladament veient-nos marxar, com no se’ns ha de posar un nus a la gola? Com no hem de tenir ganes de plorar amb ella, abraçar-la i fugir d’allà corrent?

Tot i que, alhora, després d’unes llargues vacances, també agraïm que arribi el moment de separar-nos, una miqueta només… Contradiccions de la parentalitat, l’inici de curs ens genera tristesa i alegria, goig de veure avançar la cria i el dol de la separació.

“Faig bé de marxar deixant-lo plorar?”

Deixar plorar. Dues paraules que poden donar tanta conversa… Deixar plorar entès com permetre plorar no és el mateix que deixar-lo plorant entès com mostrar indiferència vers el plor de l’infant.

Permetre plorar és permetre expressar l’emoció que en aquell moment envaeix l’infant. La clau éstà en l’acompanyament per part de l’adult en aquest moment, reconeixent i verbalitzant què sent, mostrant-nos comprensius, validant l’emoció, escoltant-lo.

Quan l’infant plora i hem de marxar per algun motiu, tenim un temps limitat per fer aquest acompanyament. En aquest cas, crec que hi ha dues qüestions clau: el comiat i el relleu.

Considero important que ens acomiadem de manera tranquil·la; per poc temps que tinguem, hem d’intentar que sigui un moment de pausa, de calma. No recomano en cap cas que l’infant sigui agafat dels braços del seu adult de referència sense respectar aquest moment del comiat, ni pel bé de l’infant ni de l’adult.

Així, quan ens acomiadem amb calma i fem referència al moment del retrobament, també si és un nadó, anem creant la seguretat que tornarem, no només per l’infant, sinó que també ens deixa a nosaltres un regust menys amarg.

Perquè també necessitem verbalitzar i saber que ens retrobarem i quan ho farem. També necessitem acomiadar-nos amb una abraçada dolça i no amb la sensació que ens han arrencat la nostra cria dels braços.

En aquest sentit, el relleu que pren l’educadora és fonamental. Respectar l’espai de l’infant i l’adult de referència, entendre la seva mirada, sabent en quin moment ha de fer el pas perquè li sigui delegada la tasca d’acompanyar i tenir cura de l’infant, facilitant el procés, és quelcom que demana certa sensibilitat, amorositat i empatia.

Alhora, aquest moment esdevé una oportunitat per començar a forjar el vincle entre l’educadora i l’infant. És un moment clau per demostrar que hi és, que en tindrà cura incondicionalment mentre sigui a l’escola, que reconeix i valida la seva emoció tant com el seu entorn familiar i l’acompanya en la seva expressió.

Quan la família sent que aquest relleu es pren d’aquesta manera, l’angoixa minva i la confiança creix, sabent que ha deixat qui més estima en bones mans i que, malgrat que no deixa de ser un procés dur, a poc a poc es va fent la càrrega més lleugera i la culpa s’esvaeix.

Una mestra ganxo em va dir un dia que “també és bonic trobar-se a faltar“.

Ho recordo sovint i crec que té tota la raó. Tenir la possibilitat de trobar-nos a faltar, ens regala estones d’estar junts i molts presents (cos i ànima) o converses durant el sopar per explicar-nos com ha anat el dia pel plaer de saber de l’altre i no només per rutina.

Per sentir-ho així, necessitem una mica de temps i que hagi estat possible un comiat i un relleu respectuosos. L’adaptació (familiarització) a l’escola és un procés que viu l’infant però també la família i l’equip educatiu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s