Aquesta entrada, publicada per primer cop el setembre del 2019, havia de ser d’aquelles que podria valer per cada setembre.

Doncs no. El 2020 va arribar amb ganes de capgirar-ho tot, entre altres, la tornada a l’escola (la del setembre), l’inici de curs.

Així doncs, toca revisar l’entrada que va partir d’un directe a Instagram (que no va poder ser guardat) amb la Sílvia de Lactando en Diverso -i companya d’aventures i batalles a LactaMater-. Em va enredar per fer un directe i parlar de l’inici o retorn a l’escola i la diversitat, tot prenent un cafè, quan encara no coneixíem la covid, quan la mascareta i el gel, la consigna mans-distància-mascareta, no formaven part de la nostra vida.

Començar l’escola o començar el curs

Està clar que són dos moments ben diferents, fins i tot en infants més petits.

L’inici de l’escolarització, sigui a 0-3 o a 3-6, implica la separació per primer cop de les persones adultes de referència que fins ara havien tingut cura de l’infant, i el coneixement i l’establiment d’un nou vincle de referència amb una persona adulta (o diverses) desconeguda, en un entorn desconegut, i de manera compartida amb altres criatures.

Si hi afegim la incorporació de noves normes de convivència, de funcionament del centre, límits, rutines, etc. no és estrany que el període de l’inici de curs sigui un xic convuls.

L’inici dels cursos següents, si bé pot ser complicat pel canvi d’horaris i rutines respecte de les vacances, en general, sol ser més relaxat o, fins i tot, ser esperat amb ganes per les criatures que ja troben a faltar els seus companys i companyes.

Tanmateix, també hi ha criatures per les quals l‘inici de curs, el canvi de cicle o d’etapa pot suposar un repte tal que li generi certa angoixa vivint també un període d’adaptació o familiarització en el curs que comença.

L’inici en plena pandèmia

La situació actual no ens facilita gaire aquest procés.

El curs 2019-2020 va acabar presencialment a mitjans de març, encara que oficialment ho fes al juny. Les criatures han estat sis mesos sense anar a l’escola i diverses setmanes sense sortir al carrer. Videotrucades a banda, la seva relació amb altres persones s’ha limitat al nucli familiar, principalment. Què us he d’explicar, oi?

En aquest sentit, la tornada a la rutina de l’escola pot fer-se una mica més feixuga del que és habitual.

Per altra banda, l’inici de curs arriba amb tot un seguit de mesures de seguretat i prevenció del contagi noves en el context de l’escola per a la majoria d’infants, ja que al juny els criteris per a l’assistència limitaven la presencialitat a casos concrets.

Entre aquestes mesures hi ha la presa de temperatura, els límits en l’entrada de les famílies al centre, l’ús de mascareta a primària i secundària, la distància entre persones de grups estables diferents…

És molt possible que alguna d’aquestes mesures puguin ser un afegit desagradable en aquest procés, ja complex per si mateix. En tot cas, i tenint en compte que la situació requereix mantenir aquestes mesures per normativa i per la salut de totes, crec que és important tenir present què pot passar per actuar de la manera més comprensiva possible, facilitant al màxim a l’infant la incorporació a l’escola.

El respecte pel ritme de l’infant és la base

No ens cansarem de dir que la diversitat és inherent en l’ésser humà i que, com a tal, és inevitable, sempre present, per sort. Així doncs, independentment de si hi ha infants amb un diagnòstic X o un dictamen Y, la base de l’enfocament que prengui el període inicial de curs, adaptació o familiarització, és el respecte pel ritme de l’infant.

Observar i escoltar l’infant, acompanyar-lo des de la comprensió d’allò què passa, el reconeixement i validació de les emocions que viu aquests dies, ens ha de guiar en aquest procés d’adaptació o familiarització amb l’escola. En aquest sentit, és fonamental una relació família-escola basada en la confiança i la complicitat, amable i constructiva.

Amb relació al respecte pel ritme de l’infant, preocupa molt a les famílies que comencen segon cicle d’Educació Infantil que l’infant hagi assolit cert requisit que algunes escoles encara demanen per sistema: el control d’esfínters. Deixar de fer servir el bolquer, com deixar el xumet o els objectes de transició, són fites que la criatura ha d’assolir quan sigui el seu moment, quan estigui preparada per fer-ho. En aquests casos, com en tants d’altres, la pressa i la pressió no són bones aliades.

Adaptació i Familiarització

El debat està servit i, lluny de ser una qüestió únicament de llenguatge, hi ha tot un rerefons essencial. El que exposo aquí, breument, no és més que la meva visió de la qüestió.

El terme adaptació em suggereix resignació. No hi ha res a fer, és el que hi ha, així que no em queda més remei que adaptar-me; acceptar-ho perquè no hi ha alternativa. 

El terme familiarització em suggereix coneixement progressiu, creació d’un vincle amable, segur, que busca garantir el benestar; considero que inclou també el vincle amb la família, forjant  una relació família-escola que afavoreixi l’entesa, el diàleg, el suport i l’acompanyament de la família i de l’infant. És un procés que compta amb l’experiència que viuran criatura, família i personal educatiu. 

En definitiva, es tracta d’un canvi de mirada vers l’infant i la família que, en el cas de la familiarització posa el focus en la relació que s’establirà entre la família-infant i escola i no tant en el temps que triga la criatura a no plorar en entrar al centre o a l’estança/aula.

Cal dir que, segur que hi ha centres que segueixen parlant d’adaptació però segueixen un model que s’acosta a la familiarització. A poc a poc, la taca es va estenent. Donar un nom propi a aquest canvi de mirada ajuda a fer visible la taca, afavoreix el debat, la reflexió sobre la pràctica educativa i, per tant, afavoreix la millora.

Adaptació i familiarització en temps de pandèmia

Aquesta qüestió ha preocupat molt a les famílies de primer cicle d’infantil i P3, així com als equips educatius.

En un moment en el qual les escoles obrien les portes a les famílies molt més que anys enrere, fent possible la separació gradual i una coneixença compartida del nou entorn escolar, la pandèmia i les mesures de seguretat establertes representaven una amenaça per aquest model emergent.

Tanmateix, hi ha escoles que han trobat la fórmula per tal de poder garantir que l’adult de referència pugui entrar a l’estança acompanyant l’infant amb les mesures d’higiene, distància i mascareta necessàries, reduint el nombre de famílies en cada torn durant la familiarització i aprofitant espais exteriors de l’escola o de l’entorn proper.

En aquest sentit, crec que la convicció de l’equip educatiu de la importància d’aquest moment de l’escolarització de l’infant és fonamental per trobar la manera segura però possible de mantenir la familiarització.

Què notarem durant aquest període?

Potser tot, potser no res, potser alguna d’aquestes alteracions en el comportament o en l’estat de la criatura i, en tot cas, en cada infant la seva manifestació serà diferent.

• Irritabilitat i alteracions de la conducta (rebequeries, mal humor, tristesa…)
• Alteracions de la son
• Alteracions de la gana
• Fenòmens regressius, és a dir anar enrere en aspectes assolits (escapes si ja controlaven esfínters, llenguatge infantil, xumar-se el dit o demanar xumet  si ja ho havia deixat, per exemple)
• Símptomes físics com nàusees, mal de panxa…

En l’inici d’aquest curs atípic, podem detectar també:

• Por o angoixa davant el risc de contagi.
• Rebuig de la mascareta (primària, ja que infantil no n’ha de portar).
• Tristesa per la impossibilitat d’interacció amb infants d’altres grups de convivència amb els quals pugui tenir vincle fora del centre.

Què podem fer?

Com sempre, no hi ha receptes màgiques però podem tenir en compte algunes pautes per encarar aquest període de la manera més favorable possible.

• Anticipació:
  • visitar l’escola en família sempre que en tinguem l’oportunitat, actualment, sense entrar-hi.
  • si cal, fer un primer apropament amb l’equip educatiu i explorar amb temps els diferents espais del centre.
  • parlar en positiu de l’escola i d’allò que hi passarà (però sense crear unes expectatives que no s’adeqüin a la realitat)
  • preparar conjuntament el material que caldrà portar a l’escola, amb il·lusió (mascareta inclosa)
• Horaris i rutines:
  • anar acostant els horaris i ritmes al que serà necessari durant el curs.
  • intentar mantenir una regularitat pel que fa a la persona o persones que portaran i recolliran la criatura a l’escola i anticipant-li a ella.
• Separació progressiva i natural: sempre que sigui possible, i sobretot a 0-3, facilitar la presència de les famílies a l’estança el temps que calgui, reduint-lo gradualment segons l’estat de l’infant. Començar amb poc temps d’estada  a l’escola de l’infant i augmentar-lo progressivament.
• Autonomia i informació:
  • deixar fer allò que pot fer i donar suport per fer allò que no pot, però amb la idea que aquest suport vagi desapareixent.
  • donar als infants informació veraç, adaptada al seu llenguatge i grau de desenvolupament, sense transmetre por o neguit.
  • És important que siguin conscients de la necessitat de respectar les mesures de seguretat però no hem de perdre de vista que són infants i que, per tant, caldrà segurament fer recordatoris sovint, respondre preguntes i perquès. En aquest sentit, és fonamental predicar amb l’exemple.

És important que l’infant se sàpiga capaç i senti reconeguda aquesta capacitat per obrir les ales.

Referències

Zazu I (2017) Del período de adaptación al tiempo de acogida. La construcción de un vínculo afectivo. Infancia. vol: 161 pp: 9-13 Rosa Sensat. Barcelona

Menéndez, S.; Jiménez, L.; Lorence, B. (2008) Familia y adaptación escolar durante la infancia. XXI, Revista de Educación, 10 . ISSN: 1575-0345. Universidad de Huelva