El desenvolupament cognitiu dels infants és un tema apassionant. Des del naixement, amb l’estimulació ambiental pròpia de la quotidianitat i l’acompanyament de l’adult de referència amb qui té un vincle d’afecció (apego) segur, el nadó va assolint diferents fites en les diverses dimensions del desenvolupament (biològic, sensoriomotor, cognitiu, socioafectiu).
Aquestes dimensions, lluny de ser considerades de manera aïllada, estan estretament relacionades i el nadó avança de manera que un pas en una d’elles influeix en la resta. Tanmateix, quan parlem del desenvolupament cognitiu, parlem de l’avanç en les característiques i les capacitats del pensament amb la conseqüent adquisició de coneixements i habilitats per percebre, pensar, comprendre i gestionar la informació procedent de la realitat en la qual vivim (Rafael Linares, A., 2007).
Piaget va descriure quatre estadis en el desenvolupament cognitiu per els quals l’infant passa en ordre i sense possibilitat d’ometre’n cap. El pas d’una etapa a l’altra implica la transició a una forma més abstracta i complexa de coneixement (ídem). Tot i la referència de l’edat, aquesta és aproximada havent-hi variacions a escala individual.
- Etapa sensoriomotriu (0-2 anys)
- Etapa preoperacional (2-7 anys)
- Etapa de les operacions concretes (7-11 anys)
- Etapa de les operacions formals (11-15 anys)
En aquesta entrada compartiré dues situacions reals i quotidianes que m’han fet pensar en les limitacions del pensament preoperacional descrites per Piaget.
Dos cucs
L’A, de 3 anys i 9 mesos, ha escollit recuperar el llibre Què portes dins del bolquer?, de l’autor belga Guido Van Genechten. Aquesta és una de les seves il·lustracions:
“Mira, hi ha dos cucs!”
Dos? Hi veu dos cucs. Dedueix que un treu el cap i l’altre el té sota terra i no se li veu. Veu dues parts, separades, i no les entén com un tot, sinó que basant-se en el que percep visualment, entén que cada part és d’un cuc diferent. Hi ha dues parts, un cap i una cua, però són dos cucs perquè no estan enganxades o, si més no, no es veuen enganxades.
Aquest fet em fa pensar en les limitacions del pensament preoperacional que descrivia Piaget. Les limitacions de les quals parla Piaget i que Palacios, Marchesi i Coll (2018) recullen en la primera part de la seva obra Desarrollo psicológico y educación, són:
- L’aparença perceptiva i trets no observables. L’infant pren com a referència allò que percep i no té en compte la possibilitat de trets ocults, no observables. Es basa només en allò que veu.
- Centració/descentració: parteix del seu punt de vista i encara no és capaç de tenir en compte altres dimensions i punts de vista diferents.
- Estats/transformacions: no relaciona els estats inicials i finals d’un procés i, per tant, té dificultats per entendre la conservació de certes característiques físiques dels objectes malgrat que se sotmetin a tranformacions.
- Reversibilitat/irreversibilitat: no poden refer mentalment el procés seguit a la inversa per arribar al punt inicial.
- Raonament transductiu/pensament lògic: fa associacions immediates partint d’un raonament que va de particular a particular.
I una mare que multiplica les pomes
No és un miracle; és un altre exemple de les limitacions del pensament preoperacional descrites per Piaget. En aquest cas, el relaciono directament amb la manca de comprensió de les transformacions i la conservació, i té a veure amb el concepte de meitat.
Fa pocs mesos (demà intentaré repetir-ho per veure si hi ha hagut canvis), si li mostràvem una poma i li preguntàvem quantes n’hi havia, ens deia que n’hi havia una. Ara bé, en partir la poma per la meitat, tot i fer-ho davant seu, en preguntar-li per la quantitat de poma, ens deia que n’hi havia dues.
Com en el cas dels cucs, visualment, percebia dues peces del que identificava com “poma”, per tant, hi havia dues pomes.
Altres exemples habituals
Quan es parla dels estadis de Piaget i de les limitacions del pensament en aquesta etapa en concret, és habitual llegir l’exemple dels gots d’aigua. En aquest experiment, es presenta a l’infant dos gots amb la mateixa quantitat d’aigua. Es pregunta en quin got hi ha més aigua i els infants responen que hi ha la mateixa. Seguidament, es transvasa l’aigua d’un dels gots en un altre got més estret i més llarg. Es pregunta en quin got hi ha més aigua i els infants responen que hi ha més aigua en el got estret i llarg pel fet que veuen el nivell de l’aigua per sobre del nivell de l’aigua de l’altre got. Només tenen en compte l’aparença i no les característiques del got.
Els infants en aquestes edats solen dir que ara hi ha més aigua al got, tot i que no s’ha afegit ni s’ha tret aigua. Simplement, hi ha hagut una transformació pel canvi de recipient però la quantitat de líquid s’ha conservat. Aquesta resposta es deu al fet que, en aquesta etapa, parteixen de l’aparença i tenen dificultats per comprendre la conservació de certes propietats físiques malgrat les possibles transformacions, tal com passa en el cas de les pomes o dels cucs.
Pel que fa a la dificultat de tenir en compte punts de vista diferents, s’explica el problema de les tres muntanyes.
Ho heu provat a casa?
Referències
Coll, C., Marchesi, A., & Palacios, J. (2018). Desarrollo psicológico y educación. Alianza (Vol. 1).
Rafael Linares, A. (2007). Desarrollo cognitivo: Las teorías de Piaget y de Vygotsky. Catalunya: Universitat Autònoma de Barcelona. Recuperat de http://www. paidopsiquiatria. cat/archivos/teorias_desarrollo_cognitivo_07-09_m1. pdf.
Cosetes de no res 