Fa setmanes, en ple confinament i sense escola (sembla mentida!) a banda de les propostes que li vam fer a la petita A i les que ens van arribar de l’escola, també us vaig explicar a IG alguna estona de joc que havia sorgit espontàniament d’ella mateixa i que podia tenir tant o més interès per a l’aprenentatge que les que poguéssim oferir-li els adults. És el valor i la màgia del joc lliure.

He anat recollint imatges de moments de joc lliure de la petita A en aquesta línia i les vull compartir juntament amb una reflexió final que, si bé no és res nou, cal recordar-la de tant en tant.

Construint un avió

Quan vam començar a incorporar elements per al joc d’imitació que posteriorment esdevindria joc simbòlic, vam destinar un petit espai al banc d’eines. La seva localització va anar canviant d’acord amb l’objectiu d’atraure el seu interès. I és que l’organització de l’espai i els materials de joc a casa (com a les estances a les escoles) no és una qüestió banal.

Així i tot, l’interès per aquest material de joc ha anat fluctuant al llarg dels mesos, transformant el seu ús. Així, tant l’ha fet servir com a tauleta, com a espai on desar eines que s’emportava a altres espais de la casa; les seves peces de fusta i plàstic (cargols, volanderes…) com a peces de construcció apilables…

En tot cas, crec que és important dir que mai ningú li ha explicat com havia de jugar, senzillament perquè hi ha infinites maneres de fer-ho, sempre vàlides si no es fa mal als altres, a ella mateixa o a l’entorn.

Deixar fer sense dirigir el joc de l’infant afavoreix que sorgeixin idees noves, que imaginin i representin, base de la creativitat.

Xifres i lletres

Fa anys, vaig recuperar lletres d’una capça de cartró que em van agradar per fer les portades d’àlbums d’scrap. Les tenia en un pot transparent amb la resta de material fungible del meu racó.

El dia que l’A va descobrir el pot se’l va voler quedar per jugar. Des de llavors, aquest material ha estat, per decisió d’ella, a la seva cuineta, dins del mateix pot transparent. L’ha fet servir sovint com a menjar perquè, tot i tenir reproduccions en plàstic d’aliments reals, aquestes mai podran superar el joc que dóna el material inespecífic que permet omplir i buidar, imaginar, remenar, barrejar…

Per altra banda, durant el confinament, havíem preparat una proposta de l’escola que consistia en la cerca d’un tresor pirata. Per trobar-lo, havia de recollir vuit pistes numerades distribuïdes per la casa. Un cop el va trobar, el material va quedar a l’habitació per jugar-hi quan vulgués, fent-nos cercar el tresor a nosaltres, proposant-nos que li amaguem, endreçant les peces… jugar-hi com i quan vulgués.

No fa gaire, però, va descobrir un altre joc possible amb aquelles petites peces amb lletres retallades de cartró i també amb les peces del mateix material numerades del joc de cerca del tresor. I va venir a jugar-hi al passadís, davant de la porta de la cuina, mentre jo feinejava. Era el lloc adient? En aquell moment, i tant!

Va seure a terra, va bolcar el contingut del pot transparent, va agafar targetes de cartró numerades i va posar tantes peces petites com indicava cada targeta. Ella sola es va crear un joc d’associació de número i quantitat amb material escollit lliurement i que inicialment havia estat creat o recuperat amb una finalitat diferent.

Tanmateix, el joc no va acabar aquí. Va veure una formiga i em va demanar, ella des del passadís i jo a la cuina fent el dinar, que li digués com podia formar la paraula formiga amb aquelles lletres.

De la mateixa manera que fem quan vol escriure alguna paraula, li vaig anar dient les lletres que havia de buscar. Això, lluny de ser una simple instrucció, va generar un diàleg, un intercanvi de percepcions fonològiques (“sona ffff…“) i visuals (“vols dir la del puntet?”), així com d’associació amb altres paraules o noms amb les quals formiga comparteix lletra (“F de Fomarians“).

He de dir que no vam acabar de formar la paraula formiga perquè ens faltava la G (de Guim, de Guiu, de gat, de Guiru) i va decidir finalitzar el joc així i passar a una altra cosa. Podria haver-la escrit ella i jo li podria haver proposat fer-ho però no ho vam fer (hauria deixat de ser lliure i espontani per passar a ser, com a mínim, un xic dirigit). El més important havia succeït a l’inici i durant el procés. Acabar o no la paraula, no era rellevant.

Enfilar

En aquest cas que comparteixo, el moment de joc i màxima concentració es va produir a Cubells. L’A va trobar una polsera d’scoby doo a mig fer, vés a saber de quan, i fils de plàstic per estrenar. Ja tenia el material. A l’escala del menjador hi ha una porta de malla permanentment provisional. Ja tenia el suport.

No li va caldre res més per passar-se una bona estona amb plena atenció en passar el fil pels forats de la malla de la porta. Un joc en silenci i calma absoluts. Què li passava pel cap durant aquella estona és un misteri. Alguna història? La satisfacció del repte aconseguit? La superació dels límits que la mida dels forats suposava?

Reflexió final

Jugar és l’acció principal i essencial de l’infant. No ha d’aprendre a jugar sinó que el joc vehicula tot l’aprenentatge. L’infant és expert en el joc quan se’l deixa jugar lliurement i, fins i tot, és capaç de fer-ho quan l’adult no veu opcions de que sigui possible.

Tot això no vol dir que l’infant no hagi de tenir joguines però sí que cal tenir present que no tot el material de joc cal que siguin joguines.

Com més senzilla és una joguina, més ric serà el joc que l’infant farà, ja que tot allò que no faci la joguina ho haurà de pensar, fer i imaginar l’infant. Això requreix una activitat cognitiva de gran valor tan per al seu gaudi com per el seu desenvolupament.

Per comprovar-ho, observeu-los i meravelleu-vos!

Vols rebre assessorament sobre l’organització dels materials i l’espai de joc?