La alegría de enseñar

“Enseñar es un ejercicio de immortalidad. De alguna forma seguimos viviendo en aquellos cuyos ojos aprendieron a ver el mundo a través de la magia de nuestra palabra. Así, el profesor no muere nunca…”

Rubem Alves, 1996

L’any 2014 va ser un any clau. Un curs clau. Vaig treballar en una escola com a vetlladora (nom que em sembla horrorós) a les etapes d’infantil i primària i, a la tarda, descobria el significat de treballar amb famílies a l’Espai de Joc.

Alguna de les millors coses que em van passar aquell curs va ser l’enriquiment personal i professional que va suposar conèixer i treballar en uns equips fantàstics. I en aquest context, vaig escriure això:

Així [cita inicial] comença el llibre de Rubem Alves,  La alegría de enseñar.  Com els  millors llibres que he llegit últimament, ha arribat a mi de la mà de mestres; mestres savis  i poetes. En P li va recomanar a R, i R me’n va dir meravelles. Quina raó té quan diu que hauria de ser lectura obligatòria per aquelles persones que ens estem formant per ensenyar!  (Idea que també planteja Irene de Puig en el pròleg).

Llavors, aquest llibre em va recordar al de Thomas Nagel, ¿Qué significa todo esto? .

Si bé és cert que tracten temes diferents, són dos llibres que parlen de filosofia, que no són gaire llargs i diuen prou per generar preguntes i qüestionar-se.

En aquest sentit, Rubem Alves ens fa repensar aspectes de la pràctica i la relació educativa, del sentit de l’educació, de l’educació per a la incertesa, la diversitat, el valor i la saviesa de la infància

Tot i que la primera edició és de 1996, podria haver estat escrit aquest matí. Això ho deia l’any 2014 i ho puc dir ara, sis anys després.

En aquell moment, aquest fet em semblava una mica preocupant perquè, potser volia dir que no avançàvem prou o amb prou velocitat… continua vigent la Llei de  Charlie Brown (pàg. 26), per exemple.  I segueixen existint prínceps i princeses encantats per bruixes i bruixots que els han tornat gripaus (pàg. 38). Per sort, també hi ha qui els desperta de l’encanteri. Per no parlar de les vaques, les erugues, en Leonardo… no hi ha capítol que em sembli desfasat en el moment en el qual vivim, malgrat els subtils passos endavant que anem fent.

Ara, amb la pandèmia per la covid-19, recuperar aquest llibre pot ajudar a no perdre el nord. Més enllà dels entrebancs amb els quals no comptàvem, que ens toquen la salut i ens trastoquen la pedagogia, hem de procurar no fer marxa enrere en el camí recorregut i, si és possible, seguir avançant, posant l’alumnat al centre.

Així doncs, us recomano que el llegiu i que ho feu amb calma, com qui menja un bombó i sap que estarà molt de temps sense tastar-ne un altre.

Las escuelas existen, no para enseñar las respuestas, sino para hacer las preguntas. Las respuestas nos permiten andar sobre la tierra firme. Pero sólo las preguntas nos permiten entrar en el mar de lo desconocido.” (pàg.81)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s