Tornada a l’escola?

La setmana passada parlava de la incertesa de la tornada a l’escola arran de les notícies publicades sobre aquesta possible tornada, imminent o al setembre, i sobre les activitats que calia organitzar a l’estiu, com haurien de ser però, sobretot, què haurien de ser.

Durant aquesta setmana, ens han arribat imatges de França, notícies d’Andorra i informació sobre com han planificat la tornada països com Noruega, Dinamarca o Escòcia.

De totes d’aquestes experiències prèvies o intencions, la conclusió que en trec és que no tot val. No podem tornar a qualsevol preu.

Tornar abans de l’estiu?

Deia en l’anterior entrada que la conciliació no ha de ser el motiu pel qual hàgim de tornar a les aules, ni ara ni al setembre. La raó de ser de l’escola no és la conciliació. L’escola ofereix experiències de vida i d’aprenentatge compartides, és un espai de socialització i de creixement personal, més enllà, fins i tot, del que pot suposar preparar-se pel món laboral (com alguns diuen)

Tanmateix, si em preguntessin per quin motiu caldria obrir l’escola abans de l’estiu, diria que seria positiu facilitar un comiat del curs i, sobretot, una transició adequada per a aquell alumnat que canvia de cicle, etapa i potser de centre. En cap cas, per fer classe.

El tema central, però, és més el com que el perquè. Aquesta és la qüestió que genera més polèmica. La comunitat educativa vol tornar a ser-ho, a la pràctica i al cent per cent, però les mesures de seguretat que sembla que s’haurien de prendre ens fan dubtar de la conveniència de fer realitat aquest desig. La distància social és una mesura que fa esvair tot el sentit que podia tenir el retrobament.

En el cas del 0-3, considero que pretendre que les educadores i educadors realitzin la seva funció des de la distància és demostrar no tenir ni idea de quina és la seva tasca i la complexitat i importància d’aquesta. Podríem dir el mateix si és pretén que realitzin la seva tasca amb proximitat però amb uns EPIS que no permeten a l’infant distingir la cara de l’adult que en té cura.

Si l’escola obre, ho ha de fer preservant els drets dels infants i garantint-ne l’exercici. Imatges que ens arriben de països veïns, en vulneren. D’una banda, es desatenen necessitats bàsiques dels infants relacionades amb el vessant sociofectiu i, de l’altra, s’interfereix de manera sistemàtica l’activitat pròpia de l’infant, el joc, que vehicula i és font d’aprenentatge. Així doncs, quin sentit té?

I el mateix és aplicable a les activitats d’estiu com casals i colònies.

Una tornada acceptable?

Una altra cosa seria que el risc a assumir fos prou baix per fer possible tornar garantint una relació natural entre les persones, en petits grups estables que facilitessin una traçabilitat total en cas d’aparèixer nous casos de la malaltia. Pel que fa als espais i materials, caldria que fos acurada i suficient per ser segurs, però sense limitar en excés el joc de les criatures.

La tornada al setembre

La notícia del 5 de maig amb les declaracions de la ministra Celaá, va posar sobre la taula la possibilitat que l’alumnat combinés, a partir del setembre, jornades presencials a l’escola amb jornades telemàtiques.

Aquesta opció semipresencial em costa d’encaixar en l’etapa infantil i en les etapes posteriors d’educació obligatòria. Diferents aspectes del desenvolupament de les criatures en cada etapa (infància i adolescència) em porten a pensar que, potser, no és la millor opció.

“En aquestes edats, en cadascuna amb les seves particularitats pel que fa al moment maduratiu dels infants, la relació, el diàleg, el contacte personal i presencial és fonamental per un procés d’aprenentatge ric i global. Les pantalles, el telèfon, encara que ens puguin apropar, no podran mai substituir la presencialitat i la convivència.”

Per sort (o perquè queda un xic de sentit comú), la proposta de la ministra no va ser acollida amb gaire entusiasme i sembla que la Generalitat aposta per l’assistència diària a l’escola de tot l’alumnat, fent possible el desdoblament de grups i, per tant, la reducció del nombre d’alumnes per aula i docent.

Per fer-ho bé, possiblement fa falta alguna cosa més que convertir el gimnàs, el menjador i la biblioteca en aules. Sota aquesta idea, s’hi pot veure la voluntat de perpetuar l’escola de model taylorià o es pot considerar, per contra, la manera de garantir, per a tots els grups reduïts, una seu, un espai de referència propi, un taller on seguir aprenent els dies que toqui fer-ho a l’edifici de l’escola.

Sigui com sigui, qualsevol de les opcions demana inversió econòmica per tal de poder arribar a tot l’alumnat amb un mínim de qualitat. Aquí, veurem si es transforma la crisi en oportunitat de canvi o si ens aboquen a l’abisme. Veurem si realment donen a l’educació la importància i el valor que mereix.

Fer escola més enllà de l’escola

És del tot diferent si pensem a alternar dies d’escola dins i dies fora. Parlaríem d’assistència diària a l’escola: entesa com a espai de referència, però també com a diversitat d’espais d’aprenentatge que ofereix l’entorn.

I és que el retorn als centres educatius ha de ser pensat més enllà de les aules, cal transcendir el seu espai físic establert. Com deia la setmana passada, es tracta de recuperar la idea d’obrir l’escola a l’entorn, d’aprofitar tots els recursos i oportunitats que aquest ens ofereix. Així mateix, ho comparteixen altres veus com, per exemple, Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat:

“No diem sempre que l’aprenentatge no s’acaba a les quatre parets de l’escola? Doncs ara més que mai hem de buscar altres espais: biblioteques municipals, centres cívics, parcs, jardins, centres esportius… El que calgui” (Francina Martí citada a Vicens, L. 15/05/2020)

No és res que no hàgim defensat, reivindicat i perseguit abans. Hi ha centres que ja ho feien, tant com podien. Es tracta de fer-ho per sistema: el que era una possibilitat a escollir, ara és una necessitat la satisfacció de la qual està més que justificada pedagògicament.

Quan tornem a l’escola que sigui seguint el camí transformador que havíem iniciat, i no reproduint models obsolets, més acusats encara per mesures deshumanitzadores per l’evitació del contagi.