Des de l’inici de la desescalada, les notícies sobre l’obertura d’escoles, els pròxims mesos en el cas d’infantil o al setembre amb l’arribada del nou curs, em generen un malestar important.
D’una banda, desitjo amb totes les meves forces que arribi el moment de tornar a obrir escoles (com a mare i com a professional). Tanmateix, no podem tornar a qualsevol preu ni responent únicament a necessitats de conciliació. La conciliació laboral i familiar no és i no ha de ser la principal funció de l’escola.
Avui, l’obertura dels centres d’educació infantil (alumnat de la franja 0-6) em genera moltes preguntes i poques respostes.
Em sembla totalment evident que és del tot impossible l’acció educativa al 0-6 mantenint la distància de social (siguin dos metres o en sigui un). Si parlem de reduir ràtios, entenc que caldrà dotar les escoles de més personal. Sobre qui recaurà el cost? Com es poden garantir les condicions higièniques estrictes del material que els infants, inevitablement, exploren i comparteixen? I com es podrà fer sense que tot plegat afecti la qualitat de l’acció educativa i l’atenció a l’infant?
En referència a l’inici de curs, em sembla horrorosa la idea d’iniciar el curs amb assistència a l’escola per torns com a solució per a reduir el nombre de criatures per aula. És evident que les escoles no disposen d’espai per desdoblar tots els grups i les alternatives que es podrien considerar per evitar la via telemàtica a infantil i primària, com a mínim, impliquen una despesa econòmica que l’administració no estarà disposada a fer.
Només espero que es tinguin en compte, més que mai, tots els recursos que ofereix l’entorn, així com els equipaments municipals de cada barri que puguin aprofitar-se per portar l’escola més enllà dels seus murs. Que quedar-se a casa i la pantalla no sigui l’única opció amb la qual comptin alumnat i mestres els dies que no puguin assistir al centre.
Caldrà seguir amb atenció cap a on ens porta tot plegat.
Cosetes de no res 