Aquesta és la idea que defensem.  En les línies que segueixen espero poder explicar de manera clara per què.

A data 30 de març, la nota de premsa del Departament d’Educació diu:

“El principal objectiu és donar continuïtat a l’activitat formativa per ajudar a mantenir els hàbits i el procés d’aprenentatge amb propostes educatives que arribin a tot l’alumnat. I sense oblidar, al mateix temps, que el seguiment tutorial i el suport emocional a l’alumnat i a les famílies prenen en aquest context més rellevància, especialment, en el cas de l’alumnat que té més dificultats a l’hora de participar en les activitats proposades.”

Doncs no hi estic d’acord. El principal objectiu hauria de ser el seguiment tutorial i suport emocional a l’alumnat i les seves famílies, garantint el manteniment de la relació i vincle amb l’escola, amb la comunitat educativa.

Les propostes podrien mantenir-se en la línia que s’ha seguit durant aquests primers quinze dies de confinament: opcionals, contextualitzades, significatives, properes a la realitat que estem vivint, que puguin reforçar les competències bàsiques però, en cap cas, amb la finalitat de ser avaluables.

El document de criteris que acompanya la nota de premsa diu:

“A l’espera dels criteris generals que el Departament d’Educació publicarà en forma de noves orientacions a partir del 13 d’abril, la docència s’haurà de fer de forma virtual i l’avaluació també serà qualificadora, de manera que, molt probablement, caldrà revisar els criteris d’avaluació formulats per cada centre a principi de curs i adaptar-los a les limitacions formatives i personals amb les quals s’hagi trobat cada alumne.”

Considero que a les etapes d’infantil, primària i secundària obligatòria no és possible una docència totalment virtual de qualitat. I ho crec així perquè la docència implica més que encomanar tasques i rebre’n el retorn.

En aquestes edats, en cadascuna amb les seves particularitats pel que fa al moment maduratiu dels infants, la relació, el diàleg, el contacte personal i presencial és fonamental per un procés d’aprenentatge ric i global. Les pantalles, el telèfon, encara que ens puguin apropar, no podran mai substituir la presencialitat i la convivència.

En l’educació postobligatòria i superior, quan l’alumnat ha viscut l’escola presencialment en etapes anteriors, desenvolupant-se i aprenent en un context social real (entès com a “no virtual”, proper físicament), les habilitats socials i comunicatives necessàries per a un aprenentatge dialògic adquirides, el poden fer possible de manera virtual. La base ja hi és.

Partint d’aquí, em sembla del tot qüestionable que pretenguin que s’adapti l’avaluació. No és possible avaluar! No és possible per raons òbvies observar l’infant en el procés d’aprenentatge. La informació que rebi el col·lectiu docent a partir del retorn de les tasques encomanades serà esbiaixada. Només seran resultats.

Fins i tot, considerant que es pugui fer una connexió diària per videoconferència o telèfon, l’avaluació qualitativa no podrà ser mai comparable a la que es faria en situació de normalitat. Per tant, quin sentit té? Quin sentit té més enllà de l’obligació burocràtica establerta pel sistema?

El document de criteris diu que no s’ha de replicar el treball que es fa en els centres.  És que no és possible fer-ho ni volent!

Per sort, ens trobàvem en una etapa dolça de renovació pedagògica. Les escoles estaven aparcant els models tradicionals com a models predominants per a adoptar models d’educació viva i activa, en els quals l’alumn@ és el centre i el procés és més important que el resultat perquè és en el procés on és possible el veritable aprenentatge. Aquest model s’alimenta i necessita interacció, diàleg, cooperació i vivència compartida en un entorn ric en oportunitats per aprendre, explorar, descobrir, raonar… amb l’acompanyament dels i de les mestres com a guies i facilitadors d’aquestes oportunitats d’aprenentatge.

Això és impossible de replicar en situació de confinament! Encara que tots els infants del país disposessin de recursos tecnològics òptims! Què pretenen, doncs? Que tornem enrere? Que abandonem el model pedagògic en el qual creiem?

Els criteris que, avui, són vigents per ser els que s’han publicat més recentment per part del Departament d’Educació em semblen plens d’ambigüitats i d’obvietats. Hi ha punts que em semblen un insult al col·lectiu de mestres. 

Per altra banda, agraeixo que tinguin present la necessitat de fer propostes des d’un enfocament inclusiu i que vulguin aconseguir que cap infant quedi aïllat de la resta del grup i de l’escola per manca de dispositiu o connexió. Tanmateix, repeteixo, l’objectiu ha de ser mantenir el contacte i el vincle amb l’entorn social habitual de l’infant quan va a escola. En cap cas, en etapa infantil, primària i secundària, l’objectiu hauria de ser acadèmic.

I si s’acaba ara, el curs que ve què?

Si s’acaba ara, el curs que ve caldrà reajustar currículum i programacions. En aquest cas, parlo, principalment, dels cursos que impliquen canvi d’etapa com pot ser sisè o quart d’ESO. Els que ara faran les PAU, si no acaben el temari i fan una selectivitat ajustada al que han pogut aprendre (és de justícia), poden trobar-se amb un nivell inferior a l’esperat a primer de grau.

Doncs, sens dubte, aquelles persones que formem en batxillerat, formació professional i educació superior haurem d’entendre que són una generació marcada per la Covid-19 i haurem de dotar-los d’eines que compensin el dèficit que es pugui haver generat per aquesta causa. Que no hi ha, ja actualment, cursos zero a les universitats per aquelles matèries que solen ser més complicades? O que, pel motiu que sigui, exigeixen un nivell que l’alumnat no té?

Estem defensant que el curs acabi dos mesos i mig abans del previst. Sense desmerèixer tot el que els infants aprenen en aquest temps, no passa res. És més important vetllar per la salut (salut plena!), física i emocional, sense oblidar l’escola però valorant tot el que aprendran en aquest temps de confinament (i tot el que ens estan ensenyant).

Si us plau, deixem-nos de tendències academicistes i prioritzem el que de veritat és important: les persones.

En parlem a Cuando los Niños Duermen

Us deixo aquí el capítol del podcast Cuando los Niños Duermen de la Noe i el Sunne. Em van convidar a participar-hi en directe per parlar d’aquest tema.

Listen to “CLND 055 Novedades en educación en días de confinamiento con @cosetesdnores” on Spreaker.