Dimecres passat anticipava el tema d’aquesta entrada. En aquell moment, les escoles eren obertes i jo vaig fer la classe des del centre associat de Sant Boi.

Avui, just una setmana més tard, estem confinades a casa amb la prohibició de sortir si no és indispensable. La classe d’avui ha estat des de casa (sort de la tecnologia!) i, per fi, he acabat l’entrada.

En aquest tema de Bases de l’Aprenentatge, hem parlat dels seus condicionants, és a dir, d’aquells factors que poden tenir efectes en l’aprenentatge. Parlem de cinc condicionants: atenció, emoció, estimulació ambiental, son i alimentació i exercici físic.

1. Estimulació ambiental

Per què és important un ambient ric en estímuls per al desenvolupament dels infants? El desenvolupament és fruit de la interacció entre l’organisme i l’ambient. Aquesta interacció ja s’inicia abans del naixement, en l’etapa prenatal. Entre les setmanes 10 i 26 aproximadament, es dóna un procés de neurogènesi molt important. La major part de les neurones del cervell es formen abans del naixement.

En aquesta etapa prenatal, es constituiran les primeres connexions neuronals que seran la base de les que es formaran posteriorment, un cop el nadó neixi i al llarg de la vida.

La maduració del cervell no es dóna igual, en el mateix moment, en tot el seu conjunt. Inicialment, hi ha una sobreproducció de neurones i sinapsis. El seu nombre s’estabilitzarà posteriorment, en diferents moments de la vida de la persona segons l’àrea del cervell. Les connexions que no tinguin un valor funcional, es perdran. Si hi ha una manca d’estimulació que activi connexions neuronals i les faci útils, aquestes es perdran.

Sabem que l’ésser humà neix immadur, necessitant el contacte amb l’ambient per al seu desenvolupament. Un desenvolupament òptim requereix un ambient ric  (relacions socials, possibilitat de fer i explorar el món…).

Ara bé, això no vol dir que es recomani una sobreestimulació. No es tracta tant de quantitat com de qualitat, en la quotidianitat i a partir de les experiències que tindran dia a dia els infants.

Així, l’ambient pot tenir influència en la manifestació d’algunes de les capacitats de l’individu (caminar, parlar…), fet al qual cal sumar la individualitat de cadascú (cada infant té el seu ritme), però l’ambient no determinarà l’assoliment o no de fites si no és que es dóna un cas extrem d’aïllament total d’un nadó respecte d’altres éssers humans.

2. Atenció

L’atenció té a veure amb el grau d’activació que presenta un grup de neurones en un moment donat. 

Aquest nivell d’activació (també anomenat de vigilància o d‘alerta) fluctua durant el dia, d’acord amb les circumstàncies de cada moment. En relació amb el rendiment cerebral, la seva representació gràfica segueix la Llei de Yerkes Dodson o model de la U invertida. Així doncs, a mesura que augmenta el grau d’activació, augmenta el rendiment fins a arribar a punt màxim a partir del qual, a més grau d’activació, menys rendiment.

En definitiva, això el que ens diu és que un grau d’alerta òptim afavoreix el rendiment i, per tant, l’aprenentatge. Tanmateix, superar cert grau d’alerta pot ser contraproduent i, per tant, perjudicial per a l’aprenentatge.

Com es relaciona amb l’atenció? Quan diem que posem atenció en alguna cosa, el nivell d’activació de les àrees del cervell relacionades amb aquesta cosa és superior a la d’altres zones. En aquestes àrees hi ha un  intens trànsit sinàptic. Aquesta diferència del grau d’activació entre les diferents zones del cervell és el que explica l’atenció selectiva. En l’entrada anterior, us recomanava el podcast d’Elvira Fernández, autora del blog Atención Selectiva. Aquí us deixo el text.

En relació amb l’aprenentatge, un nivell d’alerta òptim combinat amb atenció centrada en alguna qüestió, comporta una probabilitat més elevada d’assolir aprenentatges relacionats amb aquesta.

3. Emoció

Les emocions són estats mentals plaents o no que s’associen a esdeveniments o estats cerebrals. La manifestació comportamental de l’emoció, és a dir,  com l’expressem, és la resposta emocional. Aquesta resposta emocional pot ser una expressió facial, moviments, accions, secreció d’hormones…

El sistema límbic, i més concretament l’hipocamp i l’amígdala, intervenen en la gestió de les emocions i la resposta emocional de la persona. Les neurones alliberen neuromoduladors (dopamina, serotonina, noradrenalina) que afecten la plasticitat sinàptica, amb incidència directa en l’aprenentatge.

La finalitat última de les emocions és preservar la vida de l’individu. Així, segons si es valoren de manera més o menys positiva uns successos,  els coneixements per tal d’afavorir que aquests successos es repeteixin o no quedaran assolits més eficaçment o menys.

Quan un succés es considera negatiu, actua l’amígdala. Augmenta la quantitat d’adrenalina i noradrenalina al cos i s’allibera cortisol (glucocorticoide). Això genera la resposta d’estrès que es manifesta en canvis fisiològics com poden ser l’augment del rendiment cognitiu, l’elevació del to cardiomuscular, o la inhibició de funcions no necessàries per a la vida.

La resposta d’estrès està relacionada amb un augment del nivell general d’alerta i, per tant, implica un augment de l’atenció i de la percepció de la informació. Fins a cert punt, facilita i consolida l’aprenentatge relacionat amb la informació d’interès i la situació.  Tanmateix, la seva finalitat és la de fer front a perills i amenaces, no pas l’aprenentatge.

En aquest sentit, sabem que quan l’estrès és molt intens, amb nivells puntuals molt alts i, sobretot, mantinguts en el temps, provoca el deteriorament de neurones de l’hipocamp (que sí són essencials per l’aprenentatge) i bloqueig mental.

És ben cert que la por no és un bon recurs per a la creativitat, la producció i el pensament lliure.

Quan un succés es considera positiu, s’activen els nuclis dopaminèrgics. La dopamina es transmet a diferents parts del cervell per diferents vies. Una d’elles, fa arribar la dopamina al còrtex frontal, fet que es relaciona amb una major claredat de pensament. Una altra de les vies,  fa arribar la dopamina al nucli accumbens (ganglis basals), que activa la producció de neuropèptids amb uns efectes similars als opiacis (opiacis endògens), provocant una sensació de benestar.

Aquestes dues vies formen part del sistema de recompensa o gratificació que té especial incidència en l’enfortiment de les sinapsis, és a dir, de les connexions neuronals.

Això explica que s’aprèn allò que té conseqüències positives i, millor, si la conseqüència és millor del que s’esperava.

“…aprendre amb plaer fa que les persones sentin plaer per aprendre coses noves.” (Bueno, D., 2018, p. 66)

Autoregulació emocional

L’autoregulació emocional és el procés pel qual la persona és capaç d’influir en les seves emocions, en la seva percepció i la seva expressió.

Es relaciona molt directament amb la competència o intel·ligència emocional (Goleman, 1996, citat a Anaya D., 2014 p.101) i contempla:

• Conèixer les pròpies emocions
• La capacitat de controlar les emocions
• La capacitat de motivar-se a si mateix
• El reconeixement de les emocions de l’altre (empatia)
• Les habilitats socials i de relació interpersonal.

I és que l’autoregulació emocional es considera essencial en la competència social. És un factor que pot predir el grau d’èxit acadèmic i social.

Motivació

Quantes vegades haurem sentit que el motiu del baix rendiment acadèmic d’unx alumn@ és la manca de motivació?

La motivació és la causa, el motiu que explica una determinada conducta. Segons Borod (2000, citat a Anaya, D., 2014, p. 104), entenem per motivació “la predisposició o tendència a l’acció resultant d’una emoció”. En tot cas, la motivació està relacionada amb la satisfacció de necessitats i la voluntat que un succés es repeteixi o s’eviti.

Distingim dos tipus de motivació:

• motivació intrínseca, l’acció per si mateixa té valor emocional per a la persona. Per exemple, la motivació d’anar a treballar per la realització personal que suposa.
• motivació extrínseca prové de les influències externes de l’individu, és a dir, l’emoció està lligada a quelcom extern a l’individu. Un exemple podria ser el fet de treballar per aconseguir un sou a final de mes.

4. Son

Quan dormim el cervell es troba en un estat diferent de l’estat de vigília. Els sistemes d’alerta s’inhibeixen i hi ha certa desconnexió dels estímuls externs. Tanmateix, el cervell està actiu i compleix funcions essencials com la restauració de funcions del còrtex. Més enllà del plaer que suposa dormir, cal tenir en compte que és una necessitat vital, ja que la privació del son de manera perllongada pot produir la mort.

Durant el son, s’alternen períodes de son profund o d’ones lentes i períodes de son REM cada 90 minuts aproximadament.

El son està implicat en la consolidació d’aprenentatges, la integració dels nous aprenentatges en la globalitat d’aprenentatges de l’individu:

• de tipus procedimental, habilitats, etc. en les fases de son REM.
• aprenentatges relacionats amb les memòries declaratives (records que poden ser evocats de forma conscient), durant el son d’ones lentes.

Per aquest motiu, la manca o els trastorns del son es relacionen amb les dificultats d’aprenentatge i un rendiment acadèmic inferior. Així mateix, tasques com la memorització, la presa de decisions, la resolució de problemes o les tasques que requereixen innovació, poden veure’s afectades per la falta de son.

5. Alimentació i exercici físic

Per tal que el cervell funcioni correctament, cal que disposi d’oxigen, aigua i nutrients.

La manca d’oxigen altera el funcionament neuronal i, en cas de privació total, pot arribat a la mort d’aquestes cèl·lules. Estar en espais ben ventil·lats i oxigenats és recomanable. Així mateix, fer esport millora la capacitat pulmonar i cardiovascular, fet que afavoreix que l’oxígen arribi al cervell.

L’aigua, la hidratació, és un altre element essencial per al nostre cervell. En aquest cas, una hidratació deficient pot afectar les estructures i les connexions neuronals fins a punts irreversibles.

D’altra banda, cal tenir en compte que el cervell gasta el 20% de l’energia total diària que consumeix el cos. La glucosa és el principal nutrient del qual les neurones obtenen l’energia per fer la seva funció. Tanmateix, són també fonamentals els àcids grasos omega-3 i omega-6,  molt importants per al funcionament de les sinapsis. Per altra banda, els aminoàcids que podem obtenir d’aliments proteics són nutrients precursors de neurotransmissors i neuromoduladors (com la noradrenalina, serotonina o la dopamina).

En definitiva, podem dir que una dieta sana i equilibrada afavoreix que el cervell disposi  dels nutrients necessaris per al seu funcionament i, per tant, afavoreix l’aprenentatge.

Finalment, l’exercici físic té efectes beneficiosos sobre diferents aspectes que estan relacionats amb l’aprenentatge (Bueno, D., 2017, p.164):

• desenvolupament i coordinació motriu i desenvolupament del llenguatge. La millora en el control i la coordinació motora “enriqueix la connectivitat de les àrees implicades” (Bueno, D., 2017,  p.164)
• el cos genera endorfines i destrueix el cortisol (associat a l’estrès i perjucidial per l’aprenentatge)
• “l’esport activa la capacitat de les neurones de fer noves connexions, la seva plasticitat“ (Bueno, D., 2017,  p.164)
• entrenament de les zones del cervell encarregades del control executiu i creativitat.

“Per facilitar l’aprenentatge és significant promoure l’exercici físic regular com una pràctica saludable que promou processos de plasticitat cerebral rellevants per al desenvolupament cognitiu de l’alumnat” (Portero, M. i Ruíz, H., 2020, p. 24)

Referències

Anaya, D. (2014). Bases del Aprendizaje y Educación (2ª Edición). Madrid: UNED.

Bueno, D. (2018) Neurociècia per a educadors. Col. Referents, 11; Rosa Sensat, Barcelona.

Coll, C., Marchesi, A., & Palacios, J. (2018). Desarrollo psicológico y educación. In Alianza (Vol. 1).

Portero, M. i Ruíz, H. (2020) Evidències: aportacions des de la neurociència i la psicologia cognitiva. Dossier Graó: Evidències científiques per millorar la pràctica docent. 5, p. 20-25