Carnestoltes

Carnestoltes és una de les festes i tradicions que celebrem aquí. La seva data varia cada any, ja que depèn del calendari de la lluna. Es tracta d’una tradició que acostuma a ser molt celebrada a escala municipal i, gosaria a dir que des de la transició, és una festa que ha entrat a les escoles.

Tanmateix, el debat està servit. Hi ha veus que qüestionen la celebració de Carnestoltes  a l’escola. És o no l’escola un espai on transmetre les tradicions del territori? Es té present en les celebracions escolars del Carnestoltes l’atenció a la diversitat? És un parèntesi en la tasca educativa o pren sentit?

Carnestoltes a l’escola

Si l’escola és un agent educatiu i de socialització, entenem que, més enllà dels continguts purament acadèmics, tingui presents aspectes culturals comunitaris. L’article 58 de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), com altres lleis educatives d’altres territoris de l’estat, recull que l’educació primària té com a finalitat proporcionar a tots els alumnes una educació que, d’acord amb les competències bàsiques fixades en el currículum, els permeti, entre altres, conèixer els elements bàsics de la història, la geografia i les tradicions pròpies de Catalunya que els facilitin l’arrelament. 

Per tant, té cert sentit que el Carnestoltes sigui present a l’escola d’una manera o altra. Però com?

El retuit de David Altimir ens mostra que algunes famílies viuen com una càrrega les consignes que marca el Rei Carnestoltes per ser seguides durant la setmana. Tot i que és del tot respectable, en aquest cas concret, posaria el focus en com ho viu l’infant que, en definitiva, serà qui ho haurà de fer.

CarnestoltesL’altre punt del debat és el fet de disfressar-se en si mateix. Sovint qui defensa o critica la disfressa en grup a l’escola ho fa des de la pròpia experiència. Massa vegades ens quedem en el blanc o el negre. Intento analitzar la situació.

Hi ha infants a qui no agrada disfressar-se. I adults també. Hi ha infants i adults, en canvi, que en gaudeixen moltíssim. Això mateix ho podríem dir d’altres situacions que ens exposen al públic, com pot ser cantar dalt d’un escenari, fer teatre, participar en una competició esportiva… Totes aquestes activitats comparteixen el fet d’exposar-se a ser mirats i potser jutjats, de fer quelcom que no és habitual per una mateixa i fer-ho de manera pública. En aquest cas, com en el teatre, és posar-se en la pell del personatge que es representa (i potser no es vol).

Per altra banda, Carnestoltes és una festa força esbojarrada que sol incloure soroll, música, estímuls que poden resultar massa estridents per a algunes persones. Suposa una alteració important de la vida al carrer, que es transforma i es capgira. Comporta aglomeracions de persones amb una aparença fora del que és habitual. Tot plegat pot ser complicat de gestionar en alguns casos.

I, finalment, és una festa que té relació amb la tradició cristina i, per tant, podria ser que trobéssim qui, amb una sensibilitat religiosa i cultural diferent, no se sentís còmode amb aquesta celebració.

Tot això no és res més que la diversitat de persones que vivim i convivim en comunitat. L’ideal seria trobar la manera d’aconseguir que tothom se sentís bé en aquests dies.

Festes duplicades

Suposem una escola en la qual es fa un rei Carnestoltes i les seves consignes. Divendres a la tarda, la festa de disfresses dins de l’escola, d’un tema determinat o amb disfressa lliure. Dissabte a la tarda, l’AMPA/AFA, amb un altre tema, surt amb la cercavila; i encara podria ser que, en família, es participés en alguna festa del barri, de l’esplai… I així passa, que podem acabar saturades de carnaval.

Com podríem lligar-ho tot?

Quan es roda una pel·lícula, no tothom que hi participa és actor. Per tant, en comptes de limitar la participació en el fet de disfressar-se o no, potser seria interessant veure quins rols tenen cabuda en la celebració d’aquesta (i d’altres) festes.

Des de l’ambientació dels espais fins a la selecció de la música o el disseny de les disfresses, hi ha moltíssimes maneres de participar activament, fent possible que totes les persones de la comunitat educativa hi trobin el seu lloc i gaudeixin de la festa, sentint-la seva, encara que no vagin disfressades.

Una escola oberta al barri no només ha de deixar entrar, sinó que també ha de sortir. I si en comptes de duplicar festes i celebrar Carnestoltes de portes endins, l’escola participés activament en la celebració del barri o del municipi, de la comunitat de la qual forma part? I sí AMPA/AFA i escola, com a comunitat educativa, col·laboressin en aquest sentit? Possiblement seria molt més fàcil dotar de sentit la celebració i afavorir que esdevingui eina de cohesió social, sense caure en el fer per fer o perquè toca.

I a Educació Infantil 0-3, què?

El Carnestoltes a l’Escola Bressol és un altre debat interessantíssim que sorgeix cada any quan s’acosten aquestes dates.

Té sentit que infants tan petits (nadons!) segueixin les consignes del Carnestoltes? O es disfressin? Entenen què està passant? Pot resultar contraproduent?

Un cop més, i potser més que mai, les respostes depenen molt de com ho viu cadascú. És clar que, quan es disfressa un nadó, el gaudi és pels adults que el disfressen i no pas per la criatura. Potser la disfressa pren cert sentit quan l’adult també és disfressa. En aquest cas, més enllà del fer per fer, hi ha una activitat conjunta, un temps lúdic compartit en el qual s’inclou l’infant, simplement, adequant el seu vestit a la temàtica de l’adult. Si és així, crec que és fonamental que el tema de la disfressa sigui adequat a l’edat de la criatura.

Quan la criatura va creixent, qui defensa la celebració del carnaval parla de la familiarització amb els elements propis d’aquestes dates, amb l’objectiu de facilitar la comprensió posterior de la festa i del fet que la gent es disfressi. En aquest sentit, hi ha mil possibilitats: des de l’oferiment de complements de disfressa com un element més de joc i d’exploració segons el lliure interès de l’infant, fins  a la disfressa feta per l’adult que pot causar indiferència, gaudi o rebuig.

Mentre que la primera opció és respectuosa amb el desenvolupament de l’infant i el moment en el qual es troba, atenent la diversitat de ritmes i interessos, la segona opció pot considerar-se més invasiva i menys respectuosa.

De fet, una de les capacitats que recull el currículum del primer cicle d’educació infantil, inclou participar, gradualment, en activitats socials i culturals. Si bé és cert que les festes i tradicions esdevenen una oportunitat d’aprenentatge globalitzada, on tenen cabuda, per tant, les tres àrees d’experiència i desenvolupament (descoberta d’un mateix i dels altres,  descoberta de l’entorn i comunicació i llenguatges), cal ser curoses i dotar-les de sentit pedagògic i significat per als infants, tal com es fa amb la resta d’activitats i propostes que es fan a l’escola bressol. Res és perquè sí.

Referències

Generalitat de Catalunya. (2009). Llei 12/2009, de 10 de julio, d’educació. d, 1–105. 
Departament d’Enseyament. (2012). Currículum i orientacions educació infantil primer cicle. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s