Deslletament definitiu

Fa uns mesos, amb motiu de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, vaig escriure sobre el procés de deslletament de la petita A a #SML2019: Deslletament. I deia això:

“Actualment, amb 33 mesos, només fa una presa abans d’anar a dormir. Segons el dia és més o menys curta. Si no hi sóc, no la fa i no passa res. El debat intern ara és mantenir-la mentre vulgui i que la deixi per ella mateixa quan sigui el moment; o fer passos per suprimir-la i acabar definitivament amb la lactància.

De moment, anem fent.” (Cosetes de no res, 8 d’agost de 2019)

Doncs bé, el dilema intern es va acabar el passat divendres, dia 31 de gener de 2020. Després de 3 anys, 3 mesos i 10 dies, ens vam acomiadar de la lactància materna definitivament.

Per què?

Va ser decisió meva, cert. Però ja feia setmanes que l’única presa que fèiem no era com sempre.

D’una banda, em feia mal. El motiu del dolor era un mal afiançament i el fet que s’adormís amb el mugró entre les dents, dos aspectes relacionats entre si. Això, provocava en mi un cert rebuig. Entenia que passés, però em feia mal, em neguitejava i m’incomodava.

Aquesta sensació em portava a desitjar, quan s’acostava l’hora, que no es recordés de la presa, que s’adormís abans, o que fos curta.

En tot cas, li explicava que em feia mal, que calia canviar de pit, o escurçar la presa. Per escurçar-la fèiem servir el recurs de comptar fins a cinc. És curiós que, sovint, ella em demanava més velocitat al comptar, de manera que ella mateixa reduïa considerablement el temps de la presa.

Ara, tenia molt clar que la necessitat que la petita A cobria amb la lactància era simplement afectiva, de contacte. I per satisfer aquesta necessitat, teníem alternatives menys doloroses.

Com?

Dalt, nena comptant espelmes del pastís de xocolata amb 16 espelmes. Baix mare lactant i gat negre en primer pla
Foto inferior d’Andreu Pimentel

El divendres, quan em va demanar pit, li vaig explicar que em feia mal, com ja li havia explicat altres dies, i que no em venia gens de gust. Vam parlar del fet que no mamava per gana ni set, que era per ganes d’estar amb mi, de mimitos, i que aquests mimitos podien ser d’altres maneres (abraçar-nos, posar la mà…).

Li vaig anunciar (perquè no hi havia marxa enrere) que aquell vespre ens acomiadaríem del pit i ja no en faria mai més.

Sembla dur però vaig fer servir les paraules “per sempre”. Tot i que en el moment que les vaig pronunciar em van semblar paraules molt grosses, les vaig dir  molt conscient. Estàvem en un punt de no retorn.

Així mateix, li vaig explicar que, passats uns dies, faríem un pastís de xocolata com la Noah de La FesTETA  i posaríem espelmes pels 3 anys, 3 mesos i 10 dies que havia durat la nostra lactància.

En aquell moment, li va semblar tot bé però, és clar, és que aquell dia encara va tenir la seva teti. M’esperava que el pitjor arribaria els dies següents.

I… què tal?

Un cop més, no em puc queixar. Potser en tota la setmana l’ha demanat un parell de vegades però irrellevants si valorem la facilitat per reconduir la situació.

Per altra banda, ha explicat a persones del seu entorn que ja ha deixat el pit amb un somriure.

Les rutines del vespre s’han mantingut. En comptes de fer pit, mirem un conte o xerrem abraçades. Tot seguit, com és habitual, amb el seu pare llegeix un conte al llit amb el llum de la llanterna i s’adorm. No hi ha hagut més demanda de mi de l’habitual.

Una de les coses que cal tenir en compte quan deslletem és la possibilitat de notar una baixada en picat de les hormones implicades en la producció de llet que es manifesta amb sensació de tristesa. 

No sé si hi té alguna cosa a veure el meu estat aquests dos últims dies, just una setmana després del comiat,  de cansament i certa hipersensibilitat.

Conclusions del procés

Com deia a les xarxes avui, crec que:

  • Hem assolit l’objectiu de dir adéu a la lactància d’una manera progressiva i respectuosa per a totes dues.
  • Hem sabut escollir el moment de fer passos endavant en el procés, escoltant-nos i tenint en compte variables de l’entorn que podien afavorir-ho o dificultar-ho.
  • El procés de deslletament ha estat també una oportunitat per tractar el respecte pel propi cos i pel dels altres.

View this post on Instagram

9/29 Cap #febrerosinedulcorantes20 . Faig la foto per sobre del cap mig despentinat de #lapetitaA mentre compta, per enèsima vegada, les espelmes que hem posat sobre aquest pastís de xocolata que ha fet l'àvia @rosamariamonclus . . Avui celebrem el temps que ha durat la nostra lactància, inspirades per la Fes-TETA de @miriamtirado.cat i @joanturu Han estat 3 anys, 3 mesos i 10 dies. . El conte ens ha acompanyat des de fa més d'un any, durant tot el procés de deslletament. . Crec que: 📌 Hem assolit l'objectiu de dir adéu a la lactància d'una manera progressiva i respectuosa per a totes dues. . 📌 Hem sabut escollir el moment de fer passos endavant en el procés, escoltant-nos i tenint en compte variables de l'entorn que podien afavorir-ho o dificultar-ho. . 📌 El procés de deslletament ha estat també una oportunitat per tractar el respecte pel propi cos i pel dels altres. . Ben aviat, us explicaré la segona part del deslletament de #lapetitaA . Mentrestant, us deixo a la bio 👆🏼 l'entrada que vaig escriure l'agost de 2019 amb motiu de la setmana mundial de la lactància materna: "€SMLM2019: Deslletament" . #cosetesdenores #pedagogia #criança #arxiucosetesdenores #lactància #deslletament #deslletamentdiürn #deslletamentnocturn #deslletamentrespectuós #alnostreritme #3anys3mesos10dies

A post shared by Laia – Cosetes de no res (@cosetesdnores) on

 

Hi ha 3 comentaris

  1. La verdad es que a mi me está costando por último darle teta a mi peque de dos años, hace un par de meses cuando me vino la primera regla me dio una agitación muy fuerte y me sentí muy mal. Pero ahora, hay momentos que no quiero destetarlo pero hay otros en los que estoy cansada. Me parece que voy a intentar hacer lo que hiciste tu en el anterior post, ir pasándolo a la habitación con el hermano a ver que tal. Aunque es muy demandante aún.
    Gracias por contar tu experiencia, ayuda mucho saber que no soy la única que siente estas cosas en la lactancia. Un abrazo.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s