Pedagogia(es) transgressora(es)

Seguint el fil de la setmana passada, aquí tenim l’entrada relacionada amb pedagogies transgressores.

Coneixeu a Chenta Tsai Tseng, també conegut com a Putochinomaricón?  Cantant, músic, arquitecte, artista multimèdia, activista… us deixo el vídeo de la cançó proposada per fer l’activitat de Noves mirades a la psicopedagogia

…i cito uns fragments que podeu trobar en el seu llibre autobiogràfic, Arroz tres delicias: sexo, raza y género, editat per Plan B (2019).

4144uuyi5gl“Les professores van enviar una notificació als pares que deia que, per a la següent assemblea, havíem d’anar «vestits de xinesos». Tant de bo pogués tornar al passat per veure la cara dels meus pares feta un quadre al llegir allò. Però aquí no va acabar tot. La coreografia consistia a moure el cap d’un costat a un altre mentre ens axinàvem els ulls. El meu pare em va dir que la professora es reia perquè jo axinava els ulls com la resta de companys blancs. ” (p. 37)

“És curiós com una persona asiàtica construeix la seva identitat des de la mirada occidental i el que aquesta considera que implica ser asiàtic; des de l’imaginari de les cançons infantils, les sèries de televisió on mostren a personatges estereotipats, com Apu dels Simpson, o la demonització de les xineses en els mitjans de comunicació. I com anys més tard hem de deconstruir-ho tot. “ (p. 39)

“Identificant-com no binari, entenc millor el meu cos i com ho relaciono amb els de les altres persones, entenc millor la meva orientació sexual, ja que no m’identifico com a home cis, gai, m’identifico com dissident sexual. Al cap i a la fi, si una persona no binària manté una relació sexe-afectiva amb una altra persona, segueix sent gai? No ho sé. ” (p. 100-101)

Feia molt de temps que no sentia parlar de revistes per a adolescents com la Bravo i la SuperPop. I l’última vegada que en vaig tenir a les mans va ser el segle passat.

A partir del vídeo de Putochinomaricón ens demanaven escriure sobre concepció de sexe, gènere i desig que es divulga en aquest tipus de revistes.

Les revistes del tipus SuperPop i Bravo estan dirigides al públic adolescent, una població en plena etapa i procés de creixement i formació de la personalitat i identitat; una etapa convulsa amb moltes preguntes, molt potencial i molts camins per escollir o descartar. No és estrany, doncs, que aquesta població se senti atreta per continguts que “donen resposta” a algunes de les seves inquietuds, com és el cas dels tests dels quals parla Putochinomaricón (2018).

Amb més voluntat de reafirmar els records que no pas amb esperança de veure canvis en l’essència de la revista, a través d’una senzilla cerca, vaig descobrir que les dues revistes han tancat, tant les edicions en paper com via web. En el cas de SuperPop, la polèmica generada l’abril del 2018 arran d’una de les preguntes dels seus tests (Tremending, 2018), confirmen quina és la concepció de la revista al voltant del gènere, el desig i el sexe, en la línia del que transmet Chenta Tsai Tseng (2018) en el seu vídeo.

Així doncs, els continguts de la revista transmeten una concepció de gènere totalment estereotipada, marcant els rols clàssics en relació amb el sexe i al desig, propis de la societat heteropatriarcal més tradicional. Si bé és cert que en alguns dels seus continguts pretenen mostrar un paper falsament apoderador de la dona, animant-la a prendre la iniciativa en les relacions afectives, el fons de les seves recomanacions i propostes segueixen marcades per les concepcions tradicionals (Superpop, 2012).

Tot el seu contingut, tarannà i essència es veu encotillat pel binarisme de sexe i gènere, no considerant en cap cas altra opció que no sigui home/dona, femení/masculí. “Casillas y binarismos, no habrá otra opción” (Putochinomaricón, 2018).

Es fomenta dins de la institució educativa una construcció binària del sexe i el gènere?

Fa temps que les escoles estan batallant per fer possible i real la coeducació. No sé si dir que fa molt o poc temps que s’hi treballa, perquè és un aspecte força relatiu. El que és cert és que, quan ja s’evidencia la necessitat d’un canvi de paradigma, encara no s’ha assolit el cim de la coeducació. La transformació encara no ha estat total.

Ara que es proposa una altra batalla i, en general, es pretén avançar cap a l’alliberament de la cotilla que representa la concepció binària del sexe i el gènere, les institucions educatives, avui, encara fomenten la seva perpetuïtat.

El qüestionament de la normativitat ens porta inevitablement cap al canvi, deixant enrere concepcions tradicionals, limitades i aferrades a una biologia mal interpretada o entesa segons l’interès d’uns quants. Tanmateix, mestres i altre personal educatiu no deixen de ser persones que han estat educades en un context social i educatiu marcat pel binarisme i els patrons propis de l’heteropatriarcat. Sent així, no és estrany que l’avenç sigui lent i feixuc sota la mirada de reüll de qui s’hi resisteix.

Aquesta concepció tradicional impregna cada racó dels centres educatius, començant per aspectes tan estructurals com les instal·lacions o els tràmits per a la matrícula: casella nen/a en la inscripció; la diferenciació de lavabos i vestuaris per a nois i noies un cop s’arriba a primària; o la diferenciació d’uniformes en els centres que en fan ús. Si ens fixem en els continguts curriculars, des de l’àrea de llengua fins a la de ciències, trobarem (massa) exemples d’aquest fet: personatges de llibres i contes amb rols de gènere estereotipats, exercicis de gramàtica amb oracions que els perpetuen, invisibilitat de qualsevol opció que no encaixi en la construcció binària, classes de biologia amb informació esbiaixada o incompleta, entre altres.

El paper de l’escola i mestres en la creació d’identitats i cossos “no normatius”

“Assumeixo el meu cos com un territori polític a causa que ho comprenc com una cosa històrica i no biològic. I, en conseqüència, assumeixo que ha estat nomenat i construït a partir d’ideologies, discursos i idees que han justificat la seva opressió, la seva explotació, la seva submissió, la seva alienació i la seva devaluació. Així, reconec al meu cos com a territori amb història, memòria i coneixements, tant ancestrals com a propis de la meva història personal. ” (p. 25)

Partint de la idea de Putochinomaricon del cos com quelcom històric i no biològic, amb memòria i coneixements lligats a la historial personal (Chenta Tsai Tseng, 2019, p. 25), totes les experiències viscudes a l’escola, tots els inputs rebuts de manera més o menys conscient, tenen un pes en la creació i construcció de les identitats i els cossos. “…la pedagogía como aparato de producción corporal, generadora de esas ficciones somatopolíticas que son las identidades sexuales y de género.” (Flores, V., 2013, p. 255)

La relació amb la pròpia corporeïtat, segons Turner, B. (1989; citat a Planella, J., 2017) és de contrarietat quan es troba sota amenaça de la malaltia o de l’estigmatització social i, en aquest cas, el context escolar no és lliure del foment de l’estigmatització dels cossos “no normatius”.

Sigui afavorida pel judici i l’assenyalament entre l’alumnat, o sigui perpetuada per l’existència del currículum ocult implementat pel col·lectiu docent, l’estigmatització del cos que no compleix amb la norma, des d’una visió occidental, blanca, heterosexual, capacitista… existeix i marca la història personal de cadascú i la seva identitat.

En aquest sentit, cal que el col·lectiu de mestres prengui consciència d’aquest fet de manera que, en la seva pràctica educativa, pugui afavorir un procés de construcció de la identitat i la corporeïtat lliure d’estigmes, lliure del judici de la normalitat/anormalitat.

Recuperant el primer fragment de Putochinomaricón (2019), cal reflexió en la pràctica educativa al voltant de què fem, per què, amb quina finalitat, amb quin sentit… oblidant que sempre s’havia fet així i no passava res,  i instal·lant preguntes. “… si frente a una certeza instalas otra certeza, la lógica sigue siendo la misma. Pero si cambian las preguntas o los términos de las preguntas, lo que se propone es otro modo de pensar.” (Flores, V. a Castro, M., 2019)

Pedagogia de frontera

ReixaEn el fragment anterior de Chenta Tsai Tseng (p. 25) s’hi llegeixen aspectes de la pedagogia de frontera de la qual ens parla Planella, J. (2017).

Hi trobem la referència al cos com a territori polític, impregnat d’història i construït en base a ideologies, discursos, idees… Així mateix, Planella, J. ens parla del cos com a objecte cultural, quelcom que requereix una mirada polièdrica, en la línia del que comenta Chenta, Tsai, Tseng.

La frontera d’aquest territori, que defineix el possible i l’impossible, ve definida per diverses variables, algunes de les quals l’autor esmena en el mateix títol del llibre: sexe, raça, gènere… per a la caracterització, classificació, normalització o anormalització corporal. La frontera permet trencar i, com diu Chenta Tsai Tseng, reconèixer el cos amb tot el que comporta, com a propi de la seva història personal.

Així doncs, la pràctica educativa passa per la conscienciació de la realitat d’aquest fet i el disseny de pràctiques educatives transgressores des de la reflexió, i trencant la cotilla del binarisme amb la construcció del coneixement.

Referències

Castro, M. (2019). valeria flores, activista de la disidencia sexual: “Hablar de deseo es hablar de poder.” El Desconcierto [diari digital] Recuperat de: https://www.eldesconcierto.cl/2019/06/01/valeria-flores-activista-de-la-disidencia-sexual-hablar-de-deseo-es-hablar-de-poder/

Diversos autors. (2012). La revista Súper POP en internet. SuperPop [revista digital]

Flores, V. (2013). Interruqciones. Ensayos de poética activista. Escritura, política, pedagogía. Editora La Mondonga Dark, Ed. Neuquén. Recuperat de http://mondongadark.blogspot.com

Planella, J. (2017). Actes. Acompanyar, educar, ser present. In Noves mirades de la Psicopedagogia Ediuoc (Ed.),. Barcelona.

Putochinomaricón-Chenta Tsai Tseng (2019) Arròs tres delícies: sexe, raça i gènere. Plan B; fragments inclosos a l’enunciat de la PAC 2 de Noves mirades de la Psicopedagogia

Putochinomaricón. (2018). El Test De La Bravo Y La Superpop  [vídeo YouTube].

Tremending. (2018). Súper Pop: ¿La ‘Súper Pop’ normalizando un abuso sexual? Críticas a la revista por una de sus encuestas. Publico [diari digital]

Per acabar, en aquest enllaç podeu trobar un glossari feminista per si cal aclarir algun concepte. A més de la definició escrita, trobareu cada terme en llengua de signes española: Pikara Magazine Glosario Feminista en Lengua de Signos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s