Aquesta pel·lícula no és pas nova. La tenia pendent de veure des de fa uns quants anys, quan era una de les opcions a escollir per fer un treball del grau de Pedagogia. I aquest octubre ha estat, un cop més, referència per a la reflexió al màster de Psicopedagogia. Impossible no parlar-ne!

Monsieur Lazhar (Canadà, 2011) és una pel·lícula del director quebequès Phillippe Falardeau. 

Bashir Lazhar, algerià de 55 anys, arriba a una escola per oferir-se com a substitut. Les criatures del grup del qual ha d’assumir la tutoria acaben de perdre la seva mestra: s’ha sucidat a la classe.

A partir d’aquí, veiem el dol de l’alumnat i dels companys i companyes de claustre.  Veiem com pretén l’equip docent gestionar el dol de les criatures i com les acompanya en el dol en Lazhar. Com s’interessa per conèixer i entendre a cada criatura. Com es va fent un lloc a l’aula sense poder ocupar del tot el de la mestra que els ha deixat.

En aquest sentit, és destacable la història d’en Simon (Émilien Néron) i l’Alice (Sophie Nélisse). 

ULL!!! SPOILER:

Per altra banda, Lazhar no només ha arribat nou a l’escola, sinó també al país i carregat amb una motxilla força feixuga. Paral·lelament a la seva integració i adaptació al nou centre, veiem com evoluciona la seva situació personal al nou país que l’acull, quin és el motiu que l’ha portat fins al Quebec, quin és el motiu del seu dol.

I enmig de tot plegat, pinzellades del sistema educatiu; de la relació família-escola, de la tasca de mestr@. Una crítica a la consideració de l’escola únicament com a transmissora de coneixements (sobretot instrumentals) i a la consideració de l’alumnat com a simples receptors passius d’aquests.