Dissabte passat es va fer la V Jornada de Dificultats d’Aprenentatge organitzada per la UOC, consistint en tres ponències que van tenir un element en comú: el llenguatge.

El Dr. Gary Morgan (catedràtic de Psicologia de la City University of London) va parlar de les funcions executives en infants amb desenvolupament atípic i, entre altres aspectes, va plantejar les hipòtesis existents al voltant de la relació entre les dificultats en les funcions executives i el desenvolupament del llenguatge.

La intervenció primerenca del llenguatge en el Trastorn Específic del Llenguatge (TEL) va ser el tema de la segona ponència, a càrrec de la Dra. Elvira Mendoza, catedràtica de la Universidad de Granada.

Finalment, la Dra. Lizzette Román, professora agregada i directora de Programes de Patologia de la Parla-Llenguatge de la Universidad Albizu (Puerto Rico i Miami), va explicar com fomentar el paper actiu de la família en el desenvolupament del llenguatge dels infants.

Les tres ponències em van semblar interessants i, tot i que seguidament em centraré més en el contingut de l’exposició d’Elvira Mendoza i Lizzette Román, volia destacar positivament l’estil i el contingut de la conferència de Gary Morgan.

El paper de la família quan hi ha un TEL

No era la primera vegada que amb la Sílvia comentàvem com, massa sovint, quan hi ha un trastorn en el desenvolupament d’una criatura, l’acompanyament a la família és més aviat escàs. Quan això passa, no només no es compta amb el potencial de la família per la intervenció primerenca, sinó que a més no es compta amb l’efecte que pot tenir la rebuda del diagnòstic  en l’àmbit emocional i, de retruc, en la mateixa intervenció. 

Elvira Mendoza va defensar que la intervenció primerenca ha d’estar centrada en la família i en les seves característiques culturals i lingüístiques, així com la necessitat de promoure la participació de l’infant en els seus ambients naturals, com a principis guia de la intervenció primerenca.

Lizzette Román destacava la importància del vincle de la família amb l’infant i el nombre més gran d’oportunitats d’interacció entre ells que no pas amb la terapeuta per a la intervenció primerenca en el desenvolupament del llenguatge.

Així, totes dues posaven de manifest la significativitat de les activitats quotidianes com a oportunitats per a la intervenció en un ambient natural per l’infant, un entorn de confiança facilitador de la comunicació.

Així mateix, coincidien en la recomanació de fer coneixedors els pares o adults de referència de l’infant de diferents estratègies i eines per l’abordatge del TEL.  Lizzette Roman va fer referència a Hanen.

Tot plegat em va fer recordar el cas d’una família que vaig conèixer fa anys. En una de les revisions mèdiques periòdiques, el pediatre va dir als pares que calia que, a la revisió dels 18 mesos, la criatura fos capaç de dir 10 paraules.

Aquesta observació, percebuda com a advertència de qui sap què, va angoixar la família que, de cop, sentia la necessitat d’ensenyar paraules (com a mínim 10!) a la seva filla. Aquesta observació no va ser acompanyada pel mateix pediatra de cap matís i/o recomanació tranquil·litzadora.

Davant la consulta de la família de com fer-ho per ensenyar-li a la criatura paraules, vam oferir informació per, d’una banda, reduir el neguit que els generava la situació i, de l’altra, donar-los eines i estratègies que podien afavorir el desenvolupament del llenguatge des de la quotidianitat i el joc compartit amb la seva filla (aprenentatge implícit).

Aquestes són algunes de les idees o pautes que podem tenir presents:

• Llegir contes amb ella. Lectura d’imatges.
• Jocs de treure la llengua, moure-la, fer pets amb la boca; de bufar; de fer sorolls d’animals
• Jocs de falda
• Verbalitzar accions quotidianes compartides
• Fer servir vocabulari correcte, evitant paraules inventades del llenguatge infantil i evitar fer ús d’onomatopeies per referir-se a l’objecte o animal (“gos” i no “guau-guau”)
• Oferir un model positiu repetint correctament el que l’infant diu amb errors, sense expressar directament que ho està dient malament.
• Oferir un model positiu fent servir estructures gramaticals correctes, adequant el missatge a l’edat de l’infant però evitant fer servir paraules aïllades o llenguatge telegràfic.