Setembre: comença l’escola

Com ja sabreu, la Sílvia de Lactando en Diverso -i companya d’aventures i batalles a LactaMater-, em va enredar per fer un directe a Instagram i parlar de l’inici o retorn a l’escola i la diversitat.Nen amb motxilla cap a l'escola

Començo a escriure aquesta entrada quan encara no hem fet el directe. Em servirà per endreçar idees de cara al moment de la veritat. De fet, mentre parlàvem amb la Sílvia dijous passat de com, on i quan fer-lo, ja van sorgir temes i idees a comentar.

Acabo l’entrada uns dies després del directe i recupero alguns dels temes que vam tractar.

Començar l’escola o començar el curs

Està clar que són dos moments ben diferents, fins i tot en infants més petits.

L’inici de l’escolarització, sigui a 0-3 o a 3-6, implica la separació per primer cop de les persones adultes de referència que fins ara havien tingut cura de l’infant, i el coneixement i l’establiment d’un nou vincle de referència amb una persona adulta (o diverses) desconeguda, en un entorn desconegut, i de manera compartida amb altres criatures.

Si hi afegim la incorporació de noves normes de convivència, de funcionament del centre, límits, rutines, etc. no és estrany que el període de l’inici de curs sigui un xic convuls.

L’inici dels cursos següents, si bé pot ser un xic complicat pel canvi d’horaris i rutines respecte de les vacances, en general, sol ser més relaxat o, fins i tot, ser esperat amb ganes per les criatures que ja troben a faltar els seus companys i companyes.

Tanmateix, també hi ha criatures per les quals l‘inici de curs, el canvi de cicle o d’etapa pot suposar un repte tal que li generi certa angoixa vivint també un període d’adaptació o familiarització en el curs que comença.

El respecte pel ritme de l’infant és la base

No ens cansarem de dir que la diversitat és inherent en l’ésser humà i que, com a tal, és inevitable, sempre present, per sort. Així doncs, independentment de si hi ha infants amb un diagnòstic X o un dictamen Y, la base de l’enfocament que prengui el període inicial de curs, adaptació o familiarització, és el respecte pel ritme de l’infant.

Observar i escoltar l’infant, acompanyar-lo des de la comprensió d’allò què passa, el reconeixement i validació de les emocions que viu aquests dies, ens ha de guiar en aquest procés d’adaptació o familiarització amb l’escola. En aquest sentit, és fonamental una relació família-escola basada en la confiança i la complicitat, amable i constructiva.

En relació al respecte pel ritme de l’infant, preocupa molt a les famílies que comencen segon cicle d’Educació Infantil que l’infant hagi assolit cert requisit que algunes escoles encara demanen per sistema: el control d’esfínters. Deixar de fer servir el bolquer, com deixar el xumet o els objectes de transició, són fites que la criatura ha d’assolir quan sigui el seu moment, quan estigui preparada per fer-ho. En aquests casos, com en tants d’altres, la pressa i la pressió no són bones aliades.

Adaptació i Familiarització

El debat està servit i, lluny de ser una qüestió únicament de llenguatge, hi ha tot un rerefons essencial. El que exposo aquí, breument, no és més que la meva visió de la qüestió.

El terme adaptació em suggereix resignació. No hi ha res a fer, és el que hi ha, així que no em queda més remei que adaptar-me; acceptar-ho perquè no hi ha alternativa. 

El terme familiarització em suggereix coneixement progressiu, creació d’un vincle amable, segur, que busca garantir el benestar; considero que inclou també el vincle amb la família, forjant  una relació família-escola que afavoreixi l’entesa, el diàleg, el suport i l’acompanyament de la família i de l’infant. És un procés que compta amb l’experiència que viuran criatura, família i personal educatiu. 

En definitiva, es tracta d’un canvi de mirada vers l’infant i la família que, en el cas de la familiarització posa el focus en la relació que s’establirà entre la família-infant i escola i no tant en el temps que triga la criatura a no plorar en entrar al centre o a l’estança/aula.

Cal dir que, segur que hi ha centres que segueixen parlant d’adaptació però segueixen un model que s’acosta a la familiarització. A poc a poc, la taca es va estenent. Donar un nom propi a aquest canvi de mirada ajuda a fer visible la taca, afavoreix el debat, la reflexió sobre la pràctica educativa i, per tant, afavoreix la millora.

Què notarem?

Potser tot, potser no res, potser alguna d’aquestes alteracions en el comportament o en l’estat de la criatura i, en tot cas, en cada infant la seva manifestació serà diferent.

  • Irritabilitat i alteracions de la conducta (rebequeries, mal humor, tristesa…)
  • Alteracions de la son
  • Alteracions de la gana
  • Fenòmens regressius, és a dir anar enrere en aspectes assolits (escapes si ja controlaven esfínters, llenguatge infantil, xumar-se el dit o demanar xumet  si ja ho havia deixat, per exemple)
  • Símptomes físics com nàusees, mal de panxa…

Què podem fer?

Com sempre, no hi ha receptes màgiques però podem tenir en compte algunes pautes per encarar aquest període de la manera més favorable possible.

  • Anticipació:
    • visitar l’escola en família sempre que en tinguem l’oportunitat.
    • si cal, fer un primer apropament amb l’equip educatiu i explorar amb temps els diferents espais del centre.
    • parlar en positiu de l’escola i d’allò que hi passarà (però sense crear unes expectatives que no s’adeqüin a la realitat)
    • preparar conjuntament el material que caldrà portar a l’escola, amb il·lusió
  • Horaris i rutines:
    • anar acostant els horaris i ritmes al que serà necessari durant el curs.
    • intentar mantenir una regularitat pel que fa a la persona o persones que portaran i recolliran la criatura a l’escola i anticipant-li a ella.
  • Separació progressiva i natural: sempre que sigui possible, i sobretot a 0-3, facilitar la presència de les famílies a l’estança el temps que calgui, reduint-lo gradualment segons l’estat de l’infant. Començar amb poc temps d’estada  a l’escola de l’infant i augmentar-lo progressivament.
  • Autonomia: deixar fer allò que pot fer i donar suport per fer allò que no pot, però amb la idea que aquest suport vagi desapareixent.

És important que l’infant se sàpiga capaç i senti reconeguda aquesta capacitat per obrir les ales.

 

Referències

Zazu I (20717) Del período de adaptación al tiempo de acogida. La construcción de un vínculo afectivo. Infancia. vol: 161 pp: 9-13 Rosa Sensat. Barcelona

Menéndez, S.; Jiménez, L.; Lorence, B. (2008) Familia y adaptación escolar durante la infancia. XXI, Revista de Educación, 10 . ISSN: 1575-0345. Universidad de Huelva

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s