Happy Feet

La setmana passada us explicava, aprofitant el tema i la imatge escollida pel repte fotogràfic d’#agostoen31clicks, que tenia pendent parlar d’una pel·lícula per a tota la família que ens agrada molt a casa.

Doncs la pel·lícula de la qual us parlava és Happy Feet (Rompiendo el hielo)També ens agrada molt Happy Feet 2, però d’aquesta en parlarem en un altre moment.

happy_feet_keyartHappy Feet és una pel·lícula d’animació de 2006 (Estats Units-Austràlia), dirigida per George Miller. L’any 2007 va estar nominada per diversos premis i va guanyar, entre altres, l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació.

Com moltes pel·lícules de l’estil, combina tot allò que pot agradar als infants amb picades d’ullet als adults, garantint el gaudi de tota la família.

I, per si no fos prou, aporten d’una manera més o menys subtil, valors o moralitats per grans i petits.

I aquí és on Happy Feet em va flipar.

Per una banda, la història del Mumble, el pingüí protagonista, ens parla de la diversitat, la discriminació i la inclusió, sent possible detectar molts detalls i aspectes interessants (un mateix, la família, l’escola, la comunitat, el sistema…)

Per altra banda, el problema al qual s’enfronten els pingüins de la Terra dels Emperadors com a comunitat: la manca de peixos, la sobreexplotació pesquera i les conseqüències que pateixen per l’acció dels humans irrespectuosa amb el medi ambient.

De refilada, veiem els efectes de la captivitat en animals salvatges  i ens ho mostren d’una manera que remou.

No cal dir que m’agrada molt que l’A la demani sovint. El temps ens donarà l’oportunitat de parlar amb més profunditat dels temes que hi apareixen, sempre adequant-nos al seu moment i al seu grau de desenvolupament.

Sens dubte, és una pel·lícula per a tots els públics amb valor afegit.

“Tu podràs fer una cançó diferent, és cert, però no per això ets millor o pitjor que ningú”  (cançó final)

Alerta, spoiler.

Spoiler!!

Pingüins emperador amb criesDos pingüins a la terra dels emperadors, ponen un ou. Tot ha anat com el sistema establert preveia: una cançó per enamorar-se, pondre l’ou, la marxa de la mare mentre el pare cova l’ou… sense incidents?

El petit Mumble sembla que té dificultats per sortir de l’ou. Quan ho aconsegueix és diferent: balla. I no sap cantar. I físicament hi ha quelcom diferent en ell també: el color dels ulls, el borrissol que no marxa amb el temps…

Però a la terra dels emperadors és imprescindible saber cantar per ser normal a ulls de qui mana i qui controla que el sistema segueixi igual. Ballar? Impossible!! No s’accepta la diversitat.

D’una banda, en Mumble toparà amb un pare que no accepta que el seu fill sigui diferent i que, alhora, té un gran sentiment de culpa. Se sent responsable de la diferència del seu fill perquè mentre covava l’ou li va caure, i l’ou mai, mai, mai pot caure (fet que guardarà en secret bona part de la pel·lícula)

La mare l’accepta i l’estima tal com és  però ha de lluitar contra un sistema rígid i conservador que reforça la no acceptació per part del pare, qui hauria de ser company de batalla i no un obstacle per a la inclusió.

L’escola, on els petits borrissols aprenen a cantar, no està capacitada per atendre la diversitat. Només valoren en Mumble per com canta i no pel seu potencial que, lluny de ser només el ball, també és la companyonia, la perseverànça, la fortalesa, el compromís… amb el seu entorn.

Sembla que no hi ha remei i que a l’escola no aconseguiran que canti com els altres. Així que van a una especialista. Si ella no aconsegueix que sigui normal, estarà tot perdut. I l’especialista es desespera perquè no hi ha res a fer. No pot cantar. Només pot i vol ballar, un desastre.

Es fa gran i arriba el moment de la graduació. Però a ell no el deixen graduar-se com als altres perquè no sap cantar. És igual que sàpiga ballar. El sistema no vol balls, vol cançons. A la festa de graduació, sent la discriminació per no saber cantar: si ho intenta, el fan callar, fins al punt que marxa i observa des de la llunyania.

En tot aquest període, hi ha algú que ha confiat en ell  malgrat les dificultats. Imagino a la Glòria amb les aletes esteses, sent estirada d’una banda i de l’altra, estirada pel seu afecte, compromís i confiança en en Mumble, i estirada per la societat que no accepta, valida i reconeix la diversitat. Ella és normal, té la seva cançó i, a més, aquesta cançó és genial

Alguna cosa passa després de la graduació. En Mumble aconsegueix connectar amb la Glòria sense cantar. M’encanta quan li diu: “Glòria, posa-li lletra a això”, mentre comença a moure els peus marcant un ritme. I la Glòria canta, fent un equip genial i aconseguint que la resta de joves pingüins s’hi uneixin.

En Mumble aporta el que sap i pot fer, el seu potencial, i ensenya a ballar als altres pingüins!

Però a qui mana no li agraden els canvis, la incertesa, la inestabilitat del sistema, l’evolució. Qui mana vol que tot segueixi igual… No convé que hi hagi pingüins ballant a contracorrent. 

En paral·lel, alguna cosa passa amb el menjar. Hi ha escassetat de peixos,

En Noah, líder de la Terra dels Emperadors, no triga gaire a culpar en Mumble de la manca de menjar. Quina relació té el ball o el cant amb la pesca? Com es responen  fàcilment preguntes complicades? Atribuint els fets a la voluntat dels Déus, és clar, la fe.

En Noah acusa en Mumble d’haver fet enfadar els Déus amb la seva gosadia de ballar i fer ballar els altres, motiu pel qual els han tret els peixos. Una excusa perfecta per desterrar en Mumble que, fantàsticament rebel, assegura que això no és cert i que trobarà el motiu real pel qual hi ha escassetat de peixos, començant un camí ple de dificultats, aventures i altres personatges interessants (dels quals no parlaré amb detall perquè donen per una altra entrada completa).

En el seu viatge descobreix per què no tenen peixos: els humans (alienígenes per ells) els estan pescant fins al punt de desequilibrar l’ecosistema. En el seu intent de frenar-los, té un accident i els humans el salven i el porten… a l’Aquari!!

Intenta parlar amb els humans, explicar-los que amb la pesca massiva els estan deixant sense menjar. És una escena que em commou i m’angoixa. Ell intenta comunicar amb totes les seves forces el missatge però la gent, evidentment, el que rep són un seguit de sons i crits desesperats i gens harmònics (no sap cantar!).

La captivitat l’entristeix profundament. Mentre està capcot mirant el seu reflex en l’aigua de la instal·lació de cartró-pedra, una nena pica al vidre per demanar la seva atenció. Pica rítmicament. Insisteix. I els peus comencen a moure’s. Comença a ballar davant de la nena, que avisa a la seva mare. Un pingüí que balla, és extraordinari!

El món es fa ressò del pingüí que balla. El retornen al seu hàbitat amb un localitzador. Ell informa la resta de pingüins de tot el que ha descobert i de l’interès dels humans pel seu ball que, contra tot pronòstic i en contra de la voluntat del líder, serà el que salvarà a la comunitat.

És llavors quan el pare mostra el seu penediment per haver-lo rebutjat i no haver-lo acceptat tal com és. 

Tota la comunitat balla alhora i arriben els humans. Fins i tot el líder i els seus pingüins de confiança acaben ballant. Les observacions dels científics generen un debat entre instiucions i organitzacions mundials sobre l’explotació pesquera de la zona i, finalment, es declara zona protegida.

“Tu podràs fer una cançó diferent, és cert, però no per això ets millor o pitjor que ningú”

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s