Disfèmia evolutiva i disfèmia

Fa uns mesos, una mare em va fer una pregunta en referència a la parla del seu fill de dos anys i escaig.

Em comentava que “s’enganxava” a l’hora de parlar i que estava preocupada per si podria tractar-se d’algun trastorn de la parla que requerís tractament o atenció professional.

Justament, setmanes abans, havia estat observant la petita A pel mateix motiu… Això mereix una entrada.

Què volem dir quan diem que la criatura s’encalla o s’enganxa quan parla?

Nen parlantDir que la criatura s’encallas’enganxa vol dir que para en alguna paraula, hi ha interrupcions, repeticions… quequeja, és a dir, no parla de manera fluida, les paraules no li surten de manera suau i fàcil, i hi ha una alteració en el ritme de la parla. Això és el que s’anomena disfluència. Tot i que hi ha diferents tipus de disfluència, en aquest cas ens referim a la disfèmia o quequesa.

Wingate (1964) definia el quequeig com:

Disrupcions de la fluïdesa de l’expressió verbal que estan caracteritzades per repeticions o prolongacions involuntàries, audibles o silencioses, durant l’emissió
d’unitats curtes de la parla, especialment sons, síl·labes i monosíl·labs. Normalment aquestes disrupcions es manifesten de manera molt freqüent o bé són notablement distintives i difícils de controlar. A vegades van acompanyades de moviments involuntaris de l’aparell bucal que estan relacionats o no amb estructures corporals o amb pronunciacions del llenguatge estereotipades, la qual cosa dóna l’aparença que al parlant li costa relacionar-se. Aquestes disrupcions sovint també indiquen o informen de la presència d’un estat emocional que es mou a causa d’una condició general d’agitament o tensió, d’una emoció més específica de la naturalesa negativa semblant a la por, la torbació, la irritació o alguna cosa semblant.

És una alteració funcional de la comunicació que no té una causa orgànica i que es pot manifestar en menor o major grau en funció de l’estat emocional de la persona. Les causes que la provoquen són molt diverses.

Disfèmia evolutiva o disfèmia primària

Entre els 30 mesos (2,5 anys) i els 5 anys les criatures poden passar per un període de quequeig o disfèmia. Un 30% dels infants, es troba en aquesta situació.

En aquesta edat, la criatura es troba en un moment d’expansió en el desenvolupament del llenguatge, tan pel que fa a l‘estructuració del llenguatge com en l’ampliació del seu vocabulari. Per altra banda, l’aparell bucofonador encara no és del tot madur.

La combinació d’aquests dos aspectes, fan que l’infant sigui capaç d’estructurar idees al seu cap que encara no és capaç d’expressar amb fluïdesa.

Així doncs, podem observar que la criatura, sense ser conscient del quequeig, repeteix paraules senceres, sense fer força en parlar ni moviments associats a la disfèmia. Com no n’és conscient, no presenta conductes d’evitació de persones o situacions que requereixin parlar.

Generalment, aquest període dura setmanes o mesos. Entre un 5  i un 10% dels casos es pot allargar fins a l’adolescència i, en un 1%, es cronificarà esdevenint persones adultes disfèmiques.

En aquesta imatge, podeu veure les diferències bàsiques entre la disfèmia evolutiva o primària i la disfèmia i que us poden ajudar a valorar la situació en cas de sospita.

20190823_021528_0000

Tanmateix, com sempre, si teniu dubtes, consulteu a professionals.

Què fem si ens hi trobem?

Quan detectem que l’infant pot estar passat per un període de disfèmia evolutiva o primària convé parar atenció en com actuem. Així doncs, és important:

  • Afavorir el diàleg i la conversa en l’infant en moments i espais tranquils, sense massa soroll o pressa.
  • L’escolta activa per part de l’adult.
  • Donar temps a la criatura per dir allò que vol dir, sense acabar l’oració per ella.
  • Informar a la família i altres persones de l’entorn proper de la situació i els aspectes a tenir en compte.
  • Evitar les preguntes directes o, si més no, donar el temps necessari a l’infant perquè pugui respondre sense pressió.
  • Adequar la conversa a l’edat de l’infant, així com les lectures en veu alta que es facin conjuntament.

A Deixa’m parlar hi trobareu algunes recomanacions i informació interessant sobre la tartamudesa.

Referències

Serra, Miquel. (1982). Trastornos de la fluidez del habla: disfemia y taquifemia*. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología. 2. 69–78. 10.1016/S0214-4603(82)75232-5.

Wingate, M. E. (1964). A standard definition of stuttering, Journal of Speech and Hearing Disorders. 29, pàg. 484-439. Citat a p.19 de:

Mata, A. (2015). Mòdul 2. Alteracions del llenguatge, la comunicació i la parla. Prisma Formacions Pedagògiques.

Millán, A.M. (2018). Disfemia: guía de apoyo. Consejería de Educación, Juventud y Deportes. Secretaría General. Murcia

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s