No és la primera vegada que una mare manifesta el seu enuig provocat per comentaris desafortunats de persones, de vegades desconegudes, sobre l’ús del xumet del seu fill o filla. Així que, més de cinc anys després d’aquesta entrada, en tornem a parlar.

“Agafar” el xumet

Quan es tracta d’un nounat, la persona opinòloga, qüestiona que no se li ofereixi el xumet.

Si la mare alleta el seu nadó, es recomana evitar l’ús del xumet fins que la lactància estigui consolidada, entre altres, per evitar interferències que portin a la confusió en la succió, ja que aquesta és diferent per un xumet o tetina que pel mugró.

Per altra banda, hi pot haver famílies que, independentment de l’opció de lactància que escullin, vulguin evitar incorporar el xumet.

O hi pot haver nadons que prefereixin el seu dit (o dits) que no pas un tros de plàstic.

Inicialment,  l’ús del xumet respon a una voluntat i a una necessitat de l’adult i no del nadó, ja que la criatura no pot voler una cosa que no coneix i que és aliena a l’instint natural.

És a dir, de manera natural, un nadó necessita succionar per alimentar-se (succió nutritiva) però també per consolar-se, calmar-se, relaxar-se, sentir-se segur… (succió no nutritiva). Tanmateix, cap nadó porta en el seu ADN succionar un tros de plàstic, sinó que el que és natural i instintiu és succionar el mugró de la mare i el seu dit (tal com fan dins de l’úter, abans de néixer).

El xumet és un substitut del mugró i/o del seu dit; un substitut que oferim els adults per qüestions culturals, per alliberar la m(p)are en certs moments, perquè creiem que és més adient, o més pràctic…

Qualsevol de les opcions és correcta perquè qualsevol de les tres (pit, dit o xumet) pot satisfer la necessitat del nadó de succió no nutritiva.

En definitiva oferir el xumet o no oferir-lo és una decisió de la família i qualsevol comentari que ho qüestioni, sobra.

Deixar el xumet

Paradoxalment, les mateixes persones opinòlogues que qüestionaven una mare o un pare per no oferir xumet, poden qüestionar que un infant que ja camina en faci ús, fent referència a la seva edat.

A quina edat s’ha de deixar el xumet? No us enganyaré: no és fàcil respondre aquesta pregunta.

La literatura científica sobre el tema posa sobre la taula beneficis i inconvenients de l’ús del xumet (Mena, D i Sanchez, J, 2019). 

Els beneficis que s’hi relacionen són: l’efecte analgèsic i calmant; el factor protector vers la SMSL (Síndrome de la Mort Sobtada del Lactant); la prevenció de sobrepes i d’obesitat en la infància i l’adolescència; estimulació del reflex de succió en situacions en les quals es troba poc desenvolupat.

Tanmateix, per tal que aquests beneficis siguin possibles, cal que la família segueixi altres hàbits saludables i recomanables en cada cas, a banda de fer servir el xumet.

En relació amb els inconvenients que s’associen a l’ús del xumet, es destaquen les interferències que pot ocasionar en la lactància materna, sobretot quan aquesta encara no està consolidada; les malformacions bucodentals; aparició d’otitis a l’oïda mitjana; i trastorns de la parla.

En tot cas, l’aparició de problemes relacionats amb l’ús del xumet depèn també de la seva freqüència d’ús i condicions.

Pel que fa a l’edat en la qual es recomana abandonar l’hàbit de succionar el xumet, mentre que l’article de Mena D. i Sanchez, J (2019) conclou que convé evitar-ne l’ús a partir dels 6 mesos, el Comité de Lactancia Materna (2011) parla d’1 any.

Posar una data de 6 mesos em sembla poc coherent o raonable. Dels 4 als 6 mesos és habitual que mare i nadó se separin per la incorporació a la feina i, per tant, que el nadó no disposi del pit per satisfer la seva necessitat de succió no nutritiva, de calma i de seguretat.

Parlar de l’any, tot i que em sembla precipitat, em sembla més coherent si ho entenem com l’inici d’un procés que no serà immediat ni d’un dia per l’altre. Com en el cas del deslletament, #SMLM2019: Deslletament, és important tenir present el respecte per l’infant i l’acompanyament emocional com aspectes fonamentals.

En tot cas, penso que cal valorar cada cas, com explicaré tot seguit, per tal d’acompanyar l’infant en aquest procés de manera positiva i en el moment adequat.

Com ho fem?

Un cop més, un clàssic: no hi ha receptes màgiques. Ni edats concretes universals. Ni moments o dates clau. Depèn de cada infant i de cada cas, sempre que no hi hagi motius de salut clars i evidents que demanin accelerar el procés.

Hi ha criatures que el deixen sense més, sense que aquest tema sigui motiu de preocupació de les famílies. De vegades, un fort constipat pot ser suficient perquè el mateix infant abandoni l’hàbit. Altres vegades, l’aferrament de l’infant al xumet pot generar cert neguit.

Per tant, en el moment en el qual, pel motiu que sigui, decidim començar a afavorir que l’infant pugui abandonar l’ús del xumet, caldrà, en primer lloc, conèixer realment quin és l’ús que en fa a través de l’observació.

Passem moltes hores amb els nostres fills i filles però, fins que no ens fixem detingudament en certs detalls, de vegades no en som conscients.

• En quins moments necessita el xumet?
• En quins moments el porta a la boca però no succiona o el mossega i hi juga?
• Alterna xumet i dit?
• Si li cau mentre dorm, se n’adona i el reclama?
• …

Si la criatura està escolaritzada, serà interessant avançar de manera coordinada amb les educadores. 

Així, coneixent els moments en els quals el necessita i els moments en els quals és més aviat una distracció, podem començar a regular-ne l’ús. El primer principi a seguir seria el mateix en el cas del deslletament: no negar no oferir.

Així mateix, un conte que tracti aquest tema ens pot facilitar parlar-ne amb l’infant i anticipar que s’acosta el moment en el qual s’acomiadarà del xumet.

Per altra banda, seguint la mateixa tècnica que en el procés de deslletament, quan la criatura demana el xumet, podem ajudar-lo a identificar la necessitat que la porta a demanar-lo i oferir-li una alternativa satisfactòria.

Així, progressivament, l’ús del xumet pot quedar reduït a situacions molt concretes com són el moment d’adormir-se o calmar-se (fer-se mal, enyorament…).

A mesura que l’infant avança en el desenvolupament del llenguatge també podem delegar la responsabilitat d’agafar el xumet (si el necessita) quan sortim de casa.

Tot i que, segons el cas, podeu considerar convenient tenir-ne un de substitució d’emergència, delegar en la criatura aquesta responsabilitat pot afavorir que accepti anar sense xumet si se l’ha oblidat a casa. En aquesta situació és important verbalitzar que, si se l’ha oblidat, és que potser no el necessitava, i animar-la  a provar d’anar sense xumet en comptes de tornar enrere a buscar-lo.

L’adéu definitiu

És molt habitual que l’adéu definitiu al xumet es faci en dies assenyalats, entregant-lo a personatges tradicionals i rellevants per l’infant com poden ser els Reis, el Pare Noel, els Gegants…

He de dir que és una opció que no em convenç del tot:

Si la criatura no està preparada i convençuda de deixar el xumet, és a dir, si el comiat definitiu respon únicament a la voluntat de l’adult (pel motiu que sigui), és possible que s’afavoreixi l’aversió de la criatura cap al personatge que s’emporta el xumet i/o que calgui anar a comprar un xumet de manera desesperada.

Crec que és més positiu reduir gradualment l’ús del xumet, d’acord amb les necessitats reals de l’infant, encara que s’allargui el procés (sempre que no hi hagi evidència de problemes de salut associats a l’ús del xumet que demanin accelerar-ho) que retirar-lo de cop i sense regulació prèvia.

I quan res funciona?

La succió no nutritiva, generalment, respon a necessitats emocionals de l’infant. Aporta seguretat, calma, relaxació, analgèsia…

La literatura científica sobre l’ús del xumet se centra a parlar-nos dels problemes que ocasiona el seu ús i, fins i tot, potser sense pretendre-ho, ens alimenta el neguit i la culpa per oferir-lo o no negar-lo a l’infant.

Tanmateix, es parla poc de la necessitat d’aquesta succió no nutritiva i, per tant, de la necessitat d’acompanyar l’infant en la gestió d’aquestes emocions i de poder oferir alternatives satisfactòries.

Així mateix, es parla poc de per què una criatura pot tenir un aferrament tan gran a l’objecte i de la pertinença d’abordar més la causa que no la resposta visible que és la succió del xumet.

És a dir, si l’infant té una dependència del xumet que ens sembli excessiva o preocupant, o si fa pipa fins al punt de fer-se ferides al dit, crec que cal fixar-se en què hi ha més enllà.

Potser hi ha hagut canvis a casa? Ha de néixer un nadó a la família? Ha de començar l’escola? Ha patit alguna situació traumàtica? Pot ser que s’enyori, que passem massa temps separats? Té por? Hi pot haver quelcom que l’angoixi?

Si malgrat tot, us manquen respostes; si, tot i mirar més enllà, creieu que hi ha quelcom que se us escapa, no dubteu en consultar a professionals.

Comité de Lactancia Materna (2011). Uso del chupete y lactancia materna. Asociación Española de Pediatría [Web].

MENA, D. &  SÁNCHEZ, J. (2019). Uso del chupete y efectos sobre la salud: una revisión de la literatura. Rev ROL Enferm; 42(2): 114-122