#SMLM2019: Deslletament

Per posar fi a la sèrie d’entrades amb motiu de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, avui parlaré del procés de deslletament, concretament de l’experiència en aquest procés amb l’A. Perquè el deslletament també és part de la lactància materna.

Mare i crituatura a la riba d'un llac mirant a l'altra banda.Quan parlo de deslletament parlo de procés perquè no és o no hauria de ser quelcom que es fa d’un dia per l’altre. Tret de casos de deslletament forçós, generalment per causes mèdiques o fatals, en les quals no hi ha més remei que deslletar de cop, el més recomanable és fer-ho de manera gradual.

Hi ha diversos motius que ens porten a aquesta recomanació i tots tenen a veure amb el respecte tant en l’àmbit físic com emocional, tant vers la mare com vers l’infant.

Quan comença el procés de deslletament?

Per a tots els nadons, el procés de deslletament comença amb la incorporació d’aliments diferents de la llet en la seva dieta. És a dir, el deslletament comença amb l’alimentació complementària. 

Per tant, en general, el procés de deslletament hauria de començar cap als 6 mesos, tenint en compte les recomanacions de l’OMS de mantenir la lactància exclusiva fins als 6 mesos (independentment de si és materna o artificial).

Com ja havia explicat en la primera entrada sobre alimentació complementària, realment, el que ens indica que el nadó està preparat per iniciar l’alimentació complementària són tres premisses:

  • Es manté assegut
  • Mostra interès pel menjar
  • Ha perdut el reflex d’extrusió

Això, però, no vol dir que de cop i volta deixi de mamar, ni de bon tros. Simplement, que la lactància ja no serà exclusiva, fet que és el primer pas per acabar deixant de mamar del tot.

Quan s’ha d’accelerar el procés o deixar d’alletar?

Tornant a les recomanacions de les principals organitzacions i institucions en matèria de salut i, com vam dir en l’entrada anterior, la lactància materna pot continuar fins als dos anys o  més, si mare i infant volen.

Per tant, no hi ha una edat establerta per al deslletament.

Sí que hi ha un moment en el qual seria convenient plantejar-se què fer.

Quan alletar no és plaent

Quan la mare ja no viu el moment de donar el pit com un moment agradable entre mare i criatura, potser és moment de plantejar-se què fer.

Potser és un sentiment puntual i realment no es vol posar fi a la lactància o potser és un senyal que el moment està arribant. Sigui com sigui, la reflexió al voltant d’aquest tema, el fet de posar a la balança pros i contres d’iniciar l’acceleració del procés de deslletament, pot anar acompanyada del sentiment de culpa (no podia ser d’altra manera!). Fem-nos un favor i aparquem-lo, si pot ser.

Com he dit abans, el procés de deslletament té a veure amb el respecte tant vers la mare com vers l’infant. Si el fet de donar el pit ens resulta desagradable i invasiu (recordem que els pits són part del nostre cos, són nostres) forçar-nos a fer-ho no és altra cosa que una manca de respecte al nostre cos i, per tant, a nosaltres mateixes. Això, que pot semblar una mica fort, dit així, ho tornaré a tractar en els propers paràgrafs i espero que s’entengui bé.

He decidit deslletar, i ara què?

Doncs, un cop decidim accelerar el procés, cal planificar mínimament com ho farem. Recomano enèrgicament, si us queda a prop, assistir a un dels tallers de la Sílvia (Lactando en Diverso) sobre el tema. I, de fet, no fa gaire que va publicar una entrada relacionada.

Per tant, no entraré en detall però sí que us explicaré una mica com ho estem fent a casa (33 mesos i encara fa una presa).

Així, en general,  cal: molta paciència, seguretat i convenciment reals en la decisió presa, suport i informació.

Com ho estem fent?

Una de les primeres coses que vam fer va ser incorporar a la biblioteca de l’A un conte sobre el deslletament. Ens vam decantar per La FesTETA de la Míriam Tirado i el Joan Turu (El Cep i la Nansa Edicions). Però amb un conte no n’hi ha prou…

No sabria dir exactament en quin moment va ser, potser cap als 20 mesos, vam començar amb una de les fórmules més conegudes que hi ha per anar reduint la lactància materna: no negar, no oferir.

Bàsicament, es tractava d’això, de no oferir-li pit -esperant que no el demani- i, en cas de demanar-lo, accedir a donar-li.

Cal dir que arriba un moment, sobretot si la idea és deslletar per part de la mare (és a dir, no simplement deixant que l’infant deixi el pit per si mateix), que aquesta fórmula resulta insuficient.

Així doncs, quan arribar a casa se’m feia una muntanya perquè sabia que voldria mamar, vaig decidir planificar seriosament el procés i començar a fer alguna cosa més que no oferir i no negar. Perquè, arribat el moment, era molt més important gaudir del temps que podíem passar juntes que mamar. Llavors, la petita A tenia uns 24 mesos.

Deslletar primer de dia o de nit?

Això depèn de la logística de cada família. En el nostre cas, vam començar de dia, ja que era el moment en el qual més pesat se’m feia alletar. Una de les situacions que més m’incomodava era quan m’estirava la roba per treure el pit. En aquesta situació concreta, vaig optar per explicar-li que els pits eren meus i que, per tant, era jo qui decidia quan. Diguem que vaig posar els punts sobre les i en relació al respecte pel meu cos i, alhora, pretenia posar la llavor per tal que el dia de demà ella fos capaç de dir no quan sentís envaït el seu.

A banda d’això, el que vam posar en pràctica es pot resumir amb aquest esquema:

Quina necessitat (2).png

D’aquesta manera, totes les preses que ella demanava per algun d’aquests motius es van anar substituint, a poc a poc. Amb molt d’afecte, paciència, abraçades, contacte, cor amb cor…

Així mateix, vam posposar les preses que demanava fora de casa fins al moment d’arribar.

Amb la combinació de totes dues mesures, en un parell de mesos, feia pit per anar a dormir, durant la nit i en llevar-se. Tanmateix, el que va ser així en la petita A no té per què ser-ho en el cas d’altres criatures.

Deslletar a la nit

En el nostre cas, el deslletament de la nit té a veure amb el pas de l’A del bressol (en sidecar amb el nostre llit) a la seva habitació en llit normal. Com la idea és explicar en una altra entrada com hem realitzat aquest pas, en referència al deslletament només diré que va demanar uns quants viatges nocturns, seguint el mateix esquema de la imatge anterior.

Progressivament, vam anar substituint preses de la nit per menjar, aigua o llet segons la necessitat que manifestava. Ben aviat, vam anar reduint les possibilitats fins al punt d’oferir llet o aigua quan ens deia que tenia gana o set. En aquest cas, hi va tenir a veure la visita a la dentista.

I aquí faig un incís que em sembla important.

La lactància materna no provoca càries. El que facilita l’aparició de càries és la ingesta de qualsevol tipus d’aliment durant la nit (i sense rentar-se les dents posteriorment), ja que el pH de la saliva baixa i, per tant, la nostra protecció natural contra la càries també. En aquest sentit, la dentista va comentar que millor una presa llarga un cop que diversos xarrups curts al llarg de la nit.

Dit això, i amb l’ombra de la càries sobre nostre, com deia, vam reduir les possibilitats a llet o aigua i, progressivament, només aigua.

Actualment, amb 33 mesos, només fa una presa abans d’anar a dormir. Segons el dia és més o menys curta. Si no hi sóc, no la fa i no passa res. El debat intern ara és mantenir-la mentre vulgui i que la deixi per ella mateixa quan sigui el moment; o fer passos per suprimir-la i acabar definitivament amb la lactància.

De moment, anem fent.

No us diré que el procés, fins ara, hagi estat fàcil i lliure de llàgrimes perquè seria una mentida molt gran. Tanmateix, crec que ho hem fet de manera respectuosa per a tothom i acompanyant la petita en tot moment quan se li ha fet difícil acceptar el no. 

Ara per ara, ja no sol demanar pit (a part del seu moment d’abans d’anar a dormir, concretament, abans d’anar amb el seu pare al llit a llegir un conte). Durant la nit, directament demana aigua i sempre en tenim a la tauleta.

Potser hi haurà qui pensarà que hauria d’haver-la deixat que fes sola el procés, deslletar-se sola. Tanmateix, superats els dos anys,  quin sentit té una lactància quan la mare no la viu de manera positiva? Què transmetríem?

Per acabar, no oblidem que, com diu la Sílviala decisió de deixar la lactància és de mare i fill/a, de ningú més.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s