#SMLM2019: La lactància amb l’A

Avui, 1 d’agost, comença la Setmana Mundial de la Lactància Materna. Com va explicar molt bé la Sílvia en un vídeo a Instagram, és una setmana complicada a la nostra zona perquè tothom està de vacances. Així doncs, aquí fem la majoria d’actes a l’octubre.

Tanmateix, crec que és una bona setmana per decidir-me a parlar de com va ser i és la lactància amb l’A.

Jo deia: “Si puc, donaré el pit”. Pam. Ja partia de pensar que hi havia la possibilitat de no poder, malgrat que el més probable -amb un bon assessorament i suport de l’entorn- fos tot el contrari.

Per sort, la voluntat podia més i aquesta frase, un xic pessimista, anava acompanyada de: “Però buscaré l’assessorament que calgui per haver picat a totes les portes possibles abans de donar-ho per perdut”.

Cal dir que les meves conclusions sobre el tema s’havien vist influïdes per l’experiència de la R amb la lactància amb el seu primer fill. Crec que va ser el moment en el qual vaig ser conscient de la necessitat de l’existència de les assessores de lactància i de la desinformació que hi ha, en general, al voltant d’aquest tema.

Doncs bé, amb aquest plantejament, a la setmana 23 vaig posar-me en contacte amb el grup de suport a la lactància materna que hi havia a la meva zona en aquell moment. La meva idea era assessorar-me prèviament per estar tan preparada com fos possible en el moment del naixement i poder respondre adequadament si sorgien dificultats.

Era el mes de juny i el grup de lactància, com les classes d’educació maternal funcionaven a mig gas o estaven de vacances. Vaig escriure un correu electrònic explicant la situació i vaig tenir la sort de conèixer la Sílvia. Ella em va confirmar la pertinença de rebre assessorament previ al part i em va informar de quan seria la primera sessió de grup d’ajuda mútua després de l’estiu: just coincidia a les meves 36 setmanes.

Què em van aportar les sessions prèvies al part?

Sí, no us heu descomptat. Vaig poder anar a dues sessions del grup de lactància abans del part. I és que la data en la qual sortim de comptes és una data probable però gens segura. L’A va decidir que esperaria onze dies més a sortir. De fet, la vam desallotjar, com explico aquí. (Recomano llegir també aquesta entrada).

Així doncs, en aquestes dues sessions, a més de conèixer les experiències d’altres mares, vaig interioritzar coneixements bàsics sobre la posició, la postura i l’afiançament (agarre) a tenir presents i que anaven a parar a una idea molt clara: alletar no ha de fer mal. Si fa mal, alguna cosa cal millorar i, d’inici, és posició, postura o afiançament.

Cap mamífera suporta dolor alletant. Si a la femella li fa mal, aparta la cria i la torna a col·locar. No apreta les dents i tanca els punys i suportant el dolor, sacrificada i en silenci. Per tant, nosaltres tampoc ho hauríem de fer.

Tenim el coneixement, sabem com, tenim el suport de l’entorn i, per què no, una assessora a qui trucar, si cal? Doncs posem-ho en pràctica i comptem amb els suports que calguin.

En aquest sentit, que el #paredelacriatura vingués al grup de suport a la lactància va ser fonamental. De fet, va interioritzar els coneixements igual que jo i em va acompanyar com calia, arribat el moment, en la seva aplicació. Un 10.

Per altra banda, disposar de tot aquest suport i coneixements em va apoderar per defensar la meva lactància amb l’A de qualsevol possible comentari inapropiat per part de qui fos. Tenia arguments. Tenia evidència científica i institucions de renom que avalaven la meva decisió. A veure qui era el valent o la valenta que gosava dir quelcom. Ja el/la planyo…

L’A ja ha nascut: la primera hora

M’hauria encantat deixar la petita A sobre meu i veure-la reptar fins al pit de manera instintiva, però s’havia cagat en mi (tal qual), havia sortit amb fòrceps i jo la tenia als braços mentre la mirava, al·lucinada, i #elparedelacriatura també. Pell amb pell i oferiment del pit amb tot el que la Sílvia ens havia explicat ben present.

I, la veritat, vam començar molt bé.

Lactància a l’hospital: primeres 48 hores

Les consignes que vam seguir a l’hospital van ser les següents (i crec que molt o poc van afavorir també la lactància):

  • Pell amb pell (no la vam vestir amb res més que el bolquer fins al moment de l’alta)
  • Pit a oferta més que a demanda
  • Visites amb comptagotes, previ avís i permís per part del #paredelacriatura i jo. Els avis van poder venir al cap de 12 h d’haver nascut l’A, i van ser cinc minuts perquè va coincidir que la llevadora venia a veure com anava la lactància.

Avis i àvies que potser em llegiu: no tingueu pressa, feu als vostres fills i filles el regal de gaudir de la seva bombolla de felicitat (beneïda oxitocina) i espereu que se sentin amb ganes de rebre la visita. Hi ha més dies que llonganisses, oi?

  • Només mare i pare agafen la criatura. Evitem l’estrès de mans, olors corporals i de perfums, veus… que li són desconegudes. Evitem l’estrès d’anar de mà en mà. Acaba de néixer, té referències sensorials de la seva mare, reforcem-les!
  • Serenor. Molèsties al pit? Revisem postura, posició, afiançament. Ens anem coneixent, anem trobant el nostre lloc i la manera com ens trobem millor.
  • Dubtes: assessora de referència per resoldre-les.

Ja som a casa, i… fins quan?

Doncs fins que mare i filla vulguin.

Alletant l'A. En primer pla la Guiru (gat negre)Tenia clar que volia fer lactància materna exclusiva un mínim de 6 mesos i continuar mentre totes dues volguéssim.

Avui, amb 33 mesos, encara fa una presa abans d’anar a dormir. Però això ja té a veure amb el deslletament i us ho explicaré en la propera entrada.

Durant aquests 33 mesos hem passat per tots els brots de creixement o crisis de lactància que es descriuen a la bibliografia sobre el tema. Hem tingut èpoques de molta demanda, altres que semblava que baixava la intensitat;  mesos de donar el pit alhora que extreia llet amb el tirallet; nits horribles amb l’A enganxada sense treva i nits fantàstiques en les quals el pit ha estat el millor aliat per dormir plàcidament tota la família.

Com diu la Sílvia, la lactància materna no és lineal, hi ha molts alts i baixos.

Tot i això, la veritat és que sempre he dit que he tingut molta sort.  Crec que he tingut una lactància molt bona. Tret de molèsties al mugró esquerre els primers dies, però que no van arribar a ser ni de bon tros clivelles, no he patit cap dificultat més. Potser quelcom que s’acostava a una obstrucció però res.

Al meu voltant, he vist obstruccions, mastitis, clivelles, frenet… que sí que suposaven una dificultat per a la lactància però que s’ha pogut solucionar amb suport,  assessorament i, en algun cas, tractament mèdic.

Quan vaig començar a formar-me com assessora de lactància, tenia la sensació que, d’alguna manera, el fet de no haver patit massa dificultats em feia menys apta, si es pot dir així. Tanmateix, avui penso que cal que les persones que, en general, hem tingut una lactància fàcil, ho expliquem.

Potser això ajudarà a altres mares que vulguin alletar  a deixar de partir de la idea de “si puc, donaré el pit” per aferrar-se a “SÍ, PUC. Donaré el pit”.

Foto: Andreu Pimentel

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s