Divendres 26 de juliol va ser el Dia Mundial dels Avis i les Àvies. Tal com s’explica a l’enllaç, se celebra aquest dia segons el calendari catòlic, ja que coincideix amb Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Verge Maria.
He de dir que m’ha decebut bastant que el motiu de la celebració sigui aquest, però tampoc és que m’hagi sorprès…
Deixant de banda aquest tema i partint de la idea que ens repetim tots els “dies de” (el “dia de X” ha de ser cada dia), jo l’aprofito com a excusa per parlar del paper de les àvies i els avis en la criança. En parlaré en general, perquè com deia la meva àvia, cada casa és un món.
Suport emocional
Les àvies i els avis han estat, i segueixen sent, mares i pares. Per tant, encara que hagi estat en un altre moment de la història i de la societat, les emocions, els sentiments, les preocupacions bàsiques que comporta la m(p)aternitat també han estat les seves. I probablement, n’hi ha que segueixen ben presents malgrat que les seves cries ja siguin adultes.
Aquest fet tant natural com lògic és la base d’aquest suport. Per una banda, empatitzen amb nosaltres com a mares i pares que també són i, per l’altra, ens acompanyen i ens donen suport perquè estiguem bé (que és el que volen els pares i les mares per a les seves cries, encara que siguin adultes).
El vincle entre avis i néts és quelcom difícil d’explicar i, en tot cas, molt millor si ho expliquen ells mateixos. Sembla que en aquest vincle hi ha l’amor incondicional similar al que se sent per un fill o filla però amb l’alliberament, si es pot dir així, de les responsabilitats que comporta la m(p)aternitat.
Així doncs, des del moment en el qual es manifesta la voluntat (si es parla del tema) de ser m(p)ares, s’activa aquest suport per part dels que seran avis. La cerca, l’embaràs, el naixement, els primers dies -de vegades complicats-, els avenços de la criatura al llarg de la infància, els conflictes de l’adolescència… els avis i les àvies hi són d’una manera o altra, disposats i disponibles, si cal i si se’ls demana.
I parlant d’aquest tema em ve al cap el conte Mamá, yo también quiero dar teta. Penso que és un exemple clar del que pretenc expressar.
Suport per a la conciliació
Què faríem sense els avis i les àvies? Els nostres avis i àvies ja van ser, en molts casos, un suport per fer possible la conciliació quan nosaltres érem petites. Per tant, els nostres pares i mares saben perfectament com costa quadrar horaris, vacances, feina i família.
Quan es parla del paper dels avis i àvies quan assumeixen la tasca de tenir cura del nét o néta mentre els pares i les mares treballen, la polèmica està servida. Han de seguir les directrius de la mare i el pare de la criatura? O han de fer el que ells creguin convenient, encara que sigui contrari a allò que els seus fills consideren adient?
Uns consideraran que prou fan “quedant-se les criatures” i que els pares i mares eduquen, i els avis han de consentir i mimar. Altres defensaran que si accedeixen a dur a terme aquesta tasca, cal que uns i altres avancin en la mateixa direcció.
Penso que el més important és l’acord. És a dir, conèixer les línies vermelles d’uns i altres, saber a què estan disposats els avis i àvies, la seva disponibilitat, valorar si és la millor opció i prendre acords. Cal valorar també, quant de temps passarà la criatura amb els avis, ja que no és el mateix paper el que els pertoca si estan una tarda ocasionalment amb el seu nét o néta, que si assumeixen tenir-ne cura diàriament.
Cal tenir la confiança per poder parlar de què i com fer, de la flexibilitat, dels límits d’uns i altres i per a l’infant, acceptant el paper que correspon a cadascú d’acord amb els acords presos i respectant-los.
(S)àvies i (s)avis
Les àvies i els avis saben moltíssimes coses, i les que no saben, de vegades, les descobreixen amb els néts i nétes. Totes les que hem passat temps amb els nostres avis tenim algun record de fets històrics que ens explicaven, de trucs i invents del TBO que només ells sabien, de receptes impossibles de repetir encara que es facin exactament igual, de les seves habilitats úniques que cap més avi o àvia té…
Les experiències compartides entre generacions són una gran font de riquesa per a tothom. A la revista Infància 0-6, Rosa Guàrdia escriu:
“Les àvies i els avis, amb les nostres històries, valors, hàbits, som una finestra a l’herència cultural. Aportem orígens, passat, per reinterpretar en el present dels infants. En temps de presses i desconfiança, les àvies i els avis podem aportar calma i testimoniatge.”
Així doncs, gaudim del temps que passem amb els nostres avis i àvies mentre sigui possible i facilitem que els nostres fills i filles gaudeixin del temps amb els seus. Animem-l@s a compartir experiències, a escoltar-los, i a aprendre’n tant com puguin!
I nosaltres recordem que, potser, algun dia també serem avis i àvies.
Guàrdia, R. (2018). L’àvia que volava. El paper dels avis en l’educació dels infants de 0 a 6 anys. Infància. No. 223 . Barcelona. Rosa Sensat
Cosetes de no res 