Fora el cotó fluix

Avui, la petita A m’ha demanat un dels contes de pop-up que ja havia desat dalt de tot de la prestatgeria perquè ja no hi mostrava interès.

El dinar ja estava pràcticament preparat però insistia a voler mirar un d’aquells contes. “Només una miqueta, si us plau, mama”. 

Com negar-se a deixar-la llegir un conte? El cert és que no era tard, sinó més aviat d’hora, i  a més ens cau la bava cada vegada que mostra interès pels llibres; quan notem massa silenci i la trobem asseguda al seu llit, amb el llum de tauleta encès llegint en veu alta el que li sembla que hi diu en el conte.

El J #paredelacriatura diu que pensa molt en aquest vídeo d’Anna sabe volar quan veu la petita A amb els contes.

Quan m’he enfilat per agafar el conte que em demanava, n’he redescobert un altre que tenia guardat de fa uns anys. L’edat recomanada és de 3 a 6 anys, així que ben aviat ja estarà a l’abast de la petita.

20190721_152953El conte del qual us parlo és De cotó fluix de Jeanne Willis, amb il•lustracions de Tony Ross (editorial Macmillan, 2008).

Es tracta d’un d’aquells contes que m’agraden especialment perquè tenen un missatge per l’infant però també per l’adult que l’acompanya. 

És un d’aquells contes que faria servir a l’Espai Familiar o al grup de criança per generar diàleg i reflexió entre les famílies.

Per res del món voldria fer spoiler. Us diré que entren en joc l’instint de protecció d’una mare, el fet de ser el més petit d’una bona colla de germans, i la saviesa d’una àvia. Tot i que cal dir que el paper de l’àvia pot generar diferents interpretacions.

Assumir riscos

Totes les persones que tenim infants a càrrec, siguin els nostres fills i filles o no, ens hem preguntat o ens preguntem més o menys sovint si el risc que es presenta davant la criatura és o no assumible.

És a dir, ens preguntem si li deixem fer o no allò que representa un risc, i ens responem en funció del que estem disposades a assumir i de les capacitats que creiem que té l’infant per superar el repte victoriós.  

I el que és més impressionant i meravellós és que sovint ho fem a una velocitat supersònica (tot i la complexitat del dilema) i sota la pressió de la criatura que vol la resposta ja, i no dubta en expressar-ho.

Donem-nos temps. Expliquem que ens cal pensar-hi. Per variar, no hi ha una recepta màgica per trobar la resposta correcta a tot i en tot moment. Cal valorar pros i contres, fites anteriors menys arriscades i superades, edat i moment en el desenvolupament de l’infant, estat de la criatura en aquell moment…

No deixar-nos endur per la immediatesa, la pressió, la nostra por o la nostra empenta, afavorirà que no els fem assumir riscos excessius alhora que no els tallem les ales.

La mare del Ton, el ratolí del conte, sembla que inicialment no aprofundeix gaire en aquestes valoracions…

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s