Pretenia fer publicació a les xarxes però el que he escrit és massa llarg, així que publico una breu entrada extra aquesta setmana.

Tinc l’estómac encongit.

Hem anat a una coneguda botiga de mobles i ens hem assegut a dinar a les taules que hi ha al voltant de la zona de jocs. Hi ha hagut un conflicte entre dos infants, un ha pegat a l’altre per aconseguir el seu lloc al pont de corda.

El pare, que es troba en una taula allunyada mirant el mòbil, s’aixeca i es dirigeix al seu fill a qui renya amb el dit alçat. No se sap què li diu. Marxa i segueix mirant el mòbil.

Hi torna a haver una baralla. El pare s’aixeca un cop més, s’acosta bruscament al nen, l’agafa del braç i li dóna una plantofada al cul que ha ressonat a tot el restaurant.

L’infant plora i el pare el treu d’una revolada de la zona de jocs. M’ha fet mal a mi i tot. Crec que l’aire es podia tallar amb ganivet.

No soporto aquestes situacions. Immediatament, el meu cap ha començat a bullir per la contradicció que em genera tot el que estava passant. Han pegat a un infant davant dels meus nassos.

M’ha fet mal no reaccionar i quedar-me paralitzada. Com actuar en una situació així? No el conec. No puc dir-li res… No?

M’ha fet mal que ningú hagi reaccionat. Algunes persones presents no hauran reaccionat perquè estaran d’acord amb l’ús de la violència; altres no hauran fet res perquè estaran com jo, intentant recuperar l’aire.

Però, i si haguessin estat dos adults, ningú hauria actuat? No s’hauria avisat a seguretat per separar-los? Potser, fins i tot, haurien trucat a la guàrdia urbana perquè la persona agredida voldria denunciar-ho.

Per què amb els infants mirem a una altra banda?? Per què quan l’agressió vulnera els infants NO FEM RES?

Si el conegués, hi parlaria i li diria què penso. Possiblement en un moment en el qual la situació s’hagués calmat. A l’infant, la plantofada al cul ja no li treu ningú però potser es pot posar la llavor per prevenir-ne de futures…

Però no el conec i això esdevé una barrera més…

Que covarda, oi? Que covardes totes les persones que hem vist què passava i hem mirat a una altra banda o simplement hem escodrinyat el pare amb la mirada, com si el poguéssim travessar i fer-li arribar allò que pensem sense mullar-nos o entrar-hi en conflicte.

No puc entendre que encara hi hagi qui legitimi la violència contra els infants com a recurs d’ensinistrament (em nego a dir educatiu).

La violència no és un recurs educatiu ni d’aprenentatge.

Quan una persona adulta, responsable d’un infant, fa ús de la violència, s’està equivocant.

Més greu encara si ho fa conscientment i convençuda que fa el correcte.

S’educa sense violència i des del respecte. Qualsevol altra cosa és maltractar.

Vols rebre assessorament?