“No” és una paraula que, durant la criança, s’odia i es reivindica a parts iguals.

Així, no és estrany el debat sobre si és millor dir no als infants quan la conducta és inadequada, o indicar-ho i redirigir la conducta amb consignes formulades en positiu.

També és habitual el neguit de les famílies que senten que, en determinades etapes de la vida de les seves criatures, a casa només s’escolta no. Per una banda, perquè l‘infant diu no a tot el que se li demana o a totes les rutines quotidianes. Per altra banda, perquè les persones adultes de casa tenen la percepció de passar-hi poc temps, cansades, amb la paciència sota mínims i dient contínuament no al(s) seu(s) fill(s) o filla(es) amb la voluntat de corregir la seva conducta.

Tanmateix, creiem necessari, volem i animem a les criatures a dir no quan algú pretengui envair el seu espai vital i atemptar contra la seva intimitat i el seu cos. Volem que diguin no a la violència contra elles mateixes i contra altres, per exemple, en casos d’assetjament escolar. O quan surtin de festa i algú ofereixi alguna substància poc recomanable o la persona que ha de conduir no estigui en condicions de fer-ho.

És possible que m’estigui deixant situacions importants en les quals convé saber dir no. 

Però nosaltres, per educar i acompanyar les criatures en el seu desenvolupament, hem de dir no?

Límits i normes, sempre amb el no davant?

Sovint en podríem prescindir. És ben cert que és possible establir límits i normes amb fórmules en positiu, que no vol dir altra cosa que, d’una banda, evitar el no i, de l’altra, expressar el que s’espera de la criatura o el que seria convenient que fes en comptes del que està fent.

Un exemple: imaginem un infant que està manipulant un objecte que és inadequat. Podem dir: “No toquis X“. O podem dir “Deixa X“.

Pot semblar irrellevant però, si intentem modificar el nostre llenguatge en aquest sentit, probablement reduirem considerablement el nombre de vegades que diem la polèmica paraula.

En què ens beneficia fer-ho?

• Enriquim la conversa amb diferent vocabulari i construcció dels enunciats.
• Informem  l’infant de què se n’espera o quina és la conducta acceptable o segura en aquella situació.
• Evitem la saturació de dir i escoltar constantment no.
• Mantenim en el no una contundència i claredat necessàries en situacions extremes (perill, per exemple).

Que el no mantingui la força

Aprofundim una mica en el tercer punt de la llista anterior.

És molt fàcil caure en la tendència de dir no cada vegada que l’infant fa o toca alguna cosa que no creiem convenient. És ràpid i senzill. Sovint ho diem repetides vegades en una mateixa situació (“no, no, no, noooo“). Fins i tot, podem estar dient verbalment no mentre fem tot el contrari.

Poso un exemple: anem pel carrer caminant, fa molta calor, la criatura rondina, para, ens mira i demana braços. L’agafem a coll mentre diem “Nooo…”. Un no que surt de l’ànima i que en realitat és un “Preferiria que caminessis.”

Si això es converteix en costum, hàbit, rutina… la paraula deixa de tenir la força de negació que hauria de tenir. Acostumar-se a sentir no cada dos per tres, pot fer que perdi el sentit i l’eficàcia.

En definitiva, no es tracta de no dir-ho mai però si d’evitar dir-ho per tot. Anar veient quan ens podem permetre fer ús d’alternatives en positiu i anar incorporant-les al nostre dia a dia.

Veureu que és qüestió de pràctica i que, a mesura que ho aneu aconseguint, estones que abans us haurien semblat horroroses, plenes de confrontació entre vosaltres i la criatura, ara no us ho semblen tant.

I no és que els conflictes desapareguin, simplement ho abordem d’una manera diferent, més des de l’acompanyament que des de l’oposició.

Un “no” ben pensat

Per acabar, hi ha preguntes que esperen un sí o un no. Tanmateix, això no vol dir que sempre hàgim de donar resposta immediatament.

Si és així, abans de respondre de manera precipitada i amb risc de contradir-nos o desdir-nos posteriorment, podem expressar la necessitat de pensar-hi. 

Això ens aportarà seguretat en la resposta i decisió presa, així com fer més fàcil el compliment de la paraula. I en tot cas, si considerem que ens hem equivocat i que cal desdir-se, és important explicar-ho. Rectificar és de savis!