Avui recupero un tema que és un clàssic: les rebequeries. El motiu ha estat una consulta sorgida en el grup de suport virtual de Lactamater, via Whatsapp.

Realment, el tema és prou extens per parlar-ne una bona estona. En tot cas, fidel a la humil aportació al grup, us faig la transcripció de les quatre idees que he plantejat.

Podríem dir que les rebequeries són tant naturals com incòmodes. I com són quelcom natural, el primer que recomano és viure-les com a tal, gestionar-les i evitar prendre-les com un atac personal.

Les crisis són oportunitats; les rebequeries també: són oportunitats d’aprenentatge.

Una altra idea que m’agradaria destacar és que darrere d’una rebequeria sempre hi ha un motiu. Estic convençuda que heu sentit més d’una vegada l’acusació a un infant de “plorar perquè sí” o l’amenaça d’agressió “cobraràs i tindràs motius per plorar”.  La primera és errònia. La segona és horrorosa i intolerable. Sempre hi ha un motiu, altra cosa és que l’adult no l’hagi sabut detectar.

En aquest sentit, ser capaces de detectar el motiu que porten al malestar i a la rebequeria pot ser molt útil tant per a la gestió de la situació com per a la prevenció.

Així, distingeixo entre la prevenció de rebequeries i l’actuació per gestionar-les un cop estan passant.

Prevenció

Quan parlo de prevenció i, per tant, d’evitar que la rebequeria arribi a succeir, no parlo en cap cas de suborns, xantatges, supressió de límits establerts o concessió de tot allò que la criatura vulgui. De fet, considero que qualsevol d’aquestes accions seran contraproduents.

Per tal de prevenir, cal observar, conèixer la nostra criatureta, detectar el seu ritme, el seu sostre, analitzar situacions i extreure’n conclusions que ens permetin anticipar-nos. En definitiva, detectar els motius, els detonants que porten a la rebequeria.

Un exemple

Hem observat que l’A pateix una rebequeria quan està massa cansada a l’hora de sopar. Sopa menys, s’enfada, tot li sembla malament, sembla que no sap que vol perquè ho vol tot i no vol res. Tot és un drama, llàgrimes, no gaudeix del bany, va a dormir de mala lluna…

I ens preguntem: hi ha hagut algun canvi en la rutina diària? Ha fet migdiada? Quanta estona? Estem sopant massa tard? Ha tingut més activitat del que és habitual?

De les respostes en traiem conclusions que ens ajudaran a modificar de la dinàmica diària allò que calgui. Ens anticipem al cru desenllaç i prenem mesures: procurem que faci una mica de migdiada; tornem del parc a casa una mica abans; sopem una mica més d’hora, abans que el cansament arribi. Aconseguim rutines més relaxades i evitem la rebequeria.

On és el canvi?

Sovint, com dèiem, això comporta modificacions en la nostra conducta i no a la seva, ja que la seva conducta es modifica de manera natural a causa dels nostres canvis.

Sóc conscient que no sempre és fàcil i, de vegades, pot ser força difícil. Tanmateix, va inclòs en el pack.

Acompanyament

És per això que, en els casos en els quals no hem pogut arribar a anticipar-nos a la situació i prevenir, que caldrà acompanyar l’infant en la gestió de la rebequeria.

Acompanyar vol dir situar-nos adequadament, ser al nostre lloc com a adults. Entre altres coses, això vol dir que no podem enrabiar-nos nosaltres. Som persones adultes i hem d’actuar com a tal.

Som humanes. Si la situació us supera, possiblement per tota la càrrega que portem i de la qual l’infant no n’és culpable, respireu. Si esteu acompanyades d’una altra persona adulta, podeu demanar suport i prendre distància de la situació un moment per tal de respirar fondo i pensar com seguir abordant el tema.

Sobre l’acompanyament emocional en les enrabiades, vaig escriure una entrada el setembre de 2017, coincidint amb les primeres enrabiades de l’A, quan encara no tenia un any.

Posteriorment, arribats els dos anys definits per molta gent com Els terribles dos, hem seguit amb la mateixa dinàmica. Avui dia, no ens podem queixar, les enrabiades són puntuals i curtes. L’estratègia, la mateixa.

Per cert, Els terribles dos no són terribles! Són una etapa molt divertida, bonica i canyera de creixement personal de l’infant. No estigmatitzem etapes de la vida! En totes les etapes ens trobarem dificultats però totes tenen la seva raó de ser.

Tornant a l’acompanyament i per acabar, no hi ha receptes màgiques i universals. Hi ha infants que es desfan en abraçades reparadores, i altres que rebutgen tot contacte físic de manera que l’acompanyament es fa des de la simple presència. En altres casos, la criatura vol estar “sola” i la consigna que es pot donar és “seré a X si em necessites”. Donar l’espai que un necessita, també és acompanyar.