Dissabte passat, com vaig explicar aquí, vaig assistir a un acte sobre l’escola inclusiva organitzat per l’Assemblea Groga de Gràcia. Hi vaig anar amb la Sílvia i, com sempre, aquests esdeveniments ens aporten magnífiques oportunitats per al debat, l’intercanvi d’experiències, la reflexió… Tenim un objectiu comú i tenim la possibilitat de treballar per assolir-ho des de situacions diferents però a través de la cooperació. És fantàstic.
Si a tot arreu hi hagués aquesta voluntat de treballar conjuntament professionals de l’educació i famílies…
Justament, en l’entrada de diumenge, parlava de les resistències que podem trobar vers la pràctica inclusiva (igual que en altres àmbits, sempre que es trenca amb el que està establert). Les persones que creiem imprescindible fer realitat la inclusió, i ho reconeixem com a dret fonamental de tot ésser humà, sovint fem un bot de la cadira quan topem amb resistències i/o actituds capacitistes. Més encara si provenen de persones que tenen o poden tenir cert poder i influència en l’avenç o el retrocés en el camí cap a l’exercici ple del dret de qualsevol infant a anar a l’escola del seu barri.
Tot plegat, les converses amb la Sílvia i la Vanessa, fets propers… m’han fet recuperar una entrada que vaig escriure el setembre de 2016.
Fent un petit resum: hi ha projectes molt potents que ho serien més si es plantegessin des d’una mirada inclusiva. Què vull dir? Cal tenir sempre present l’atenció a la diversitat en qualsevol projecte educatiu, metodologia, etc. que s’elabori perquè, si no és així, si no es contempla la possibilitat que tothom en pugui gaudir, independentment de la seva condició, serà injust.
Sense més, tot seguit, recupero l’entrada.
La setmana passada [setembre 2016] vaig assistir a la V Jornada de Treball de la Xarxa Infància 0-6 de Sant Just Desvern. Des de fa tres anys és un esdeveniment que espero amb ganes, tant per retrobar-me amb companyes amb les quals havia treballat el temps que vaig estar a l’Espai de Joc, com per la riquesa del contingut que sempre té aquesta jornada.
Aquest cop, sota el títol Escoltem els infants, es va convidar la Lídia Esteban (mestra de l’Escola Martinet de Ripollet) que va explicar les bases del projecte de l’escola. També es va projectar el documental Verd Dolç Jazz, tres mirades vers el Martinet (2014) i es va fer una mica de conversa sobre el tema.
L’Escola el Martinet va ser una de les primeres escoles anomenades “de nova creació” fa dotze anys. La Lídia Esteban explica que va ser una escola somiada per un grup de mestres que no sabien si acabarien treballant junts i fent realitat el projecte abans de ser creada.
Seguidament, resumiré moltíssim tot el que ens va explicar i vam veure en el documental. Per entrar més en el tema, podeu llegir els articles que us deixo al final.
L’escola té uns pilars fonamentals entre els quals hi ha els següents:
- És entesa com una comunitat de vida.
- El replantejament de la mirada a l’aprenentatge (escola del segle XXI fugint del model del segle XIX).
- Per aprendre cal estar bé emocionalment i per afavorir-ho cal connectar amb els nens i nenes.
- L’escola necessita dialogar i connectar amb l’entorn.
El centre no és pas petit. Compta amb 450 alumnes aproximadament i s’organitza en tres microcomunitats: Petits (3-6), Mitjans (6-9) i Grans (9-12). Cada grup d’edat dins de cada microcomunitat té un adult i un espai de referència en el que comparteixen certs moments.
La seqüència espai-temporal està poc fragmentada, de manera que els únics moments marcats són l’entrada, la sortida i el temps per menjar (a mig matí fruita i fruits secs i el dinar al migdia). Les diferents microcomunitats disposen de diferents espais ambientats amb microespais, a més de la placeta i el jardí. En ells es plantegen propostes globals proveïdes dels diferents llenguatges per a la satisfacció de necessitats, de desitjos i d’autoconeixement segons cada etapa. En cada espai hi ha un adult i els infants passen lliurement d’un espai a un altre de manera que dins de cada microcomunitat, els nens i nenes de diferent edat interactuen i aprenen junts.
Així, es busca organitzar l’escola de manera que es respectin els diferents ritmes d’aprenentatge. Defensen que la manera d’aprendre no és igual per a tots els subjectes i que, per tant, s’han de considerar els diferents camins que ens porten a un mateix objectiu. Afirmen que tota l’escola està pensada per a tots i totes.
I és en arribar a aquest punt quan em salta una alarma que ja fa temps que tinc activada i que crec i espero que no marxarà.
És fantàstic tot el que vam veure al documental i tot el que la mestra ens va explicar. Totes les persones que érem allà vam envejar molts trets d’aquella escola i vam pensar que calia explicar-ho, ensenyar-ho, contagiar-ho però…
Però en cap moment es va fer menció a l’atenció a la diversitat o a les necessitats educatives especials. Una companya assistent va preguntar com s’abordava l’atenció als infants “amb discapacitat”. La ponent va contestar centrant-se en el marc de la diversitat funcional sensorial i va comentar que no tenien experiència en el tema perquè no s’havia donat el cas. En canvi sí que va dir que el model d’escola havia estat molt positiu en el cas d’alumnat amb trastorns de personalitat, per exemple.
La meva alarma seguia encesa per aquells nens i nenes amb trastorns com el TEA, l’Asperger o la Síndrome d’X Fràgil . Generalment, són nens i nenes que necessiten rutines i estructuració del temps i els espais. Tenen dificultats en tolerar la flexibilitat, els imprevistos, les novetats. Com casar això amb un model d’escola que justament és totalment flexible per tal que l’alumnat esculli amb llibertat què, on i quan aprendre? Realment és una escola pensada per a tots i totes?
Al final de la trobada ho vaig preguntar. La resposta em va “desinflar”. Així com a l’etapa de Petits ho veia possible d’adaptar, considerava que no seria possible a la microcomunitat de Mitjans i Grans donant a entendre que caldria derivar aquest alumnat a un altre tipus de centre (imagino que es referia a un centre d’educació especial).
Doncs sembla que no, que l’escola no està pensada per a tots i totes, tot i que vull pensar que si es donés el cas, farien tot el possible per pensar-la. I és que crec que sí que podria estar pensada per a tots i totes, que sí que es podria adaptar. Només cal creure en la inclusió, obrir la ment i conèixer les necessitats d’aquests infants. Deixo alguna de les idees molt bàsiques que podrien facilitar la tasca en aquest sentit:
- Presentar els diferents espais i microespais quan aquests canviïn o hi hagi alguna novetat significativa.
- Estructurar la jornada diària de l’infant amb la seva participació, és a dir, donant-li l’opció d’escollir els espais i microespais als quals voldrà anar (pictogrames, fotos, cartells, llista escrita, segons el cas).
- Tot i que segur que pot beneficiar-se de totes les propostes amb adaptació o sense, incloure en els diferents espais algun microespai que pugui respondre a necessitats més específiques de l’infant amb la interacció o sense amb altres companys i companyes.
- Acompanyament i/o dotació d’estratègies per a la interacció amb els companys i companyes.
És cert que sembla una contradicció estructurar un temps i un espai en un model d’escola que precisament opta per l’espontaneïtat del moment de cada nen i nena però, si realment es vol una escola per a tots i totes, cal tenir en compte aquest aspecte igual que es lluita per eliminar les barreres arquitectòniques pensant en les persones amb dificultats de mobilitat.
Sembla que la lluita per l’escola inclusiva també segueix en les escoles alternatives.
Cosetes de no res 