Ahir a la tarda vaig assistir al debat organitzat pel Diari Ara sobre maternitats reals.

El debat era moderat per Laura Rosel i comptava amb la participació d’Estel Solé, Bruna Álvarez, Esther Vivas, Elena Costas, Victòria Peñafiel i Estoreta.

Què vol dir parlar de maternitat real?

Vol dir desmentir els mites de la maternitat i desmuntar la construcció social de la maternitat que ens han venut.

A través dels testimonis de dones tan diverses com les seves maternitats, treiem a la llum aspectes de la maternitat que durant molt de temps han estat tabú o han quedat en els cercles reudïts de dones perquè es considerava, sí, coses de dones.

Maternitat real no és altra cosa que treure la màscara a les mares dels anuncis, de les pelis i de les revistes. Mares fictícies que acaben sent model i mur contra el que et fots la gran petacada des del moment en el que et plenteges la maternitat.

Temes com la dificultat per aconseguir la concepció, les pèrdues gestacionals o perinatals, la violència obstètrica, la infantilització de la dona, entre altres, són alguns dels temes dels quals es va parlar.

El testimoni de l’Estel Solé, que d’alguna manera es recull al seu llibre Si no puc volar,  crec que ens va colpir a totes. Si el voleu conèixer, podeu veure el vídeo del debat enllaçat al final de l’entrada.

Maternitat que no ve quan vol, que marxa abans d’hora, que et regira la química i la física, que et col·loca en un altre pla social…

Ahir, vam evidenciar que seguim lluitant per un permís de maternitat digne per als nostres fills i filles, i per a nosaltres, sense que ens penalitzi a l’àmbit laboral; vam parlar de l’acompanyament del dol; de les diferents cares de la violència obstètrica i del nostre dret a la informació i a decidir com i on parir. Sabem que tot això, va ser un acte de feminisme i sororitat.

Inevitablement, vam viure moments de rabia. La #metralleta de @bel_olid era molt present als nostres caps.

Ahir vaig arribar a casa KO. Per un encostipat emprenyador però sobretot pel còctel d’emocions viscudes al debat.

No cal dir, però, que va valdre la pena. Caldrà repetir-ho. Van quedar tants temes pendents!!!

Cal donar l’enhorabona a tot l’equip que ho ha fet possible.

En el següent enllaç podeu veure el vídeo de l’acte sencer.

Al final de l’acte (cap al minut 1.51.03) la Sílvia i jo fem un parell de comentaris. La Sílvia parla de la seva experiència com a mare d’un nen amb TEA al qual el diagnòstic va arribar tard. Durant molt de temps es va sentir dir que el que li passava al seu fill era culpa d’alletar-lo. Per altra banda, dóna visibilitat a la situació, més complexa encara, de les mares amb TEA. Elles pateixen doble discriminació: per ser dones i per la seva condició.

En el meu cas, vaig exposar un matís en el plantejament de la demanda d’un permís de maternitat més llarg. Independentment de si s’ha optat per l’alletament matern o artificial, el permís ha de ser més llarg del que és actualment. Tenint en compte les necessitats i desenvolupament dels nadons, més que fixar-nos en la recomanació de l’OMS de 6 mesos de lactància exclusiva, cal fixar-se en els 9 primers mesos, el temps d’exterogestació, com explico aquí.