Quina setmana!
Dijous rebíem la notícia que una dona embarassada, a Oviedo, ha estat portada per la força a l’hospital per induir-li el part en contra de la seva voluntat. En vaig parlar aquí.
Avui, diumenge, hi ha eleccions generals. Podríem pensar que una cosa no té res a veure amb l’altra però el cert és que goso afirmar que més d’una hem votat avui amb més convenciment feminista, ràbia, força i consciència de gènere que mai. Qüestió de supervivència.
Al voltant dels fets d’aquesta setmana, hi ha quatre idees, publicacions a la xarxa i referències que voldria conservar agrupades. Crec que una entrada com aquesta pot ser la millor opció.
En primer lloc, deixo un recull de referències i publicacions a la xarxa sobre el cas de la mare d’Oviedo.
Olza, I. (2019). Carta abierta a Maria Luisa Carcedo, Ministra de Sanidad. Ibone Olza.Recuperat de https://iboneolza.org/2019/04/26/carta-abierta-a-maria-luisa-carcedo-ministra-de-sanidad/
Ramirez, S. (2019). Parir por orden judicial. Lactando en diverso [blog]. Recuperat de https://lactandoendiverso.com/2019/04/26/parir-por-orden-judicial/
FAME (2019). Toda mujer tiene derecho a elegir el parto que desee. Matronas y tú [Blog]. Recuperat de https://matronasytu.com/2019/04/28/toda-mujer-tiene-derecho-a-elegir-el-parto-que-desee/
S.D.M (26 de abril de 2019). El ingreso forzado de la embarazada en el HUCA puede acabar en Estrasburgo. La Voz de Asturias. Recuperat de https://www.lavozdeasturias.es/amp/noticia/asturias/2019/04/26/ingreso-forzado-embarazada-huca-puede-acabar-estrasburgo/00031556294354342782949.htm?__twitter_impression=true
No es no, también en el parto. Inducir un parto sin consentimiento de la mujer es una violación. Si los jueces oueden perseguir a las embarazadas por el bien del bebé las mujeres dejamos de ser soberanas de nuestros cuerpos, solo somos contenedores.
— Ibone Olza (@iboneolza) April 27, 2019
La Troca Servei Jurídic (2019). Obligada a parir a la manera d’altri. La Troca [Blog]. Recuperat de http://latroca.info/2019/04/27/obligat-parir/
A la següent publicació d’Instagram, conversant amb una llevadora, vaig exposar ahir la meva postura en relació al cas i l’exposo un cop més tot seguit.
Sóc la primera que, a 41+2, vaig decidir fer inducció a 41+4 per por que alguna cosa pogués anar malament (amb els controls rutinaris al dia i amb resultats perfectes). Tanmateix, de la mateixa manera que jo vaig firmar que asumia els riscos de la inducció, qualsevol altra mare ha de tenir i té el dret a no acceptar la inducció i asumir els riscos d’esperar que el seu cos es posi de part de manera natural.
Acceptar la decisió d’una altra persona quan aquesta és diferent a la nostra i, sobretot, quan es tracta de temes tan delicatsm és complicat. Es barregen moltes coses: la nostra motxilla, les nostres pors i conviccions… però la decisió sobre el propi cos és i ha de ser de cadascuna. Tenint en compte que hi ha riscos en qualsevol de les dues opcions, tot i que alguna cosa no anés bé, no es pot i no és just culpar la mare.
En el meu cas, vaig preguntar a la ginecòloga què creia que havia de fer. La seva resposta va ser: “Jo no puc contestar-te aquesta pregunta. Ho has de decidir tu”. No sé què hauria passat en el cas que hagués volgut esperar més enllà de les 42 setmanes, però el més just hauria estat rebre la mateixa resposta.
He de dir que 4 mesos abans del meu part induït, una dona era obligada a sotmetre’s a inducció al mateix hospital on jo vaig parir i per la mateixa raó que la mare d’Oviedo: voler esperar passades les 42 setmanes. Per tant, si jo hagués volgut esperar, possiblement m’hauria topat amb el mateix problema. Seguidament, cito la notícia.
Quelart, R. (4 de julio de 2016). Un hospital catalán recurre a la justicia para inducirle el parto a una embarazada. La Vanguardia. Recuperat de https://www.lavanguardia.com/vida/20160703/402900884728/embarazada-induccion-del-parto-hospital-forzada.html?facet=amp&__twitter_impression=true
Com haureu llegit a la notícia, hi ha un silenci en relació a detalls del cas i de l’actuació de l’hospital per part d’aquesta institució i de la Justicia que, inevitablement, ens fa sospitar que les coses que no es van fer com pertocava.
I tot plegat, ens porta a pensar en com la societat patriarcal en la que vivim ens considera poc més que contenidors, incubadores per a mantenir la viabilitat de l’espècie.
No som incubadores, som persones. Tenim dret a decidir com parim. https://t.co/jjHvIXhgPM
— Bel Olid (@BelOlid) April 25, 2019
Dones del meu entorn em recomanen veure El cuento de la criada. Sabent-ne molt poc, no goso veure-la, ja que crec que ho passaré molt malament. Qui em coneix sap que no sóc gaire capaç de mantenir-me fora de la història de ficció i, la veritat, per patir ja miro el TN i llegeixo el diari. Avui n’he llegit l’argument aquí. I sabeu què? De moment, no em veig capaç de veure-la.
Ara marxo al recompte amb una barreja de por i esperança.
