Comença a ser habitual que les sessions de tutoria de Pedagogia Diferencial a la UNED marquin el tema de l’entrada dels dijous.

Aquesta setmana, pensava parlar d’Altes Capacitats (AC) i gènere però una notícia rebuda dijous al matí, m’ha fet replantejar l’entrada i deixar aquest tema per la setmana vinent.

I és que, justament dijous que havíem de parlar de gènere i equitat educativa i social, vam rebre la notícia que una dona embarassada, a Oviedo, ha estat portada per la força a l’hospital per induir-li el part en contra de la seva voluntat.

“Laporta (2008), catedrático de Filosofía del Derecho, señala que la marginación de la mujer ha sido tan larga, terca y constante, que no tiene parangón alguno en la escala de discriminaciones“.

No sé quantes voltes li he donat a aquesta entrada, des de fa tres dies. Potser comencem parlant de drets, tot i que la Sílvia, de Lactando en diverso n’és l’experta.

Com bé sabreu, el 1947, l’ONU va promulgar la Declaració Universal dels Drets Humans. Hi haurà qui pensi que, avui, no hi ha ningú que no tingui clar que aquests drets són han de ser reconeguts tant a homes com a dones. Tanmateix, tenim mostres clares  que ens indiquen que això no és així arreu del món. L’ONU, el 1993 ja era conscient d’aquest fet i va haver de recordar a la Conferència de Viena que els Drets Humans són drets de totes les persones, també les dones.

El 1990, es va dur a terme la Conferència Mundial sobre l’Educació per a Tothom, a Jomtien (Tailàndia). A partir d’aquest acte, s’estableix com a prioritat, en relació a l’educació de nenes i dones, garantir-ne l’accés, millorar-ne la qualitat i eliminar barreres que impedeixin la seva participació activa.  No cal dir, que és matèria pendent en molts llocs del món. Podeu consultar la Declaració Mundial de l’Educació per a Tothom, aquí.

El 1995, l’ONU va organitzar la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, a Beijing (Xina).  Les dades presentades en aquesta conferència, així com el suport polític i social que va rebre van fer que tingués una rellevància important pel que fa a la consciència mundial relativa a la desigualtat entre gèneres. Es van posar sobre la taula dades que evidenciaven que:

• El 70% de la pobresa mundial recau sobre dones.
• El 70% de l’analfabetisme i l’escassa capacitació professional afectava dones. Discriminació en l’accés a l’educació, matrimoni i/o embaràs precoç, recursos inadequats… en els països més pobres la situació és més greu.
• Violència de gènere, present en totes les societats  i independentment de la classe social, formació… inclou, evidentment, la violència obstètrica.
• Escassa o nula presència en els òrgans de decisió sobre economia i formulació de polítiques financeres.
• Presència escassa o nula en l’exercici del poder
• Vulneració sistemàtica dels Drets Humans vers les dones
• Discriminació en els mitjans de comunicació. Imatges negatives i degradants, foment d’estereotips i rols tradicionals i limitadors.
• Participació escassa o nula en els processos de presa de decisions en referència  a “l’ordenació, conservació, rehabilitació del medi ambient i els recursos naturals“.
• Discriminació infantil de les nenes. Pràctiques com la mutilació genital femenina, infanticidi motivat per la preferència de tenir fills mascles, violència, explotació sexual…

Dèiem que això es va posar sobre la taula el 1995. On som ara? Creieu que podríem eliminar algun dels punts? Malauradament, no crec que hàgim avançat gaire.

L’any 2000, l’ONU planteja els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (Conferència de Dakar).  És un pla que inclou vuit objectius per ser assolits el 2015 i fruit del conveni de totes les nacions. Aquests objectius són:

1. Erradicar la pobresa extrema i la fam
2. Assolir l’educació primària universal
3. Promoure la igualtat de gènere i l’autonomia (apoderament) de les dones
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre la SIDA, el paludisme i altres malalties
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Fomentar una aliança mundial per al medi ambient.

Els informes posteriors que recullen els resultats i conclusions sobre el grau d’assoliment d’aquests objectius no són gaire encoratjadors. I ja us podeu imaginar que les dades ens diuen que les principals perjudicades en cadascuna de les àrees són dones  i nenes.

Que les nenes pateixin discriminació en l’accés a l’educació i la capacitació professional, les aboca a no poder gaudir de feina remunerada o a la limitació a feines de precàries i/o en l’economia submergida. L’analfabetisme, la pobresa, la precarietat i la discriminació augmenten també el risc de caure en xarxes d’explotació sexual, amb tot el que això comporta.

Si no accedeixen a feines remunerades, les dones carreguen amb el pes de les tasques de cura de persones dependents (grans o menors) i domèstiques, sense que aquestes siguin remunerades i, ni tan sols reconegudes i valorades socialment. No cal dir, que encara avui i en general, el pes d’aquestes tasques recau sobre la dona encara que aquesta tingui una feina remunerada, amb tot el que això suposa en càrrega mental i física i, per tant, sobre la salut.

Però els homes dominen la presa de decisions, sobretot en els nivells més elevats i, per tant, aquestes decisions difícilment seran properes a l’equitat i la igualtat d’oportunitats. 

Quelcom semblant passa a la ciència. La manca de presència de dones en el camp de la investigació científica ens porta a un enfocament androgin de la investigació que defineix el què, per a què, per a qui, sobre què s’investiga, però també el com. Sent així, no només es limita la investigació als interessos de cert col·lectiu, sinó que també es perd l’oportunitat d’enriquir la investigació científica amb la mirada de la dona respecte a objectius, temes i mètodes d’investigació (Jiménez, C., 2012)

Allà on un col·lectiu no està representat, és difícil que els seus interessos i necessitats siguin tinguts en compte.

Així doncs, és clar que si les dones no són presents i partícips de la presa de decisions a tots els nivells, temes com la salut maternal, la violència de gènere en general, però també la violència obstètrica en concret, no són tractats com caldria.

Quan ens parlen de salut maternal, automàticament ens exposen la xifra de dones mortes a causa de l’embaràs i el part, així com les dones que pateixen lesions greus derivades. Ens diuen l’afectació que té aquest fet en països en vies de desenvolupament i com, en aquests casos, la mort de la mare té un efecte devastador per a la criatura que queda orfe i exposada a un major risc de caure en la pobresa i l’explotació.

Tanmateix, salut maternal també és la prevenció i lluita contra la violència obstètrica, el respecte a la dona al llarg de tot el procés, des de la concepció fins al part, i més enllà, en el postpart i en la criança. La maternitat comporta riscos, és cert, però no pot ser considerat (en l’àmbit pràctic) una patologia. En aquest sentit, l’educació prenatal (classes prepart) han d’anar enfocades al coneixement de la nostra fisiologia i a l’apoderament de la dona com a experta i protagonista del procés.

És en aquest punt en el qual parlo a l’aula de la mare d’Oviedo. De com es vulnera el nostre dret a decidir sobre el propi cos. De com es menysté sistemàticament la capacitat de la dona per parir quan, perdoneu, fa milions d’anys que ho fem i som les úniques capacitades per fer-ho. Que hi ha situacions de risc? I tant: actuem quan cal, de manera proporcionada i sempre partint del respecte. Acompanyant i informant, i mai imposant o coaccionant.  Actualment, això no es pot dir que sigui així. I us ho diu una que va tenir un part induït i respectat. 

En relació al cas de la mare d’Oviedo, no entraré profundament en el tema perquè hi ha fonts de gran riquesa que ja ho han fet. Sí que us deixaré les seves referències. No us negaré que l’enfocament de la notícia m’ha generat preguntes, dilemes morals i ètics alimentats per la meva motxilla. Al cap i a la fi, qüestionar-se sempre està bé.

Olza, I. (2019). Carta abierta a Maria Luisa Carcedo, Ministra de Sanidad. Ibone Olza. Recuperat de https://iboneolza.org/2019/04/26/carta-abierta-a-maria-luisa-carcedo-ministra-de-sanidad/

Ramirez, S. (2019). Parir por orden judicial. Lactando en diverso [blog]. Recuperat de https://lactandoendiverso.com/2019/04/26/parir-por-orden-judicial/ 

I, com que no m’agrada fer entrades excessivament llargues, ho deixaré aquí.  Segons la meva idea inicial, encara em quedava parlar de la violència de gènere a les escoles, de la síndrome de Ventafocs, del sostre de vidre, de la síndrome de l’impostor i del que ens condiciona per trencar amb tot això. Ho deixo per una altra entrada.

Per acabar:  els objectius, les intencions, semblen bones. I dic semblen perquè sospito que són un miratge. No podem abaixar la guàrdia ni un segon. Si callem, ningú parlarà per nosaltres. Demà, perquè això és l’entrada del dijous però avui ja és dissabte, hi ha eleccions. Voteu i, si us plau, feu-ho amb consciència de gènere.

Jiménez Fernández, C.; González Galán, Ma A. (2012) Pedagogía Diferencial y Atención a la Diversidad (2a ed.). Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.