Operació “fora bolquer”

Es podria dir que el moment de deixar de fer servir bolquer i, per tant, ser capaç de controlar els esfínters, és tan esperat com temut per les famílies. És el moment adequat? Com ho fem?

Quan es passa la línia dels dos anys, s’acosta el bon temps i el pas al segon cicle d’infantil, sembla que tot es precipita. I és que encara està força extesa la recomanació o requisit d’entrar a P3 sense bolquer. Així mateix, la idea de treure el bolquer quan arriba el bon temps també està força generalitzada. Però, en realitat, quin sentit té?

Malgrat encara no sigui el més habitual, per sort, es tendeix cada vegada més a posar per davant de tot el grau de desenvolupament de l’infant. En general, el grau de desenvolupament necessari per considerar que ha arribat el moment de fer el pas sol ser cap als 2 anys, mesos amunt, mesos avall, perquè, com ja sabem, cada infant té el seu ritme i aquest ha de ser respectat.

El fet d’esperar el bon temps es relaciona amb diversos factors: roba més lleugera que facilita l’autonomia de l’infant; recanvis també més lleugers; menys risc d’agafar fred, si es mulla. Tanmateix, si l’infant a qui hem d’acompanyar en aquesta conquesta està preparat abans o després del bon temps, no pot ser un factor condicionant. És a dir, independentment del temps, el que preval és que l’infant estigui preparat, que sigui el seu moment.

Però potser el que més temem és que, des de l’escola, posin problemes si l’infant arriba al setembre amb bolquer. Sovint, l’argument és la manca de recursos humans per fer el canvi de bolquer quan toqui. No nego que les ratios són massa elevades i que no sempre hi ha suport educatiu. Però tot plegat em fa preguntar-me: no implica més feina haver d’acompanyar l’infant en un canvi de muda perquè encara no controla els esfínters i s’ha tret el bolquer abans que fos el seu moment?; es té en compte que hi ha infants que entren a P3 quan encara tenen 2 anys?; sent realitstes, si eliminéssim aquesta pressió sobre infants i famílies, de quin percentatge  d’infants amb bolquer per grup parlaríem?

Com sabem que ha arribat el seu moment

Hi ha diversos indicadors que ens poden fer pensar que el moment de deixar el20190419_102654_0001.png bolquer s’acosta. Tots ells parteixen de l’infant.

  • Mostra interès pel que fan els grans quan van al lavabo
  • Mostra interès per seure al vàter o a la gibrelleta
  • Expressa que se sent incòmode amb el bolquer o el rebutja
  • Manté el bolquer sec períodes de temps més llargs
  • Avisa que ha fet pipi o caca al bolquer per tal que se li canviï
  • Avisa de la necessitat de fer pipi o caca encara que porti el bolquer

No necessàriament han de donar-se tots els punts anteriors i, possiblement, podríeu afegir algun punt més.

I què fem quan ho detectem?

El que plantejo tot seguit és una manera de fer d’entre les moltes possibles que segurament hi ha. Com en tot, no hi ha receptes màgiques. El que sí hi ha és una paraula que ha de ser la base de tot el procés: respecte.

Quan comencem a detectar indicis que el moment arriba, podem començar a familiaritzar-nos (tota la família) amb la situació que vindrà i, per tant, amb aquells elements que entraran a la rutina diària, com són la gibrelleta o l’adaptador del vàter. La familiarització ha de ser progessiva i al ritme de la critatura, sense pressa ni pressió. Podem començar amb la simple presència d’aquell nou element i deixar-nos guiar pel que vagi passant. 

Pot passar que l’infant, de bon principi, no vulgui saber res del nou artefacte. Pot ser que li faci molta gràcia i ho vulgui provar, insistentment fins i tot, per després passar a uns dies d’indiferència o rebuig. No passa res, poc a poc.

Podem incorporar a la seva biblioteca algun conte relacionat amb el tema. En20190419_094449 aquesta entrada i en aquesta podeu veure’n dos exemples. I avui, us porto un tercer: Tot el que sé de la caca, de Jaume Copons i Mercè Galí. 

És un conte que explica d’una manera molt divertida que tothom fa caca (“caga el rei i caga el Papa…”, deia la meva àvia), i  explica “com” fer-la al vàter. Aquest detall, que aparegui el vàter en comptes de la gibrelleta, va ser decisiu per quedar-me’l.

La veritat és que ha estat tot un èxit. A més, ha estat de gran ajuda en moments en els quals la petita A tenia algun problema per poder fer caca. En aquest sentit, cal dir que la familiarització amb l’adaptador del vàter va venir seguida de començar a fer-hi caca ja que la posició l’ajudava.

Així, durant uns mesos previs a treure el bolquer, ha fet caca regularment al vàter, al vespre, després de sopar. En aquest cas, ha estat així, però també hi ha casos en els quals el control de la caca o acceptar fer-la al vàter costa més d’assolir. És repetitiu però cert: cada infant és únic i té el seu ritme. Per tant, paciència, respecte i zero comparacions.

Bé, doncs, seguim. En general, es diu que quan es decideix deixar el bolquer cal no tornar enrere, entre altres coses, per tal de no generar confusió en l’infant. En aquest sentit, m’agradaria diferenciar el que és tornar enrere del que és permetre anar sense bolquer  a estonetes.

És a dir, suposem que l’infant manifesta el desig de no posar-se el bolquer a casa. Doncs, potser, podem deixar que vagi sense bolquer, i anar un pas més enllà en la familiarització que dèiem; inclòs, veure la seva resposta davant les ganes de fer pipi.

En cap cas, però, quan permetem aquesta situació que sabem que no serà permanent, no hem de fer cap comentari que porti a l’infant a pensar que ja no se li posarà mai més bolquer. Si ho féssim i després li poséssim, sí que podríem causar confusió.

Abans de prendre la desició definitiva, cal pensar-ho bé. Quan cal tornar enrere, sovint per recomanació de professionals, és perquè s’ha precipitat la decisió i, realment, no era el moment idoni per a l’infant.

Si la criatura està escolaritzada a 0-3, l’educador o educadora segur que us orienta o us recomana començar el procés. Generalment, es comença a casa en dies de festa i es continua fent un treball compartit entre casa i escola.

Per una qüestió pràctica, un cop deixem de fer ús del bolquer i, sobretot, si encara no ens demanen fer pipi quan comencen a sentir-ne la necessitat, va bé proposar-ho periòdicament. Si surt el pipi, hi tornarem passada una estona (1 h-1.15 h, aproximadament, i segons l’infant). Si no surt el pipi, hi tornem passada una estoneta (una mica més curta).

I si s’escapa?

En primer lloc, recomano haver fet previsió de calcetes/calçotets, mitjons i pantalons que siguin fàcils de pujar i baixar de manera autònoma per part de l’infant. Ens estalviarà patiment innecessari per qüestions de logística.

En segon lloc, calma. És part del procés, coses que passen. Cal tenir paciència i actuar amb tot moment amb respecte i naturalitat, acompanyant en la higiene i el canvi de muda a l’infant. Sense que convertir-ho en quelcom desitjable, és una oportunitat d’aprenentatge més, en aquest àmbit.

Per tant, és imprescindible evitar: males cares, renyar o culpar l’infant; comentaris que puguin ridiculitzar-lo o fer-lo sentir malament; comparacions amb altres infants o germans/es.

Celebrar o no celebrar?

Fa uns anys, era generalitzat l’ús del reforç positiu per incentivar en l’infant l’interès i la voluntat de controlar els esfínters. Tanmateix, si el procés s’inicia en el moment adequat, quan l’infant està preparat i ha mostrat interès per avançar en aquest sentit, és la motivació intrínseca la que predominarà i, per tant, no dependrà del reforç positiu de l’adult.

Les tendències actuals parlen de no celebrar els èxits assolits en aquest terreny i tractar el tema amb naturalitat. Què vol dir això? Controlar els esfínters, ser conscient del domini del cos i poder relaxar o contenir, és un èxit important. Quan veus l’infant somriure en sentir el sorollet del pipi en caure al vàter, conscient del seu èxit, és impossible no esbossar un somriure equivalent i felicitar-lo (amb naturalitat) reconeixent aquest èxit.

No cal fer una festa amb globus i serpentines, ni donar premis materials (menys encara llaminadures), però reconèixer l’avenç de l’infant crec que és una qüestió de respecte.

Per acabar, durant el procés poden sorgir dificultats, com en qualsevol àmbit. Si detecteu quelcom que us fa pensar que alguna cosa no va bé, consulteu-ho (retenció excessiva, per exemple).

En tot cas, intenteu gaudir del moment, que sigui una pas a fer amb naturalitat i sense angoixa. No hi ha motiu perquè vagi malament si s’ha escoltat l’infant.


Us pot ser útil un adaptador plegable per quan sortiu fora de casa.

 

Hi ha 2 comentaris

  1. Genial aquesta entrada! I en relació al bolquer quan comencen P3, penso que és més fàcil i ràpid canviar un bolquer i acompanyar en el procés de deixar el bolquer quan estigui preparat, que anar canviant mudes perquè s’han avançat en el procés.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s