Aquest matí, a Instagram, us explicava això:

Fa poques setmanes, em van oferir una substitució a la UNED Sant Boi. Una de les dues assignatures que tutoritzo presencialment i virtualment (alhora) és Pedagogia Diferencial. El dia que m’ho van proposar no sé si estava més emocionada per la proposta en si o concretament per l’assignatura.

Com he dit, és un tema que em remou bastant i no és el primer cop que en parlo, com podeu veure aquí,  aquí i aquí, entre altres. No estaré mai prou agraïda per les oportunitats que he tingut de viure l’educació inclusiva. Primer, d’una manera més aviat intuïtiva, amb experiència zero però amb una mirada encertada, crec, treballant en equip amb la San i una professional fantàstica (la Belen, potser la primera pedagoga que vaig conèixer) a qui vaig perdre la pista. Més tard, amb alumnat de secundària (PEE), a l’escola bressol, al menjador escolar, a segon cicle d’infantil, a primària, a l’espai familiar… Cada experiència m’ha convençut més de la pertinença i necessitat de fer realitat l’escola inclusiva.

Educació especial des de la perspectiva de la inclusió

Com deia, avui hem parlat de l‘educació especial des de la perspectiva de la inclusió.

Inevitablement, per saber on som i on anem, cal saber d’on venim. Així doncs, hem vist les diferents perspectives del concepte de discapacitat: punt de vista sociològic, “el dilema de la diferència”, i el criteri estadístic o psicomètric.

Partint d’aquí, hem aclarit que és l’educació especial. La definició més moderna la considera una disciplina que adapta o modifica els mètodes de l’educació ordinària.  L’origen, però, el trobem en quatre metges francesos: Pinel, Esquirol, Itard  i Séguin. Els seus estudis, tot i que parlem de principi de 1800, van ser revolucionàries. Principis com l’ensenyament individualitzat, la graduació i segmentació de tasques, l’estimulació sensorial, l’ambient estructurat, el reforç positiu, l’ajuda en habilitats funcionals i el convenciment que tothom pot beneficiar-se de l’educació són avui encara base de l’educació especial.

Models d’intervenció

• Model mèdic, centrat en el dèficit i dirigint l’actuació a la reducció d’aquest a partir de la recuperació dels processos alterats o del desenvolupament de les habilitats de la persona.
• Perspectiva ecològica, el focus es posa en més dimensions de la persona i no només en les àrees deficitàries, i en l’ambient. La finalitat és conèixer les necessitats de la persona que tal de donar la resposta més adequada. Comencem a parlar de necessitats educatives especials.

De l’educació especial a l’educació inclusiva

Actualment, entenem l’educació especial en el marc de l’escola de tots i totes que no és altra que l’escola inclusiva.

Diversos autors han definit el concepte inclusió. Tanmateix, en l’àmbit educatiu, l’entenem com “el dret a una educació en igualtat de condicions, no discriminatòria ni excloent” (Jiménez C. i González, M.A, 2012).

Fer realitat la inclusió, com compartia no fa gaire, és alguna cosa més que matricular tot l’alumnat a l’escola ordinària. Requereix un canvi de mirada vers la diferència i la transformació de l’organització i la didàctica.

Les característiques de l’escola inclusiva, podeu llegir-les en el quadre inclòs en aquesta entrada. En tot cas, la individualització del procés d’ensenyament-aprenentatge és clau.

Per tant, es presenten dos reptes en l’assoliment d’una inclusió educativa real: reconèixer les necessitats individuals i grupals i el compromís per educar en la diferència i des de la inclusió. Aquest compromís implica deixar enrere la idea que hi ha mestres i mestres d’especial. Qualsevol mestr@ ha de poder donar resposta educativa a les necessitats de qualsevol alumn@. Evidentment, ha de tenir el suport  i treballar en equip amb altres professionals que es considerin, però, en matèria estrictament educativa, a l’aula, el/la mestr@ ha de ser l’especialista competent. Així mateix, els centres educatius, com a institució, han de canviar la mirada vers la diferència i l’educació en relació amb ella.

Transició a la vida adulta

Els nens i nenes que van a escola es fan grans i arriben a ser adults. Sembla de vegades, però, que oblidem aquest fet.

Partint del reconeixement del principi d’igualtat d’oportunitats, cal garantir que les persones amb diversitat funcional puguin continuar la seva formació un cop acabat el període d’escolarització obligatòria.

En aquest apartat, hem fet referència a la LISMI (1982) i la seva derogació l’any 2013, sent substituïda per la  Ley General de Derechos de las personas con discapacidad y su inclusión social.

Arribat aquest punt i parlant de les alternatives formatives amb les quals compta l’alumnat amb diversitat funcional després de l’etapa obligatòria, he plantejat el debat existent sobre la possibilitat d’obtenir o no un títol que permeti, segons requisits oficials convencionals, accedir a estudis de grau mitjà o superior, malgrat haver superat l’etapa obligatòria amb una adaptació curricular. Un debat complex que ens obliga a trencar esquemes i qüestionar tot allò que està establert i que sembla impossible de modificar.

Pel que fa a la feina, es plantegen dues opcions: ocupació protegida o ocupació competitiva (amb suport o sense).

Com a ocupació protegida es compta amb els centres ocupacionals que són centres  no laborals; i els centres especials de treball. En el cas dels centres ocupacionals, garanteixen la teràpia ocupacional de la persona i el seu acompanyament en l’ajust personal i social. Els centres especials de treball són, en l’àmbit jurídic, com qualsevol altra empresa i el seu objectiu és poder oferir a les persones amb diversitat funcional la possibilitat de treballar de manera remunerada i, alhora, gaudir dels serveis necessaris per a l’ajust social i personal. Tanmateix, s’entén com una opció igualment segregadora.

Finalment, l’ocupació competitiva o amb suport la trobem en empreses ordinàries on la persona amb discapacitat és una persona més de l’equip de professionals que hi treballa. Un cop contractada, rep el suport que necessiti i, com en els casos anteriors, s’elabora un programa individual per al desenvolupament d’habilitats i destreses necessàries.

Referències i vídeo recomanat

Jiménez Fernández, C.; González Galán, Ma A. (2012) Pedagogía Diferencial y Atención a la Diversidad (2a ed.). Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.

Gonzalez-Gil, F., Martín-Pastor, E. y Poy, R. (2019). Educación inclusiva: barreras y facilitadores para su desarrollo. Análisis de la percepción del profesorado. Profesorado. Revista de Currículum y Formación de Profesorado, 23(1), 243263.DOI:10.30827/profesorado.v23i1.9153