No és No (també en la infància)

Una de les coses que passen quan et planteges, fins i tot sense proposar-t’ho, quan decideixes que vols ser mare  és com vols fer certes coses i quines altres no vols fer.

Ja sabem que d’allò que una vol a allò que acaba sent, de vegades, hi ha un bon tros. No sempre. Depèn de molts factors. Però això és una altra història.

Avui, ma mare, col·laboradora a l’ombra d’aquest bloc, m’ha passat la captura d’un fragment del diari. En llegir-ho he tingut clar que seria la base del tema d’avui.

“21-7-87

El dissabte, avui és dimarts, vam anar a veure a la teva besàvia. Quan ja marxàvem, la tieta del pare, per acomiadar-se de tu, et va agafar i masegant-te et va omplir de petons. Mira que sap que no t’agrada, però no hi ha manera. Quan vas poder escapar-te, et vas refugiar darrere meu, però de nou, d’una estirada et va tornar a portar cap a ella i va tornar a masegar-te i a besar-te. Quan va quedar satisfeta, et va voler donar 100 pessetes, però veient que tu et negaves a agafar-les amb un rotund ‘No’, te les va posar dins de la butxaca. Vas posar la mà dins la butxaca, vas agafar la moneda i la hi vas tirar dient : ‘No vull’. És va quedar estupefacta, i nosaltres no et vam renyar, més aviat la vam renyar a ella, dient-li que no sabíem com ho feia, això de masegar-te, sabent que no t’agrada, i que si continuava fent-ho, li agafaries mania.”

Quan ho llegia, m’imaginava l’escena (perquè no la recordo) i, la veritat, em removia, m’incomodava. Em posava en la pell de la criatura. Quina impotència! No poder fer res per evitar que t’omplin de petons i abraçades que no vols. Ni tan sols darrere la mare és refugi segur… Alhora, m’he sentit orgullosa del meu jo petit, de la seva fermesa i valentia dient No i rebutjant el suborn.

Em posava a la pell del pare i la mare. Entenc, tenint en compte que parlem de finals dels 80,  que no fossin més directes tallant la situació.  Queda clar que no els agradava, però la persona (gran) que tenien davant tenia l’autoritat que l’edat, la generació, el rol a la família, etc. li donava. No li farem el lleig… però quin malestar genera tolerar-ho.

A l’adult mai se li solia fer el lleig. No passa res, no n’hi ha per tant, només és un petó… sí?20190408_000211_0001.png

Avui, tot i que seguim topant-nos amb escenes similars, cada vegada tenim més clar que cal respectar els drets de l’infant i, per tant, respectar que no vulgui que li fem mostres físiques d’afecte sense el seu consentiment. En definitiva, es tracta de respectar el seu espai vital, el seu cos, la seva intimitat, la seva voluntat.

D’un temps ençà, ens hem fet més conscients que mai, i ens hem gravat a la pell el ‘No és No’ i el ‘Només Sí, és Sí’. 

Tinc molt clar que, si vull que la petita A creixi conscient que el seu cos és seu i que només ella pot decidir que fer amb ell i en ell, cal que aquests lemes prenguin significat des del naixement.

Com? Tres exemples de situacions en les quals és important tenir-ho present i com:

  • Moments de cura i higiene que no es converteixin en accions mecàniques. Mirar l’infant, verbalitzar cada acció, anticipar el que passarà… des del primer moment. El canvi de bolquer, el bany… són moments de la intimitat de l’infant que cal tractar amb el màxim respecte.
  • En el moment de l’àpat,  a partir del moment que iniciem l’alimentació complementària, l’infant ja ha de ser protagonista actiu de l’acció de menjar. Això implica decidir què agafa i què no, quan obre la boca i busca la cullera, quina quantitat menja.
  • Arribades i comiats, només amb petons o contacte físic si l’infant ho vol. No és respectuós el suborn, la coacció, l’amenaça… per aconseguir el consentiment. Us sembla exagerat? “No em fas un petó? Em posaré trist”; ” Si no em fas un petó, X”; “Si em fas un petó, et dono X” Us sona? Segur que ho heu sentit alguna vegada. Doncs cap d’aquestes opcions és respectuosa amb l’infant i el dret a decidir sobre el seu propi cos.
  • Visites mèdiques: si tot va bé, les persones de pediatria seran absolutes desconegudes per la criatura perquè, com a molt, es veuran cada x mesos, segons marca el calendari de revisions. Per altra banda, les exploracions mèdiques ja són invasives de l’espai íntim de l’infant per si mateixes. Per tant, és important que les persones que l’atenen ho tinguin present i es mostrin respectuoses. Això es tradueix en: donar temps a la criatura per situar-se, comprendre mínimament la situació i consentir; verbalitzar què es farà en tot moment; mirar la criatura als ulls; ser suau en els moviments del seu cos i en l’exploració; comptar amb el suport de la persona de referència que acompanya l’infant en cas de dificultat. I, en tot cas, mai, mai fer l’exploració de manera mecànica i impersonal.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s