Diumenge vaig escriure a Twitter i Facebook sobre un article d’opinió publicat al Diari Ara, titulat Si disposéssim de 230 milions.  En aquesta entrada comento els fragments i idees de l’article que em van remoure, però sense la limitació de caràcters de la xarxa.

Un destacat citava:

“Si disposéssim de 230 milions, una bona manera d’invertir-los seria en l’educació infantil”.

No és estrany que amb un destacat així, i en un moment en el qual som de like fàcil davant d’un titular ganxo, li ploguessin els agradaments i retuits.

Tanmateix, quan vaig entrar a l’enllaç…

L’article comença analitzant el nivell formatiu del país, així com l’índex de fracàs escolar i abandonament escolar prematur.

Seguidament, exposa l’existència de nombrosos estudis que evidencien la importància de l’etapa 0-6 per al desenvolupament de l’infant i, concreta, de les capacitats relacionals i cognitives.

Totes les persones ens exposem a dos tipus d’ambients: l’entorn prenatal (i preconcepcional), que tindrà influència sobre les experiències prèvies al naixement; i l’entorn social, la influència del qual es produeix pel simple fet de viure-hi. Els factors socials principals a tenir en compte en aquest entorn són: la família, en primer lloc, els companys i companyes i els mass media. Els factors escolars són factors contextuals i intencionals.

En tot cas, si bé l’ambient social condiciona el desenvolupament cognitiu, no el determina.¹

En  el següent paràgraf de l’article, arriba la primera perla que em deixa garratibada.

“Per què fallen les coses en aquesta etapa a casa nostra? En bona part perquè seguim confiant en una família que ha deixat d’existir.”

Ja hi som! La culpa és de la família. O, més ben dit, de la família que ja no és la que era, perquè, segons ell, la família ha deixat d’existir.

No és que ens regim per un sistema que no permet conciliar, no. No és culpa, tampoc, d’una societat que demana el sou de  dues o tres jornades per viure, no. La culpa és del pare i la mare que se separen, de la mare o el pare que són família monoparental, de la parella que esdevé família reconstituïda després d’una primera relació que no va anar bé.

I segueix:

“…avui a Catalunya el q hi ha és una immigració extraordinàriament elevada i extraordinàriament diversa i unes famílies extraordinàriament inestables (una de les taxes de divorci més elevades del planeta), molt petites i molt estressades.”

Així que la culpa és, també, de la immigració, la diversitat i el divorci.

Potser pensa que la família era millor quan les parelles es mantenien unides d’una manera imposada? És clar que no! Prou que sabem les repercussions que pot tenir el fet de viure en un entorn familiar hostil, tens. I si una cosa ens ensenyen les famílies diverses i reconstituïdes és la possibilitat de començar de nou i de sumar amb cada experiència vital.

“…si disposéssim dels 230 milions, una bona manera d’invertir-los seria proporcionar a un de cada quatre infants (els més necessitats) accés gratuït a escoles bressol i parvularis de bona qualitat…”

I si els invertíssim en la família?

En comptes de fer-la responsable del fracàs escolar i considerar-la incapaç, podrien prendre’s mesures per tal de garantir que pugui fer la feina que li pertoca.

Cal protecció real dels drets de l’infant i això passa per un  permís maternal de 9 mesos com a mínim (que hauria de ser un any); mesures de conciliació real (horaris, permisos per atenció al fill/a en cas de malaltia, entrevistes i reunions a l’escola…); i acompanyament a les famílies amb serveis com els Espais Familiars.

El futur de les escoles bressol està oferir espais familiars 0-6 i servei escola tal com el coneixem 1-3, és a dir, Espai Nadó (0-1), Espai Familiar (1-3, 3-6) i escola 1-3 anys.

Sigui com sigui,

• La CULPA no és de la família.
• El MITJÀ no pot ser la separació i substitució de la família, primer agent socialitzador de l’infant, per una institució.
• La SOLUCIÓ implica apoderar la família amb serveis de suport des del respecte, la col·laboració i el paper protagonista i actiu que mereix.

Cal invertir a l’escola bressol? És fonamental l’Educació Infantil? I TANT!

Però l’enfocament de l’article crec està totalment equivocat, si no és que es vulgui mantenir un sistema econòmic i social contrari a les necessitats reals d’infants i famílies.

¹ JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, C. y GONZÁLEZ GALÁN, M. A. (2012). Pedagogía diferencial y atención a la diversidad. Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces (EURA) – UNED.