Com vaig avançar, després de 1984: El part, continuo la sèrie d’entrades del diari de la meva mare amb el tema de la lactància. És un tema que mereix més d’una entrada i on, inevitablement acabem parlant de l’alimentació complementària i el deslletament.

Abans de començar a comentar el que la meva mare va escriure fa 34 anys, crec necessari exposar algunes idees al voltant de la lactància materna.

En primer lloc, tirar endavant la lactància materna o optar pel biberó és una decisió que, amb suport de l’entorn, pertany exclusivament a la mare. Perquè per més que ningú digui, una lactància materna en què la mare no se sent bé, no té sentit; i optar pel biberó a causa de la pressió del que pugui dir la gent, tampoc. L’entorn proper de la mare i la criatura ha de donar suport i acompanyament. La decisió és de la mare, ha de ser respectada i mai jutjada.

En segon lloc, crec necessari denunciar la injustícia del que va viure la meva mare, com tantes altres. Avui dia, malgrat petits avenços, encara seguim patint les conseqüències del que es va viure en aquell moment.

Em refereixo al fet de menystenir la lactància materna i promoure la lactància artificial, intentant convèncer les mares que el biberó era una opció alliberadora de la dona. Em refereixo a les baixes maternals irrisòries de les quals ja vam parlar en aquesta entrada de fa uns mesos. Em refereixo a la manca de referents que tenim a l’entorn proper perquè les nostres mares van veure la seva lactància truncada per un mal assessorament i per interessos econòmics.

Dit això, us convido a llegir l’entrada de Lactando en Diverso, Aspectos básicos de la lactancia materna: postura, posición y agarre on, entre altra informació interessant, parla de les taxes de lactància materna actuals.

Inici de la lactància

Un mes i mig després del naixement, la meva mare ens explica com va ser l’inici de la lactància.

“A l’hora de mamar, eres molt lenta, t’adormies. Jo tenia por que no fos que no sortís llet del pit, i li vaig dir a una infermera que em va dir que sí que tenia llet, i per demostrar-ho, em va apretar el mugró i va sortir un raig de llet, i un mal em va fer, que encara ho recordo ara.”

No podem dir que la infermera que la va atendre fos delicada ni molt menys respectuosa amb la mare que tenia davant. El que va fer la infermera amb aquesta actitud invasiva, es podria haver evitat. Podria haver fet servir la paraula i, fins i tot, indicar-li a la mare com fer-ho per tal d’aconseguir, per ella mateixa, aquella mostra de llet que li donés seguretat.

“El dia 15 de gener, vam anar al pediatre. No hi vam anar abans perquè feia molt fred, feia 29 anys que no es veia un fred com el que ha fet aquest any. El pediatre ens va dir que estaves perfectament. Només et va receptar vitamines A i D 3. Ens va dir que fins després de 3 mesos no calia que tornéssim. El teu comportament durant aquests 40 dies ha estat molt bo. No ets gaire ploranera. Dorms quasi tota la nit, i durant el dia últimament plores bastant, penso que és perquè vols que t’agafin. Però de totes maneres, si no et dono el pit, segueixes plorant. Tinc por que la llet no t’ompli el suficient . Tornarem a pesar-te, a veure si vas augmentant de pes, l’última vegada pesaves 4125g.”

La por pel pes i creixement dels nadons és atemporal. Per altra banda, tot i que dedicaré alguna entrada al tema del son infantil, he volgut destacar aquest fragment perquè crec que és significatiu.

La criatura plora, la mare pensa que és perquè vol braços. Estem en un moment en el qual “si està molt en braços, s’acostumarà”, sabeu de què parlo, oi? La mare detecta que el plor s’acaba quan s’ofereix el pit. Què vol la criatura? Pit!! Per què? Per tot! Per gana, per set, per contacte amb la mare… perquè el pit és a demanda!

No ens ho explica però sospito que li van aconsellar donar pit cada 3 h. La criatura no aguanta les tres hores, plora. La mare acaba donant el pit i carregant-se a l’esquena el sentiment de culpa de no fer el que li ha dit que faci un senyor amb bata blanca que se suposa que en sap molt d’alletar. Doncs de culpa, res! La mare fa el que li diu el seu instint: la cria plora, amb el pit calla i es relaxa, li dono pit. Tan senzill i natural com això, des que el món és món.

A principis de febrer del 85 (menys de 2 mesos) ens explica:

“… T’hem portat a l’habitació perquè són les 12 i encara estàs desperta. Com que no hi ha manera que dormis, t’he donat el pit, no has mamat ni 5 minuts i ja dormies. No comptaré aquests 5 min de pit. Demà he de començar a donar-te biberó. Ja t’ho explicaré.”

No comptarà aquests cinc minuts de pit. Això vol dir que compta el temps de cada presa, que porta un control, que mira el rellotge. Un motiu més per pensar que un senyor amb bata blanca va donar una pauta rígida d’alletament en comptes d’aconsellar que fos a demanda.

Per altra banda, la criatura no té ni els dos mesos i diu que haurà de començar a donar-li biberó. No diu vull començar, diu he de començar. Per què? Dos dies després ens explica alguna cosa més:

“…Ahir et vaig donar per primer cop biberó, vas prendre 80 cc. després et vaig donar el pit. Avui has pres el mateix. No arribes als 120 cc. que va dir el metge. Però com que després prens pit, ja ho trobo bé. No sé què faré quan treballi. No saps com se’m posa la roba de mullada cada 3 hores. Hauré de emportar-me un tirallet.”

Sembla que fa lactància mixta, combinant pit i biberó. Aquesta concreció sobre la periodicitat de la pujada de la llet em reafirma en les meves sospites. Ens parla de la tornada a la feina… i quan el nadó té dos mesets justets, ho confirma.

Tornada a la feina

“22-2-85 Dimarts dia 26 començo a treballar. Em fa molta pena deixar-te, són 7 h i 30 m. Sé que et deixo en bones mans. Però ets tan petitona.”

La tornada a la feina sempre remou. La separació no és fàcil però encara ho és menys quan és tan precoç i tantes hores. Ni tan sols hi ha reducció de jornada. Dos mesos i una setmana després de parir, haurà de deixar la seva filla tota la jornada.

A la tristesa per una separació que no es desitja, s’hi afegeix la inquietud i la por perquè les necessitats del nadó estiguin cobertes.

“…Encara tinc por que amb el pit no n’hi hagi prou per atipar-te. Et dono més biberó. A casa dels avis després de banyar-te, t’has pres el biberó, i has quedat satisfeta, però sense acabar-lo. Ja veurem el que dormiràs aquesta nit. Fa uns dies que dorms bastant. Ahir et vaig donar el biberó a les 9, 30, i vas dormir fins a les 5 de la matinada. Avui t’ho he donat a les 11h. De dia a penes dorms, així que a la nit has de dormir.”

A primers de març, el biberó anava guanyant territori…

“Ja et beus 120 cc. de biberó, i una mica de pit, fins que t’adorms.”

Tres dies abans dels 3 mesos:

“T’estàs tornant molt xafardera, saps?, com que amb el biberó ho pots dominar tot amb la vista, quan mames el pit vols fer el mateix , així és que no pots sentir a parlar, perquè a la mínima que sents alguna cosa, gires el cap per mirar, fas dues xuclades i mires a qui parla. Avui, feia ½ hora que estaves prenent el biberó i no havies pres res. T’he posat en el bressol i has començat a plorar com una desesperada . T’he portat amb mi a comprar, i al carrer t’han passat tots els mals, però ja de tornada, només veure la porta, una altra vegada a plorar. T’he posat el pit, i entre sospirs t’has agafat a ell i ja no les deixat anar. A la nit, m’ha dit l’àvia que havies deixat una mica de biberó, havies fet el rot, et va canviar els bolquers, i quan ja t’havia deixat en el bressol, et va ensenyar el que t’havies deixat, i tu vas allargar les mans, vas empènyer el biberó cap a tu, intentant posar la tetina dins la boca, i te’l vas acabar. […] Ja he de donar-te els dos pits, i de biberó prens 150 cc.”

Us sona tot això? La mare pensa que la petita vol explorar el món quan pren pit igual que fa quan pren biberó però, en realitat, el què passa és que la criatura explora el món quan pren biberó igual que fa prenent el pit. És a dir, si fes lactància materna exclusiva, hauria viscut igualment aquests moments en què qualsevol cosa que veuen o senten els despista del pit.

Llegim també que no pren el biberó, que plora, que torna al pit i s’hi agafa… sembla que la regularitat que tenia fins ara pel que fa a les preses i quantitats s’ha destarotat. Per l’edat, és molt probable que sigui la crisi de creixement dels 3 mesos.

La crisi de creixement, als 3 mesos, és un moment crític per la lactància materna, ja que és molt habitual que la mare tingui la creença que no té prou llet, que la criatura es queda amb gana, que necessita “una ajudeta” o un suplement de llet artificial. En aquest moment, saber que existeixen aquests períodes de crisi de creixement, que és una etapa natural i amb la seva raó de ser, és fonamental pel manteniment de la lactància materna. En aquest sentit, és igual d’important el suport de l’entorn.

Quan aquest suport no és l’òptim, recomano enèrgicament carregar-se d’informació veraç i contrastada, arguments que us donin seguretat i respostes per a tothom que les requereixi quan fa comentaris que no se li han demanat. No tingueu por de dir la vostra, feu valer el vostre criteri. Per acompanyar-vos en aquest camí, cerqueu un grup de suport a la criança o a la lactància.

Al final de l’entrada, us deixo alguns enllaços i referències que us poden ser útils. Però… s’acaba aquí la lactància? Diumenge que ve, seguim amb 1985: Lactància i alimentació complementària.

Organización Mundial de la Salud (2019); Lactancia Materna. Temas de salud.

E-Lactancia. Consulta la compatibilidad de la lactancia materna con 27.004 términos

LactApp. El blog sobre lactancia materna escrito por profesionales de la lactancia materna, el complemento perfecto para la app de lactancia materna LactApp.

LactaMater

Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna

Gonzalez, C. (2016). Lactancia materna: preguntas y respuestas. Ser Padres. Barcelona, Aguilar

González, C. (2010). Un Regal per a tota la vida: guia de la lactància materna. Barcelona: Angle.