La setmana passada, proposava una aplicació útil per registrar notes o fets, per escriure un diari. Als comentaris veureu que la meva mare m’autoritzava a publicar fragments del diari que em va escriure des que vaig néixer.

Donat que l’entrada sobre el meu part induït és encara recent, crec que és adient començar justament per aquí, pel part.

Jo vaig néixer la matinada del 15 de desembre del 1984, però “la festa” va començar el dia abans.

“El dia 14 de desembre, a les 13 h, davant de l’església de Gavà, vaig tenir el primer dolor. Fins a les 20 h, no es repetien cada 10 minuts, així és que a aquesta hora vam trucar un taxi, i vam anar cap a Barcelona. A la residència, em van agafar de seguida.”

Si comparem com era parir 34 anys enrere amb com es pareix (o es pot parir, o s’intenta parir) actualment, trobem algunes diferències però també, segur, algun punt en comú. Tot i que no entra en detalls, hi ha actituds, l’organització de l’espai i el temps al voltant del part, etc. que podrien tenir cabuda en el que avui anomenem violència obstètrica.

En primer lloc, res de pla de part. No hi ha opció de decidir res. En arribar, la mare es confiava totalment i inevitablement al criteri del personal sanitari que l’atenia.

“Em van fer trencar aigües, i em van endollar a una màquina que controlava els batecs del teu cor. Els dolors cada cop eren més freqüents, però jo no dilatava, i quan venia el metge, li demanava que em fes la cessaria. A part d’això, ni vaig cridar ni res de res, em vaig portar molt bé.”

En aquest punt em pregunto com havia de dilatar. Sola, endollada a la màquina i, per tant, sense poder caminar (bàsic per afavorir la dilatació), un espai gens íntim i amb la pressió “d’haver-se de portar bé”.

“Quan per fi em van portar al quiròfan, jo veia tot de metges i infermeres amunt i avall, no paraven de parlar del que farien els dies de Nadal. Una d’elles, la llevadora, em va dir “deus pensar que estem aquí parlant del Nadal, mentre tu estàs aquí”, jo li vaig dir que no passava res, que així em distreia.”

Després va arribar l’hora de fer força i empènyer, i ho vaig fer amb totes les ganes i amb totes les forces. I vas néixer. I quan la infermera va agafar-te i et vaig mirar, vaig dir que eres lletgeta, i ella em va dir que eres molt maca. Jo encara no havia acabat la feina, havia de treure la placenta, així que una altra vegada a fer força i empènyer. Quan va sortir, la llevadora em va dir si la volia veure. Em vaig incorporar i vaig dir allò que em va semblar, un fetge. Després, em va cosir, se’m va fer interminable, i no vaig poder més, i li vaig dir que si m’estava fent un ‘bordado lagarterano’.

Gràcies, mama ;P . Sort de la infermera, que em mirava amb bons ulls. Parlant seriosament, no sabem si va ser una episiotomia feta per sistema o si va ser un petit esquinçament. Per altra banda, és digne de valorar que li oferissin veure la placenta.

“Per fi en van treure amb el llit a fora, al passadís, i quan vas estar arreglada, et van posar dintre del llit amb mi, i ens van pujar a l’habitació. Llavors et vaig poder mirar bé, tenies els ulls inflats, la cara tota tacada de vermell, i eres petitona, petitona. Ens van deixar a l’habitació, a tu et van posar dins un bressol que hi havia al costat del meu llit, i que es podia girar i quedava dins l’habitació del costat, on hi havia tot el que calia per netejar-te. Et van pujar a veure el pare i l’àvia. El pare, només mirar-te, va dir que semblaves una granota...

Ningú li va parlar de fer pell amb pell. Intueixo que “estar arregladeta” vol dir que em van rentar i vestir i, sembla ser, que separada de la mare, mentre ella era al passadís.

Només arribar a l’habitació, em van posar al bressol (que a més es girava quedant en una altra habitació!!). He de dir que aquest sistema em va salvar (que no a la meva mare) de les visites d’aquells dies.

I un cop ja a l’habitació, apareix el meu pare. Fins llavors, s’ho havia perdut tot en una sala d’espera!!! (I diu que semblo una granota… gràcies, papa ;P )

De seguida vaig haver de canviar-te jo. Deien que era perquè s’estrenyés el vincle mare i filla. No vaig tenir gaires problemes, el més gran va ser quan vas fer unes deposicions negres i enganxoses. Estaves tacada fins al coll. Jo no sabia ni com agafar-te, i vaig haver de demanar ajuda a una companya d’habitació que ja anava pel segon fill . “

A diferència del naixement de l’A., en que ens van recomanar pell amb pell tot el possible i van fer que fos el J. el que canviés el primer bolquer (i crec que la majoria dels següents). Veiem que el meconi és el gran desconegut, una sorpresa poc agradable i bastant incòmoda que porta a la meva mare a cercar suport. De qui?, d’una altra mare, més experimentada, companya d’habitació.

Compartir les experiències entre mares, donar-nos suport i fer tribu, no és res nou i no necessàriament és res premeditat i organitzat. És natural.

Següent fragment… Instauració de la lactància.