Ara mateix, havent llegit només el títol de l’entrada, estic segura que hi haurà qui haurà fugit, tancant la finestra del navegador com si fos un virus informàtic. Però, suposo que hi haurà qui pensarà que no podia faltar una entrada sobre el part en un bloc que, entre altres coses, parla de criança.

Han passat més de dos anys des d’aquell 21 d’octubre. Ja tocava, oi?

He de dir que m’agraeixo a mi mateixa haver deixat escrit a Diaro com va anar el part. Si bé és cert que fent memòria podria explicar amb tota fidelitat i detall aquell dia, també és cert que tenir uns apunts guardats em facilitarà la feina.

Som-hi.

L’A. havia de néixer el dia 9 d’octubre de 2016. Més ben dit, el 9 d’octubre de 2016 era la data probable de part, és a dir, aquella data que calculen en les primeres visites (ginecòloga, llevadora… depèn) segons la data de l’última regla. I ja està bé que diguin probable perquè, si alguna cosa no és, és segura.

L’A. va decidir no sortir. Ni el 9, ni el 10, ni el 12, ni el 16. Tot estava preparat. El pare de l’A. i jo ens vam casar el dia 6 per assegurar-li 15 dies més de permís; vam pujar a Sant Ramon i a l’ermita del Roser (no per una qüestió religiosa sinó per si l’esforç em feia posar de part). Vaig menjar xocolata, menjar picant i canyella. També vaig prendre infusions de fulla de gerd. Crec que vam seguir tots els consells que se solen escoltar i llegir en aquests casos. Però l’A. es negava a sortir.

41 setmanes

A partir de les 41 setmanes, per protocol de l’hospital, ens feien control (les famoses corretges) dia sí, dia no. A la consulta, es va plantejar la possibilitat d’inducció però preferia evitar-ho, ja que la inducció podria fer perillar el seguiment del meu pla de part.

Tanmateix, malgrat llegir a tot arreu que no hi ha cap problema en esperar a la setmana 42, els controls i l’espera m’angoixaven. Tenia por, així de clar. Ningú m’assegurava que fos 100% segur esperar. I ja n’havíem tingut prou de por (els avortaments previs, les pèrdues a l’inici d’aquest embaràs…).

41+2 setmanes

Control. Proposta d’inducció sobre la taula. Havíem de decidir si esperàvem o accedíem a induir. Per un moment em vaig sentir com en aquells concursos de la tele en què l’aspirant al premi gros ha de decidir si es planta o si segueix fins a la prova final.

Vaig accedir a fer un tacte per veure com està de verd el tema. Més verd que la gespa del Camp Nou.

S’ha acabat. Em planto. Vam decidir tirar endavant amb la inducció abans de la data límit (41+6) i faríem el possible per respectar el pla de part.

Vam respirar alleugerits. No era el que volíem. No era com jo volia que fos però el més important no era això, era que l’A. estigués bé.

Ara sí, el part induït, 41+4 setmanes

Dijous, 20 d’octubre a les 9 h em van ingressar. Primer vam anar al box d’Obstetrícia on em van fer el darrer control. Ja em vaig haver de posar la bata blanca mega-glamurosa. Portava preparats uns mitjons curtets blancs i uns crocs, també blancs, tot acabat de rentar i súper esterilitzat pel gran moment. Tinc una foto del moment del control, asseguda en aquella butaca, amb aquelles pintes i les corretges endollades a la panxota immensa que tenia. Fèiem conya amb el Trono de Hierro de Joc de Trons. Ja us avanço que no la pujaré.

Allà mateix, em van posar la primera dosi de prostaglandines per via vaginal.

Després d’una estona, ens van donar habitació i amb calma ens vam instal·lar. Whatsapp, tele… els dos tranquils, esperant que la festa comencés. Un parell o tres d’hores més tard, em van posar la segona dosi de prostaglandines. Van començar les primeres contraccions. Feien molta gràcia perquè eren com de broma. Em van portar el dinar (un arròs amb verdures boníssim, menú vegetarià). Vam veure La Riera i, en acabat, cap a les 16.30 h, les contraccions van començar a ser més regulars i potents, però suportables.

Anava caminant i respirant amunt i avall de l’habitació. Entre una i altra anava comentant amb la San, al grup d’Octubreres del Sóc Petit i al del grup de lactància com anava el tema. Un part 2.0.

Al cap d’una estona li vaig haver de dir al pare de l’A. que enviés el missatge per avisar que ja no podia contestar. Fi del part 2.0. i inici de la despesa més gran d’aigua en aquell hospital des de la seva inauguració. No hi havia qui em fes fora de la dutxa. L’aigua calenta em calmava el dolor. De tant en tant, la meva consciència ecologista em feia sortir i feia moviments amb la pilota o caminava.

A les 18 h la infermera em va venir a veure i, en una contracció, va posar la mà sobre la panxa i em va informar que, ara sí, havia començat la festa de debò i baixàvem a la sala de dilatació i part. Estava dilatada 4 cm. Ja no em posarien més prostaglandines.

Vam seguir amb la música, la llum baixa, la pilota, la dutxa… recordo moments a la dutxa en què semblava que el temps s’hagués aturat i no hi hagués res més al món que l’aigua calenta, les meves contraccions i l’A. a punt de sortir.

Les contraccions cada vegada eren més fortes. Em van posar oxitocina. Hauria preferit que no, però vaig confiar en el criteri de la professional que m’acompanyava (ai, la Fani!).

Quan estava de 8 cm ja no vaig poder més. M’estava quedant adormida sobre la pilota agafada a les mans del J. Realment feia mal quan arribava la contracció. Literalment, l’endemà vaig escriure: “Se me n’anava l’olla, em quedava traspuesta i em fallaven les cames. Res em calmava.”

Vaig demanar epidural, la walking (no et converteix en zombi, et permet caminar).  Em va passar el dolor però al cap d’una estona deixava de fer efecte. Després de tres dosis ja no em responien les cames. Em van fer anar al lavabo i, quan hi arribava, vaig caure. El J. quasi m’arrenca la via per aguantar-me. La tornada al llit va ser en cadira de rodes.

Entre una dosi i l’altra, em deixaven dormir una mica abans de seguir. La nit s’estava fent llarga. Ja era de matinada i l’A. seguia sense sortir. Vam provar diferents postures, però res. El cap baixava una mica… però tornava a recular.

L’anestèsia em feia tenir uns tremolors bestials i em va fer vomitar diverses vegades.

Em van trencar la bossa. Recordo el so del líquid amniòtic alliberat, com qui peta un globus d’aigua. Sembla que les aigües estaven una mica fosques.

Cap a les 4 de la matinada estava dilatada del tot però no hi havia manera, el cap no acabava de baixar. Em van proposar ajudar-me fent força per fer-li baixar el cul. Vaig preguntar si el que em volien fer era la maniobra de Kristeller però em van dir que no, que era una maniobra més suau i que si em molestava, deixarien de fer-ho.  I així va ser.

A les 7, després d’empènyer molt, de totes les maneres possibles (tenint en compte el meu estat per l’epidural) i amb tota la força que em quedava, van avisar la ginecòloga perquè no hi havia manera que acabés de baixar. El J. li havia vist el cabell!!

Feia moltes hores que estava de part. La ginecòloga va creure convenient fer servir fòrceps i  fer episiotomia. Un cop més, vam confiar plenament en les professionals que ens acompanyaven. Ara ja no només hi havia la Fani. Hi havia tres llevadores més. S’acostava el moment del canvi de torn i jo era l’única que s’havia posat de part el dia anterior o durant la nit i encara no havia parit.

Van col·locar els fòrceps. Vaig veure com la ginecòloga posava un peu al frontal del llit per fer força. Ens vam coordinar amb l’arribada de la contracció. Per un moment, pensava que la ginecòloga em tirava del llit de l’estrebada que vaig notar.

Amb dues empentes molt potents ja era fora.  7.38 h del matí del 21 d’octubre de 2016.

La petita A. sobre meu, i el J. i jo tan al·lucinats mirant-la que ni recordava que encara quedava la placenta. El J. no va poder tallar el cordó umbilical com estava previst.

Vaig tenir un esquinçament perineal de grau IIIC (sobre IV) pel qual em van fer seguiment durant mesos posteriors.

L’A. va interessar-se pel pit estant encara a la sala de part, però es va agafar ben agafada quan ja érem a l’habitació.

No va ser el part que desitjava i no vaig seguir fil per randa el meu pla de part. Va ser un part induït, un part medicalitzat, sí, però va ser un part respectat. I va ser meu, nostre.

Durant les hores següents, recordo un estat d’eufòria gairebé inexplicable. El J. estava esgotat i dormia. Jo no podia! Només podia mirar la petita A. i centrar-me en el pit i en què tot fluís com volíem. Tranquils, sense visites més enllà de les que nosaltres decidíssim, vetllant per la perdurabilitat de la nostra bombolla de felicitat.